Andreu Buenafuente: “Sense ‘El convidat’ no m’hauria atrevit a fer un film com aquest”

“Sense programa no està complet, té una cama amputada”, es diu d’Andreu Buenafuente a El culo del mundo. En un impasse entre programes, el còmic va embarcar-se en una recerca del sentit del seu ofici que va prendre la forma d’un documental confessional que diumenge va presentar al Festival de Màlaga.

¿Els nervis d’estrenar una pel·lícula en un festival són comparables als d’estrenar un nou programa?

No, són molt diferents. El del cine és un nervi més d’emoció. Per mi, tan acostumat a la fabricació diària, una pel·lícula és un altre món. I ja quan la passen en pantalla gran en un festival... la sensació és d’agraïment.

El detonant del documental és un mail que t’envia un home de l’Argentina poc després de tancar Buenas noches i Buenafuente. Què et commou tant d’aquest correu?

La senzillesa. Em deia: “No sé quin problema té la cadena, però sàpiga que a mi fa molts anys que m’acompanya”. Em va donar distància quan jo m’ho qüestionava tot. I em va fer pensar que potser era un bon moment per reflexionar sobre l’ofici.

L’home es devia quedar de pedra.

Per descomptat. De fet, ell és el primer sorprès de tot el que ha provocat el correu. Si ho arriba a saber, em sembla que no l’escriu. Per mi, ell simbolitza tots els meus espectadors.

A més de reflexionar sobre l’ofici, a El culo del mundo també obres la porta de la teva intimitat i el teu dia a dia. Per què ho fas?

El projecte m’ho demanava. I el cor, també. No és un caprici. Si fas un viatge d’introspecció cap als teus orígens familiars i professionals, és coherent obrir aquesta porta.

Hi ha un moment en què el Berto diu que al públic no li has d’ensenyar mai la persona que hi ha darrere del còmic. Tu no li fas cas.

Sí, i és curiós, perquè jo sempre li faig molt de cas. I és cert que el que importa és l’espectacle, no els budells de l’espectacle. Però penso que aquesta era una bona ocasió per fer-ho. I a mi m’agraden molt les biografies del món de l’espectacle.

¿Et preocupa com reaccionarà el teu públic? El Berto també diu que el costat seriós del còmic no agrada.

Jo en això ja tinc una mica d’entrenament gràcies a El convidat que vaig fer amb Albert Om, que va tenir una repercussió brutal i em va demostrar que els que t’estimen i et segueixen també volen saber una mica més de tu. I potser sense El convidat no m’hauria atrevit a fer un film com aquest.

Parles sobre humor amb Santiago Segura, Gomaespuma, el Gran Wyoming... Quina lliçó n’has tret?

M’ha sorprès una cosa que és extrapolable a altres oficis: que la passió pel que fas t’arrossega i és un motoret que et pot treure d’èpoques tan dures i difícils com la que vivim ara.

¿I, precisament per l’època que vivim, has tingut dubtes sobre si era el moment més oportú per documentar la teva travessia pel desert sense programa?

Com que aquest projecte no era cap encàrrec i me’l vaig inventar jo, em vaig donar la màxima llibertat. I he gaudit d’aquesta llibertat. No em plantejava si això agradaria o no. Després de tants anys en un lloc a una hora concreta esperant audiències... ho necessitava.

Corbacho diu al film que tens un ego més gran que el Bernabéu. ¿És important l’ego per al còmic?

L’ego, ben emprat, és una eina més amb què juga l’artista. Quan surts a un escenari a entretenir la gent una hora, has de creure en tu mateix. De vegades hi ha una visió negativa de l’ego com una cosa que t’aïlla o et posa per damunt dels altres. Jo crec que no jugo a això. Però ja m’estic penedint d’haver deixat la frase del Jose a la pel·lícula.