Què va representar el concert a l'Auditori de Girona?
Encara n'estic disfrutant. No hi havia tocat mai i era una assignatura pendent. Va ser molt positiu.
Davant dels teus i amb els pares a primera fila.
Sóc molt de casa i em sento molt privilegiat amb els meus pares. Que fossin al concert no és que m'agradés especialment, perquè sempre estàs més tranquil si no hi són, però si li dedicava al meu pare és un privilegi que hi fos. Hi ha gent que els dedica les coses un cop ja no hi són; jo ho faig abans.
¿T'hauries estimat més que no hi fossin?
Els pares els porto sempre com un subtext, és com una veu en off que et va dient coses. Llavors, si a sobre hi són i a primera fila, imagina't.
I com ha anat amb el grup i el Taller d'Orquestra?
Bé, bé. Amb ganes de posar-hi més gent, però amb cautela.
¿Serà aquest el format al Palau de la Música el 28 de febrer?
Sí. El que passa és que hi ha més problemes de logística, tot i sent un Palau. Hi ha alguns handicaps.
Si el 2014 treus nou disc trencaràs un silenci discogràfic de dotze anys. No és massa temps?
Sí, però cadascú es guia pel seu ritme. Jo sóc el primer interessat que surti, això ho asseguro. En tinc ganes, si no les cançons es panseixen. D'altra banda, no crec que hagi estat en silenci. He estat en silenci d'un format però en d'altres no he deixat de fer coses: pel·lícules, gires... Hi ha hagut diversos condicionants, i aquest silenci també és una manera de reorientar-se com a artista.
Tens clar cap on vols anar?
Vull anar on volia des del començament. De vegades en una carrera necessites pujar Everests, i de vegades ser a la Polinèsia. Han passat deserts, tempestes però també estones de benestar. Tot t'ajuda a formar el vehicle en què estàs i que viatja cap enlloc, ja sigui d'un color rosa o d'un color taronja.
¿T'has sentit exclòs per la indústria?
Sí, però no vull caure en l'ai, com si fos el Calimero, ni molt menys. Però és veritat que, per una sèrie de raons que de vegades no acabo d'entendre, he estat una mica al marge de la situació, i no crec que la meva proposta s'ho mereixés.
Amb el públic també?
El que ha fet el públic en aquests dotze anys de silenci és créixer cada vegada més. He sentit el seu suport, però en altres qüestions, burocràtiques, de circuits, no. No em quadraven les propostes que m'arribaven amb el suport de la gent.
Els problemes de salut que va tenir el teu pare, i que aquest 2013 hagis fet 50 anys, t'han fet replantejar les coses?
M'han fet corroborar el que pensava quan tenia 15 anys. Sempre he pensat que he sigut un vell prematur, un vell sense acabar de fer. Molts hem sigut uns joves entusiastes, però vells prematurs. "Ui, sembles més jove". "Sí, si sentissis els ossos per dins". És aquest caràcter. Un punt d'humor que et fa jove i alhora un punt que et fa vell.
Què en penses d'aquesta fama de poeta maleït que t'envolta?
La vida m'ha fet entendre que vaig néixer amb una estrella, bona o dolenta, perquè em passen algunes casualitats que semblen impossibles. Hi ha un punt luctuós en les lletres, en la meva manera de procedir, però també intento tenir un punt d'humor, d'ironia i brillantor.