Xavier Ros, Roger Tudó i David Lorente: "Els edificis públics no són de ningú i són per a tothom"

TerrassaL'estudi Harquitectes viu un moment esplèndid, amb sis grans projectes públics en curs, dos dels quals són les ampliacions del Macba i el MNAC. Pocs dies després de presentar el projecte del MNAC reben l'ARA a la nova seu de Prodis, la fundació de Terrassa dedicada a l'assistència i la promoció integral de persones adultes amb discapacitat intel·lectual, trastorn mental, paràlisi cerebral o trastorn de l'espectre autista. Per aquesta obra, fruit de la rehabilitació d'unes antigues naus industrials que formaven part de Vapor Cortès, Harquitectes són finalistes del premi Mies van der Rohe d'arquitectura europea. "Sens dubte el premi ens fa molta il·lusió, sobretot quan veig la il·lusió que els hi fa a la gent de Prodis, que amb l'edifici han experimentat una gran transformació", afirma Roger Tudó, un dels fundadors de l'estudi, juntament amb Xavier Ros, David Lorente i també Josep Ricart, que no participa en aquesta entrevista.

L'arquitectura pot tenir un paper cabdal en les cures. A la nova seu de Prodis, els episodis crítics que poden patir alguns dels usuaris han baixat un 60%.

— Roger Tudó: Hi ha una combinació de factors. Potser el més important és la dimensió de l’espai. Aquí, l’espai és molt generós, i això es combina amb un alt nivell de naturalitat: la llum, els materials i la ventilació hi han contribuït molt. L’estructura típica d’un centre d’aquest tipus —o d’una escola, o d’un hospital— és un passadís i una seqüència d’espais molt tancats, mentre que aquí hi ha una mena d’espai fluid, on els usuaris poden decidir, d’una manera autònoma, què fan i com es mouen.

Un dels trets més distintius de Prodis és que han retallat la planta baixa de la nau central del Vapor Cortès i l'han convertit en un corredor que organitza els usos interns de la fundació i, alhora, és un passatge públic.

— R.T.: El client ens demanava una institució més oberta. En aquests centres els usuaris sempre han estat una mica amagats, una mica a part de la societat; aleshores, la idea de dividir l'edifici pel mig i fer-hi entrar un carrer crea una fricció amb la ciutadania, ja que la gran majoria dels usuaris tenen l'oportunitat d'estar molt en contacte amb la vida real.

Aquest passatge, està relacionat d'alguna manera amb la galeria de l'ampliació del Macba i el bulevard cobert de la del MNAC?

— David Lorente: No només amb aquests dos, en la majoria dels nostres projectes sempre hi ha aquesta recerca per difuminar o fer emergir espais que no són ni interiors ni urbans. Ens hem adonat que també ho fem en les cases unifamiliars.

— R.T.: En les cases, aquests espais són patis, galeries i porxos, i quan hem passat progressivament a edificis de més gran escala, aquests artefactes agafen més una dimensió com de grans habitacions urbanes on es produeix aquesta transició.

— Xavier Ros: Com a Prodis, l'encàrrec del MNAC també és cap a dins. Volen exposar més obra, però aquestes peces intermèdies transcendeixen el mateix encàrrec i es converteixen en un element transformador. En el cas del MNAC, obre el museu a la ciutat.

— R.T: Tant en el cas de Macba com el del MNAC, l'espai expositiu principal és molt sensible, ha de tenir unes condicions de llum i temperatura, molt controlades i a vegades molt artificials. En canvi, aquestes situacions prèvies és on probablement l'arquitectura té més capacitat d'expressar-se. Aleshores, la intensitat es produeix molt en la transició del públic fins a arribar a l'espai expositiu.

El desafiament de l'ampliació del MNAC ha sigut molt diferent de la del Macba?

— R. T.: El projecte del Macba té a veure sobretot amb la resolució del conflicte del lloc. L’espai és molt complex perquè és una acumulació de diferents edificis, i era bastant complicat imaginar una manera de col·locar-hi un nou edifici, perquè és una mica un garbuix. Creiem que el que aporta el nostre projecte és trobar una mena de nou ordre dins d’una amalgama d’edificacions històriques que va des del convent fins a edificis relativament recents. El nostre edifici ho lliga una mica tot i, alhora, és molt porós i deixa entrar l’espai públic a dins. Cada projecte és diferent i, d’alguna manera, aquesta diferència prové d’una mena de reflex d’un arquetip previ: al MNAC és més aviat un passatge cobert i, en canvi, al Macba és més aviat la idea d’una porxada. Tots dos models estan connectats amb l’urbà i el públic, amb tipologies diferents però amb uns valors similars.

En un equip de quatre, com es distribueixen la feina?

— D.L.: Des de l’inici hem tingut la necessitat de dialogar entre nosaltres, encara que és evident que sempre hi ha algú que està més involucrat en cada projecte. Malgrat que les setmanes són cada vegada més plenes, hem estirat aquest diàleg i l’hem reforçat amb algunes decisions de despatx. Sí que és veritat que, amb el temps, ens hem especialitzat: jo estic més a tot arreu i enlloc en profunditat i, en canvi, el Roger, el Xavi i el Josep porten els projectes d’una manera profunda, de principi al fi, en funció del calendari i la vinculació amb el client. Però sempre hi ha un intercanvi entre nosaltres, i també amb tot el despatx.

Tenen sis grans projectes públics damunt la taula: les ampliacions del Macba i el MNAC, la rehabilitació del Teatre Arnau, la transformació de l'antiga Foneria de canons en un centre d'arts digitals, un centre cívic a Nou Barris i la rehabilitació de la Bòbila Carmen a la Teixonera com a espai per a entitats.

— D.L.: Sí que és veritat que, si mires aquest moment, sembla que s'hagin ajuntat moltes situacions i projectes interessants, però tot plegat va començar el 2017 amb el primer projecte, que va ser la rehabilitació del Teatre Arnau. Amb la pandèmia de la covid la cultura va quedar una mica en stand by mentre se solucionaven altres temes, així que és la feina de deu anys.

— R. T.: El canvi d’escala cap a equipaments més institucionals i culturals sí que ens ha fet virar o reorientar algunes formes d’abordar el disseny, és a dir, les estratègies que fem servir. Moltes són les que dèiem sobre trobar sempre espais o elements d’una escala important, però s’hi sumen altres qüestions vinculades amb l’oportunitat que tens quan afrontes un encàrrec d’aquestes característiques. Per exemple, a Prodis hem tingut l’oportunitat de redefinir què és un centre d’aquest tipus, i això vol dir proposar al client que faci servir l’edifici d’una altra manera perquè el que hi passa a dins signifiqui altres coses. És un canvi fort que, en el fons, ja fas en les cases particulars, perquè influeixes en com hi viurà la gent. Semblaria que l’arquitectura institucional ve marcada de dalt i, en canvi, estem veient que podem transformar la idea del que és una biblioteca, per exemple.

— X.R.: Ho definiria d’una manera molt senzilla: els edificis públics no són de ningú i són per a tothom. Això vol dir que no hi ha uns egos que pretenen dominar les decisions, com sí que passa a vegades amb un client privat. En els encàrrecs públics hi ha una certa distància, i això és bo. Alhora tenen la dificultat que, tot i que entens el possible usuari o intentes imaginar què hi passa, en realitat estàs treballant per a persones amb qui no tractes, i això fa que obris una mica més el camp de l’evolució del tema que treballes.

— R.T.: En el treball més institucional o en un gran equipament hem detectat que apareix una mena de capa complicada que, segons com, és la clau: com evitar els prejudicis excessivament operatius i funcionals, gairebé d’autoprotecció, que tenen els treballadors d’aquests edificis. Torno a posar l’exemple de Prodis: aquesta gent està cuidant persones amb dificultats, i és molt difícil. Quan els vam conèixer, el primer cop estaven a la defensiva i haurien volgut una mena d’hospital perfecte. La nostra feina va ser la contrària: els vam dir que ateníem determinades qüestions funcionals, però que transcendiríem això per anar a una situació que no estigués dissenyada a partir dels problemes sinó a partir de les qualitats. En una biblioteca, en un teatre o en un museu, la nostra tasca moltes vegades és la mateixa: fer entendre que, malgrat que la vida dels que hi treballen està plena de petits problemes, hi ha altres coses que poden aportar molt. Es tracta d’arribar a aquest equilibri d’arrencar aquests prejudicis i portar-los cap a llocs millors.

La manera com aborden una rehabilitació és molt diferent de quan projecten un edifici de bell nou?

— R.T.: L’estratègia més grossa pot ser similar, però la preexistència et condiciona. Per exemple, el Teatre Arnau el vam trobar en un estat molt fràgil, però alhora és l’únic exemplar de teatre de barraca que queda a Barcelona. Per tant, és un element amb molt valor simbòlic i històric i poc valor com a edifici. Així que l’estratègia ha sigut molt especial i única: hem creat una mena de sistema quasi invers en què l’antiga construcció queda fixada, com si fos un fòssil, dins d’una nova amalgama de formigó que la reforça. Veus el preexistent, però ja no és estructural. Cada cas és molt específic: en altres edificis, la condició del lloc et donarà altres solucions. A Prodis, el reforç estructural de les bigues existents el fa únic.

— X. R.: Un edifici preexistent no deixa de ser una mena de paisatge construït, com pot ser un bosc o una platja. Et crea una condició de context que, a més, és física, perquè tens una estructura com aquesta que imbriques amb el que és nou i la fas treballar d’una certa manera vinculada amb allò que hi afegeixes. Però també hi ha una part que sí que marca sempre la diferència, que és l’intent de preservar o d’aprofitar la història que té aquell edifici i de preservar-ne el caràcter, a vegades de manera molt explícita i d’altres amb més subtilesa.

— R.T.: Una cosa que hem treballat força és la incorporació del temps en l’arquitectura. Una preexistència ja porta emmagatzemada una quantitat de temps que fa més fàcil que l’edifici tingui caràcter. També intentem aconseguir-ho encara que l’edifici sigui de nova planta. Procurem que l’edifici sigui com un temps embegut, que sigui el temps del procés constructiu perquè, d’alguna manera, et connecta amb alguna cosa històrica. Les nostres obres moltes vegades són noves i sembla que fa vint o cinquanta anys que són en aquell lloc.

Els seus socis en les ampliacions del Macba i el MNAC, els suïssos Emanuel Christ i Christoph Gantenbein, afirmen que comparteixen amb vostès "una visió racional" de l'arquitectura. Com ha sigut la col·laboració amb ells?

— D.L.: Ells són experts en museus i som de generacions similars. Ja ens havien contactat per intentar fer un projecte a Bilbao que no vam acabar fent, però hi va quedar la llavor i vam veure que ens podíem entendre. La seva manera d’afrontar els projectes és molt similar a la nostra i, per això, vam repetir en l’ampliació del MNAC: tot i que ja no ens necessitàvem mútuament pel currículum, va ser una elecció conscient perquè crèiem que tots plegats podíem fer un projecte millor.

Són coneguts pel control exhaustiu de les obres, cosa que seria més difícil si treballessin a fora. S'han plantejat internacionalitzar-se d'alguna manera?

— X. R.: Mentre tinguem bones oportunitats aquí, clarament no. Hem tingut la sort que, en general, s’ha anat donant un marc que ens ha permès treballar només aquí, i tampoc és casual: és el que hem buscat, perquè, entre altres coses, fer el que fem requereix un control absolut, des de la primera decisió fins a l’última, en cada moment i amb cada interlocutor. Això és molt difícil d’assolir fins i tot aquí i, després de 25 anys de fer projectes, discutir, convèncer, entendre les normes, entendre les institucions, entendre-ho tot, aquí estem en una posició immillorable. Quan anem fora –i algun cop ho hem fet, esporàdicament, perquè van sorgint oportunitats temptadores en termes de poder fer alguna cosa que aquí no pots fer, un altre tipus d’edifici– i ho avaluem ens adonem que hauríem de tornar a començar de zero per entendre altres contextos.

— R. T.: Pot arribar el dia que acabi passant, perquè el despatx creixi, perquè el projecte sigui excepcional, o perquè sigui un lloc meravellós.

— D.L.: Quan hem tret el cap fora ens hem adonat que allà els arquitectes tenen un altre rol: en general estan més focalitzats en el disseny i, en canvi, aquí, en el nostre context normatiu, els arquitectes som responsables de tot, no només del disseny sinó també de la construcció final. Vas veient que, probablement, allà no som tan necessaris. També és veritat que ara tenim la feina aquí perquè hem deixat l’espai per tenir-la; si haguéssim tret el cap fora, probablement no ho hauríem pogut fer. No farem molts edificis a la vida; per tant, hem de tenir molt clar on posem el temps.

El museu és una tipologia icònica de l'arquitectura. L'han definit com la catedral dels segles XX i XXI. Com es relacionen amb el caràcter emblemàtic que pot tenir un edifici?

— D.L.: En els museus tothom té molt assumit que l’arquitectura és una part tan important com la resta, i per tant hi ha una tendència general que siguin edificis singulars. Abans parlàvem de rehabilitar o no, i crec que amb els programes ens passa una mica el mateix. Enfoquem els edificis des de la idea de fer el millor edifici possible, no el millor museu o la millor casa. Ens plantegem com treure els millors atributs de l’encàrrec que tenim entre mans. Històricament, això ens ha portat a fer edificis que per a mi són molt especials, però que segurament no són tan espectaculars com altres arquitectures.

— R.T.: Això té bastant a veure amb la nostra idea de novetat i amb la pulsió de fer avançar la disciplina respecte d’altres models de despatx. En el nostre cas, sempre tenim la necessitat d’innovar, però alhora cal aterrar aquestes innovacions i convertir-les en una condició de la qual no ens cansem al cap de cinc o deu anys. Intentem buscar també una condició molt arquitectònica de temporalitat. Sempre fem petits invents tota l’estona, però situats en un punt en què són assimilables. No busquem una mena de marcià, una cosa marciana que no s’ha fet mai i que ningú entén, sinó alguna cosa nova, però molt intrincada amb tota la vida que portem nosaltres i la humanitat, una condició més contínua.

— X.R.: És evident que l’ampliació del Macba no és tan llampant com el Guggenheim de Bilbao, però crec que la nova galeria tindrà un impacte absolut en la manera com l’edifici es percep des de fora: el canviarà totalment. Quan vam començar amb l'estudi, tendíem a imaginar que, objectivament, el millor sempre era passar desapercebut, i això s’ha anat convertint en una arquitectura vinculada a uns referents que no saps ben bé d’on venen, però que tothom té. Pot ser una mica conservadora, però, en canvi, canviarà la percepció del mateix edifici del museu: el canvi serà radical. Al MNAC passa una mica el mateix, però per dins. La referència simbòlica que la gent tindrà quan pensi en el MNAC, com passa amb la Sagrada Família i les punxes de les torres, serà l’interior, perquè, per fora, el palau de Puig i Cadafalch és, bàsicament, un mur amb unes columnes esgrafiades i uns templets d’entrada. Aquesta condició que definíem abans d’espai mig urbà, mig interior, és la que acabarà configurant la transformació de l’ampliació del MNAC.