Andersson congela el somriure de la Mostra

VenèciaMalgrat la incontestable força mediàtica de la galàxia actoral de Hollywood, la principal moneda de canvi dels grans festivals de cinema europeus continua sent l’autoria fílmica. Cada certamen té els seus cineastes de capçalera, una pràctica rere la qual hi ha la idea que els grans autors tendeixen a fer sempre la mateixa pel·lícula, amb lleugeres variacions. Ahir, la Mostra va rebre la visita de dos d’aquests cineastes amb mirada i estil propi: el suec Roy Andersson, que hi va presentar About endlessness amb el record del Lleó d’Or guanyat el 2014 amb Un colom es va posar sobre una branca a reflexionar sobre l’existència, i el canadenc Atom Egoyan, que va estrenar Guest of honour quatre anys després d’haver-hi presentat Remember.

El cinema tragicòmic d’Andersson reposa sobre uns codis estètics que s’identifiquen a primer cop d’ull: personatges extremadament pàl·lids, llargs plans seqüència, arquitectures de cartró pedra i la quietud dels tableaux vivants. En aquest univers fantasmagòric i inquietantment pròxim, Andersson construeix àcids retrats d’individus submergits en la soledat, el buit existencial i el circ deshumanitzat de la història. About endlessness és potser la més minimalista d’aquestes radiografies humanes, tot i que, amb l’ajuda dels efectes digitals, el suec es permet filmar uns amants que sobrevolen una gran ciutat postapocalíptica. Plantejada com un collage de vinyetes autònomes, a la pel·lícula cada personatge val el mateix, una idea que adquireix tot el sentit quan l’escena d’un home que agredeix la seva dona en públic s’encadena, poc després, amb una inquietant visita al búnquer on Hitler va trobar la fi.

Una termodinàmica romàntica

Però no tot és foscor, al film. En una escena gloriosa, Andersson es riu de la pompositat que envolta el consum de vi convidant un veterà maître a importunar subtilment un comensal petulant, una deliciosa invectiva contra les relacions de dominació i sotmetiment que Andersson converteix en un fabulós gag a l’estil de Jacques Tati. En una altra escena, un noi explica a una amiga una personal interpretació de les lleis de la termodinàmica, en què formula una romàntica filosofia de la ciència poblada per fruites i verdures enamoradisses. La joventut inspira en Andersson la tendresa que no troba en la vida adulta ni en la vellesa, malgrat que tots els personatges comparteixen una fragilitat estremidora: “Tots els animals del planeta se senten vulnerables, l’ésser humà també, i n’hauríem d’estar agraïts perquè es tracta d’un do”, va afirmar Andersson a la roda de premsa.

A Guest of honour, el canadenc Atom Egoyan intenta tornar a l’univers poètic i sinistre d’on van sorgir, a la dècada dels 90, els seus millors films: Exótica i El dulce porvenir. Al seu nou film, Egoyan explica la història d’una filla (Laysla De Oliveira) que, durant la preparació del funeral del seu pare (David Thewlis), explica a un capellà (Luke Wilson) la difícil relació que mantenia amb el progenitor des de la mort de la mare. Una història sobre la fal·libilitat de la memòria i el pes de la culpa que Egoyan enreda saltant contínuament entre cinc períodes de la vida dels personatges, mentre estableix rimes visuals i temàtiques entre els diferents temps del relat. “La pel·lícula és un assaig sobre la negació, que és un poderós mecanisme de defensa que difumina la veritat”, va explicar Egoyan. Per desgràcia, la meditació que proposa el film sobre la naturalesa impenetrable de la veritat queda minvada per la incapacitat del canadenc per invocar les atmosferes etèries, els miratges narratius i les imatges poètiques que van elevar el cinema de la seva ja llunyana etapa daurada.

Tim Robbins porta el teatre

a les presons

Vint-i-sis anys després de guanyar a Venècia una Copa Volpi Especial amb els seus companys de repartiment de Vides encreuades, de Robert Altman, l’actor i cineasta Tim Robbins va presentar ahir a la Mostra, fora de competició, la seva pel·lícula 45 seconds of laughter, un documental sobre els tallers d’educació emocional i interpretació que l’actor guanyador de l’Oscar per Mystic river realitza en presons de Califòrnia amb la seva companyia teatral, The Actor’s Gang. “És molt frustrant intentar canviar el sistema a escala mundial, però la revelació del treball que fem a la presó és que és possible canviar coses a petita escala. I és inspirador perquè pots veure’n la transformació”, va afirmar Robbins a la roda de premsa del film.

Per al protagonista de Cadena perpètua, els tallers d’interpretació funcionen com un oasi en la realitat dels reclusos: “A la presó hi predomina la ira, que és com una màscara per sobreviure. Però quan fan servir les màscares de la Commedia dell’Arte, els presos s’alliberen de la fúria que domina el seu dia a dia”. A més, el director de Pena de mort va denunciar la brutalitat del sistema penitenciari dels Estats Units, “sempre allunyat de la idea de la rehabilitació”, una plaga que Robbins va relacionar amb una qüestió concreta: “El cinema i la televisió acostumen a retratar els presos com a persones salvatges i amorals, una visió que no coincideix amb la meva experiència”.