ARQUITECTURA

The Shed, un premi de consolació d’or

Nova York perseguia celebrar els Jocs Olímpics i al seu lloc va caçar aquest nou espai cultural

Dues setmanes abans de la inauguració de The Shed, l’ambiciós centre d’art que ha costat 475 milions de dòlars i que s’ha aixecat on la High Line es troba amb el nou barri de luxe de Hudson Yards, els treballadors estaven atrafegats convertint aquest enorme teatre en una platea sense seients per celebrar-hi el concert inaugural de música afroamericana que tindrà lloc divendres que ve. Quan s’acabi, hi instal·laran 1.200 seients per als concerts de Björk. A continuació, tornaran a reconfigurar els seients per fer un musical de kung-fu amb artistes aeris i cançons de Sia. I, a mitjans d’estiu, les parets i el sostre del teatre desapareixeran: la seva jaqueta de plàstic flonja i platejada s’enretirarà sobre uns rails i apareixerà una plaça per a espectacles a l’aire lliure.

Nova York no ha vist mai una nova entitat cultural com The Shed, i no per la seva singular arquitectura. Va néixer de l’intent fallit de portar els Jocs Olímpics a Manhattan. Sense que fos completament clar el que s’hi faria a dins, va ser alimentat per l’administració de l’alcalde Michael R. Bloomberg, que hi va destinar la increïble xifra de 75 milions de dòlars de diners públics i, més tard, va igualar la quantitat amb un regal de 75 milions més del seu patrimoni. A més, en una proesa sorprenent, van recaptar 500 milions abans d’obrir-lo.

El centre és al mig de Hudson Yards -l’aventura immobiliària privada més gran de la història nord-americana-, un nou veïnat que tant els crítics com els admiradors han comparat amb Dubai i que conté un parc d’oficines, un centre comercial i apartaments quasi tancats pensats per al 0,1% dels ciutadans. The Shed podria ser el seu antídot, si té èxit en l’objectiu de donar la benvinguda a l’altre 99,9%.

Alguns dels seus impulsors afirmen que és l’entitat cultural més important des que es va inaugurar el Lincoln Center als anys 60; altres el comparen amb l’aparició el 2007 de Park Avenue Armory com a espai artístic multidisciplinari. En tot cas, és estrany que una nova institució atregui tant suport i que obri a tan gran escala.

Tot i això, The Shed ha trigat en néixer. Tot va començar fa més de dues dècades, amb el somni d’un inversor anomenat Daniel L. Doctoroff, que volia portar els Jocs Olímpics a Nova York. Quan es va convertir en tinent d’alcalde de l’administració Bloomberg va insistir en aquella idea i va demanar la construcció d’un nou estadi per als Jets al West Side de Manhattan. El pla va enfonsar-se per l’oposició política i popular, però la ciutat ja havia reservat una àmplia franja del West Side, el que acabaria sent Hudson Yards. Des del principi, al pla hi havia una institució cultural que ocuparia una petita parcel·la de sòl municipal. És el tipus d’equipament -com la promesa de noves escoles i espais oberts- que sovint s’afegeix als projectes immobiliaris per ajudar que s’aprovin, però alhora va reflectir el suport de l’administració Bloomberg a les arts i a la reconstrucció cultural post 11-S.

Com dissenyar el contingut

Però què hi farien? Van començar convocant una pluja d’idees amb artistes. El nou espai hauria de ser molt flexible i satisfer el creixent desig de molts creadors de sortir de la seva disciplina. “Els ballarins estaven interessats en col·laborar amb artistes visuals -explica Kate D. Levin-. Els músics volien treballar amb elements teatrals a les seves obres”. Els arquitectes (Diller Scofidio + Renfro, en col·laboració amb Rockwell Group) van haver d’imaginar no només una estructura, sinó també una nova institució. Ràpidament van trobar l’element més destacat de l’edifici, que simbolitza aquesta flexibilitat i li ha donat un segell: una carcassa lliscant.

El 2013 -una època complicada en què altres institucions batallaven per sobreviure i projectes com el centre d’arts del World Trade Center s’aturaven (per cert, ara sí que s’està aixecant)-, hi va haver cert escepticisme i gelosia pel generós suport públic. Tot va canviar quan el 2014 van nomenar el primer director artístic i executiu, Alex Poots, que havia fundat el Manchester International Festival i, com a director artístic del Park Avenue Armory, havia convertit l’Upper East Side en un destí cultural obligat i avantguardista. La seva proposta va ser radical: The Shed produiria o coproduiria totes les estrenes. Per a una entitat que havia començat pensant que només podria llogar l’espai, i en una ciutat on molts espectacles de fora fan bolos, va ser sorprenent. The Shed tindrà una programació semblant a la d’un festival permanent. També tindrà el repte d’aconseguir prou recursos per a l’explotació (el primer any esperen gastar al voltant de 50 milions de dòlars). Un altre serà arribar al públic més enllà del seus veïns de les torres de vidre oferint entrades a 10 euros per a persones amb pocs recursos, fent tallers de dansa en escoles i centres comunitaris i presentant obres d’artistes emergents de Nova York. “És una de les start-ups culturals més grans de la història”, diu Doctoroff.

Més continguts de