Angelin Preljocaj sublima el ‘Winterreise’ de Franz Schubert

BarcelonaEl Winterreise (Viatge d'hivern) és un cicle de 24 cançons de Wilhelm Müller i Franz Schubert que descriu un caminant deambulant per un bosc nevat en un viatge cap a la mort. Rebutjat per la societat i decebut en l'amor, suporta el fred, la pena, la fam i un sentiment d'abandonament. Cançó a cançó anem descobrint que l’estimada l’ha deixat. Llàgrimes gelades a la galta, un riu silenciós, el temps que passa inclement, el desig de mort davant d’un cementiri en què ja no queda espai. En algun moment recorda temps feliços, però l'estat d'ànim abatut torna i retorna.

El coreògraf francès Angelin Preljocaj recrea aquesta atmosfera opressiva i angoixant en un escenari negre cobert de neu negra dissenyat per Constance Guisset, llums sedoses d'Eric Soyer i vestits negres amb punts de purpurina brillant del mateix Preljocaj. Mentre el baix-baríton Thomas Tatzl acompanyat al piano per James Vaughan desgrana les paraules del poeta alemany, el coreògraf explora cadascun d’aquests sentiments seguint el fil conductor creat per Schubert. A vegades ho fa literalment, com quan les ballarines expulsen els homes a cop de ventalls que s'agiten per crear el vent, o quan a mig camí, després de més de mitja hora de negre, el fons s'aixeca revelant panells blancs encegadors per mostrar un punt d’esperança, o amb les tres esferes lluminoses que baixen quan el vagabund veu tres sols al cel. En altres moments la coreografia simplement reflecteix l'estat d'ànim d'una cançó. Per a cada lied, Angelin Preljocaj troba un to que encaixa amb la musicalitat d'aquest drama romàntic que ell mateix ha definit com “un suïcidi a càmera lenta”.

La coreografia és exigent a nivell tècnic i requereix una gran precisió per part dels ballarins. En els duos, trios i parelles, el vocabulari es desplaça cap a figures clàssiques de gran bellesa i sensualitat, amb moviments lents de braços lànguids, en un tractament dels cossos que crea imatges gairebé escultòriques i subjugants, mentre que en les escenes corals es manté una energia molt física i contemporània d'una inventiva constant, en les elevacions, els salts, el nombre i la posició dels ballarins, que encarnen amb majestuositat les facetes canviants del protagonista. El final és especialment colpidor, amb les dones vestides de blanc cobrint de neu negra els cossos dels homes. Una imatge de la mort dolça i esgarrifosa.

Els gestos, el llenguatge i l’ambientació creats per Preljocaj sublimen la intensitat emocional d’aquest gran cicle de Schubert, però l’ambient ombrívol tan insistent durant una hora i vint minuts pot ser difícil per a algú que no està acostumat al repertori del lied. La falta del text traduït i sobretitulat, tal com es va estrenar a La Scala de Milà fa dos anys, obliga el públic a anar-hi amb la lliçó apresa si no es vol perdre en el particular viatge hivernal de Preljocaj.