Arquitectura moderna i patrimoni: 100 anys d'amor i odi en 10 obres

BarcelonaAl llibre Arquitectura moderna y patrimonio histórico, publicat per Ediciones Asimétricas, l'arquitecte Cristóbal Vallhonrat fa un repàs de les intervencions arquitectòniques en llocs històrics. La cronologia arrenca al Renaixement, però els casos recollits són, sobretot, dels segles XIX i XX. I aquestes són 10 obres destacades dels últims 100 anys.

Casa La Roche Jeanneret a París

De Le Corbusier i Pierre Jeanneret

Aquests dos habitatges, que actualment són la seu de la Fundació Le Corbusier, estan ubicats al cor d'una típica illa de cases amb mansardes, però no hi tenen res a veure. De fet, els principis racionalistes de Le Corbusier (1887-1965) i Pierre Jeanneret (1887-1967), basats en "l’ús de les façanes lliures, la planta lliure, les finestres corregudes i la coberta plana enjardinada", com diu Vallhonrat, són com un cop de puny a l'arquitectura vuitcentista. "El conjunt exterior destaca com un exemple de la nova arquitectura racional que funciona respecte al seu entorn com un monument clàssic, com un temple de la devoció moderna en un context urbà tradicional i convencional", explica l'autor. La Casa La Roche Jeanneret, de 1923, és un dels disset edificis de Le Corbusier en set països que van ser catalogats com a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco el 2016 perquè “constitueixen un testimoni de la invenció d’una nova forma d’expressió de l’arquitectura, en clara ruptura amb les seves formes anteriors”. “Le Corbusier va inventar un nou llenguatge arquitectònic i va modernitzar les tècniques constructives; va aportar respostes a les necessitats socials i humanes”, va afirmar aleshores, el president de la Fundació Le Corbusier, Antoine Picon.

Reconstrucció de Gernika

De Gonzalo de Cárdenas

En un dels episodis més terribles de la Guerra Civil, el bombardeig feixista va destruir completament el centre de la ciutat basca de Gernika el 26 d'abril del 1937. Va ser la primera ciutat on es va aplicar el primer pla de la Direcció General de Regions Devastades franquista, dirigit per l'arquitecte Gonzalo de Cárdenas (1904-1954). La intervenció va consistir, sobretot, en obrir l'antic carrer principal a la zona de l'antic Ajuntament per convertir-la en una plaça major uniforme. "La nova arquitectura del franquisme s'havia d'inspirar en aquelles que s'associaven amb un passat gloriós, i aquesta directriu encara es va imposar en els arquitectes que, immediatament abans de la Guerra Civil, havien produït obres modernes", diu l'autor. Del pla de Cárdenas, Vallhonrat detalla que va recórrer, "com era lògic, a l'arquitectura tradicional del país, a aquella meravellosa arquitectura urbana basca", inspirada en els palaus dels segles XVII i XVIII, alguns dels quals encara existien a la part alta de la vila.

Plaça del Mercat de Varsòvia

Diversos arquitectes

El centre històric de Varsòvia va ser una de les grans víctimes patrimonials de la Segona Guerra Mundial: entre finals del 1944 i els primers mesos del 1945, els bombardejos nazis van destruir més de dos mil edificis i, a més, es van produir saquejos. "Les tropes nazis van deportar centenars de milers de ciutadans i van procedir a la demolició d'edificis i incendis amb unitats preparades expressament per a això", recorda Vallhonrat. Quan pocs anys després va començar la reconstrucció de la ciutat, va sorgir el debat de si els edificis nous havien de reproduir els destruïts o si s'havien de fer edificis moderns, tal com van defensar referents com Le Corbusier i Hans Scharoun. A la plaça del Mercat es va imposar el "com’era e dov’era" [tal com era i on era], mentre que en altres zones de la ciutat sí que es va fer arquitectura moderna. "Més enllà de les fibres emocionals de la població, seria similar al mateix debat que es va suscitar arran de l’afonament a principis de segle del campanar de la plaça de Sant Marc a Venècia", diu Vallhonrat.

Catedral de Coventry

De Basil Spence

L'arquitecte britànic Basil Spence (1907-1976) es va imposar als més de dos-cents participants en el concurs per reconstruir la catedral de Conventry, a Anglaterra, que havia quedat completament destruïda durant un bombardeig de la Segona Guerra Mundial. La proposta de Spence era transgressora: en comptes de reconstruir-la, va decidir mantenir la catedral en ruïnes com un "jardí del record" i va aixecar una nova catedral connectada a l'anterior. La primera pedra la va col·locar la reina Elisabet II el 23 de març del 1956, i va ser consagrada el 25 de maig de 1962, el mateix dia que un altre temple icònic reconstruït després de la guerra, l'església memorial Kaiser Wilhelm de Berlín. Els actes de la consagració van incloure l'estrena del War Requiem, de Benjamin Britten, que havia estat compost per a l'ocasió. "El cas de la catedral de Sant Miquel és particularment interessant –reconeix Vallhonrat–. La nova catedral s'uneix a l’esquelet de l’antic temple gòtic del segle XV, i conserva les restes del mur lateral de l’absis i afegeix un mur de la mateixa alçada i de la mateixa pedra arsènica rogenca. El nou edifici respon a una arquitectura pròpia d’aquell moment, lliure en els seus plantejaments, que podríem anomenar orgànics, i que no intenta en cap moment referències historicistes a l’edifici destruït de l’antiga catedral", explica l'autor. Tot i això, el nou edifici conté elements que evoquen el gòtic com els grans finestrals.

Museu Cívic de Castelvecchio (Verona)

De Carlo Scarpa

Es tracta d'una de les grans fites de les intervencions patrimonials del segle XX, fruit, entre altres, de l'estima que Carlo Scarpa (1906-1978) tenia per l'arquitectura de Frank Lloyd Wright i l'estètica japonesa. Scarpa, amb "el seu extraordinari univers formal", com diu Vallhonrat, és un referent dins una magnífica tradició d'arquitectes italians que, a diferència dels plantejaments del Moviment modern, es plantegen la relació amb l'arquitectura històrica des de la continuïtat. "La preexistència ambiental s’havia de fer present com una manifestació urbana de la tradició, i l’arquitectura havia de ser el resultat d’una determinada història i d’un lloc concret. Aquest nou concepte, arrelat en la història, conduiria al procediment d’integració d’edificis moderns en els centres històrics o, d’una altra manera, al retrobament amb les arrels locals i populars en els nous edificis que es projectessin", diu Vallhonrat, que considera el Museu de Castelvecchio "un exemple consumat d’una manera respectuosa d’actuar davant d’un monument, però alhora renovadora per incorporar noves actituds modernes en les obres antigues". Així mateix, explica que, per fora, l'antic castell només està alterat subtilment i que l'interior s'obre "en un joc de volums d'escales que conjuguen els nous materials de l'acer i el formigó amb els antics de la pedra, el maó i els arrebossats". "Les noves peces arriben a crear com una segona pell que s'entén clarament en relació amb l'arquitectura històrica heretada", diu Vallhonrat.

Ala Sainsbury de la National Gallery de Londres

De Robert Venturi i Denise Scott Brown

La polèmica sempre ha estat present en l'ampliació de la National Gallery de Londres, l'única obra europea de l'influent Robert Venturi, guanyador del Pritzker el 1991, i la seva dona, Denise Scott Brown, que injustament no va ser reconeguda amb el Nobel dels arquitectes. "L’edifici, acabat el 1991, reprodueix la façana del museu original amb una actitud manierista i postmoderna que, per a alguns crítics, suposa una simple paròdia de l’edifici històric", lamenta Vallhonrat. Tot i l'oposició dels seguidors de Venturi i Scott Brown, en els últims anys l'arquitecta alemanya establerta a Nova York Annabelle Selldorf ha portat a terme una profunda intervenció en l'edifici per millorar-ne l'accessibilitat i la funcionalitat, en el marc del segon centenari del museu. "En l'obra de Venturi no es produeix la reflexió sobre allò que podria haver estat originalment, sinó només una certa assimilació a una unitat ja existent, que funciona com un teló sobre un edifici convencional amb façanes de vidre i maó", diu l'autor.

Escala mecànica de La Granja (Toledo)

De José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres

Entre els arquitectes catalans, José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres s'han distingit perquè un dels puntals de la seva trajectòria és la intervenció en edificis històrics, amb casos tan sonats com el monestir de Sant Pere de Rodes, el Parc Güell, les muralles de Palma i la Casa Vicens. L'escala mecànica que van projectar a Toledo va estar envoltada per una forta polèmica al començament de les obres, però fa una setmana les autoritats en van celebrar el 25è aniversari com una intervenció brillant de la qual la població local se sent orgullosa. Per evitar el vertigen que hauria produït una pujada en línia recta, Lapeña i Torres van fragmentar l'escala en diferents trams, protegits per uns voladissos de formigó tenyit per fusionar-la amb l'entorn. El resultat de tot plegat és com "una cicatriu que s'integra en el vessant del turó on està assentada", com va dir Lapeña. "La muralla no es podia tocar, però l'havíem de travessar. Ho vam aconseguir creant llum i espai i sense danyar el patrimoni", va dir Torres.

Neues Museum (Berlín)

De David Chipperfield

En l'escena internacional, el britànic David Chipperfield és un dels arquitectes que ha intervingut en edificis històrics basant-se en la contenció. Vallhonrat qualifica la seva feina com "atenta i flexible". El 2011, Chipperfield es va emportar el premi Mies van der Rohe d'arquitectura europea per la rehabilitació del Neues Museum a l'Illa dels Museus de Berlín, després d'haver guanyat el Gran Premi del Patrimoni Europeu 2010. El Neues Museum és fruit de la restauració d'un vell museu construït per Friedrich August Stüler a mitjans del segle XIX. L'edifici va quedar molt malmès durant la Segona Guerra Mundial i va estar en ruïnes el 2003. La feina de Chipperfield, que va treballar juntament amb el seu col·lega Julian Harrap, destaca perquè, des del rigor, va recuperar l'edifici mantenint les seves diferents capes històriques. El jurat del premi Mies van der Rohe el va distingir per la combinació de "passat i present en una sorprenent barreja d'arquitectura contemporània, restauració i art".

Oficines de l'Autoritat portuària d'Anvers

De Zaha Hadid

La desapareguda arquitecta iraquiana Zaha Hadid va aconseguir grans fites com el Museu MAXXI de Roma, l'edifici central de BMW a Leipzig i el Centre aquàtic de Londres per als Jocs Olímpics del 2022. Però les seves intervencions en edificis històrics són una altra cosa: mentre que a la Serpentine Sackler Gallery se'n va sortir en el diàleg amb un edifici del segle XIX, Vallhonrat castiga les seves oficines per a l'Autoritat portuària d'Anvers, per a les quals va construir un volum gegantí que evoca un diamant, o un núvol, damunt l'antiga estació de bombers del port. Per Vallhonrat, aquesta obra representa "un exemple molt significatiu de la manca d'estima per la protecció que un edifici de valor històric mereixeria". "El volum invasiu, que es presenta com una mostra d'ostentació estructural cavalcant sobre l'edifici històric, suposa una evident alteració de l'escala d'aquest per edificar un nou artefacte que no manté cap relació mínima amb el patrimoni construït", lamenta l'autor.

La Sagrada Família

De Francesc de Paula del Villar, Antoni Gaudí, Isidre Puig i Boada, Lluís Bonet, Francesc Cardoner, Jordi Bonet i Jordi Faulí

La consagració de la Sagrada Família va marcar un punt d'inflexió en les crítiques a la continuació de la gran obra de Gaudí. Aleshores es van apaivagar, i en els últims anys sovint s'ha posat en relleu els esforços de la direcció de l'obra per fer un edifici del segle XXI i al mateix temps, mantenir-se fidels a Gaudí. Però aquest afany no convenç Vallhonrat, que qualifica la continuació de la basílica com un "exemple de completa falsificació estructural de la gran obra de Gaudí". "L’arquitecte va fer la seva obra, com era propi de la intenció d’utilitzar tècniques artesanals en els modernismes de tota Europa, mitjançant sistemes de construcció tradicionals. Les estructures de la Sagrada Família, d’una novetat i originalitat extraordinàries, es recolzen, tanmateix, en la utilització de la pedra i els farciments de masses de fàbriques de maons o maçoneria i altres compostos, però no en el formigó, per molt que aquest fos un element que aleshores es començava a utilitzar en la construcció, com defensen per justificar la nova obra els seus promotors", adverteix l'autor. "La construcció que s’està duent a terme es basa en l’ús massiu de formigó en murs, pilars i voltes de cobertura del conjunt basilical. Sobre aquestes estructures, petites peces de pedra treballada tracten d’assemblar-se al que l’arquitecte va poder imaginar, però mai no va arribar a completar", explica.