Kazuo Shinohara: un arquitecte contra el confort d'Ikea

Per a l'arquitecte japonès Kazuo Shinohara (1925-2006) la casa és "art", com va escriure ell mateix en un dels seus textos més coneguts, recollit en l'exposició que li dedica el Dipòsit del Rei Martí fins al 18 de maig, titulada precisament Kazuo Shinohara. La casa com a obra d'art. Shinohara és un dels arquitectes japonesos més importants del segle XX i que més van influir en arquitectes consagrats com Toyo Ito i Kazuyo Sejima, tots dos guanyadors del premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, i altres posteriors. Però encara és poc conegut pel gran públic. Així que la mostra, que està inclosa dins la Capital Mundial de l'Arquitectura de Barcelona, és una bona oportunitat per endinsar-se en el seu llegat.

"Hem arribat a un punt que hem de fer l'afirmació que la casa és art fins i tot amb el risc de ser malinterpretat i rebutjat", deia Shinohara. "Això significa que la casa s'ha de separar del territori de l'arquitectura. S'ha de traslladar a l'àmbit de l'art, al qual pertanyen la pintura, l'escultura, la literatura i altres disciplines", advertia. Aquesta visió també tenia un caràcter combatiu. "Crec que el disseny residencial pot ser una crítica a la civilització —deia l'arquitecte—. Però això no pot passar quan la casa o bé està deliberadament amb la societat o bé diametralment oposada a ella". "Exagerant, de la Casa amb un dormitori subterrani surt tota l'arquitectura japonesa dels últims cinquanta o seixanta anys", diu el comissari de la mostra, l'arquitecte Enric Massip-Bosch, que va treballar amb Shinohara els anys 1987 i 1988.

Al llarg de la seva trajectòria, Shinohara va projectar més de trenta habitatges unifamiliars, molts de petites dimensions. Hi va abocar tot l'afany experimental i la reflexió sobre la "domesticitat", tal com diu Massip-Bosch, que ha concebut la mostra com un desplegament sobretot de textos, plànols i fotografies. "És extraordinari que hagin sobreviscut tantes cases de Shinohara, perquè moltes són molt petites i estan construïdes amb mitjans molt econòmics", diu Massip-Bosch. Un cas curiós és el de la Casa Umbrel·la, que des de fa anys està instal·lada al Campus Vitra, a Suïssa. Cal tenir en compte que al Japó, per llei, després de trenta anys els edificis no tenen valor i el que en té és el sòl. Així que la renovació del parc edificat és constant. "No són cases fàcils, i el fet que encara siguin estimades vol dir molt del valor emocional que generen en els seus usuaris. Un dels valors principals de les cases de Shinohara és que sempre et demanen una reacció, les imbueix d'una emoció que genera una consciència de ser al món. Va anar en contra del confort entès a la manera d'Ikea, que al final ens estaborneix els sentits. Així que no som conscients del que està passant i no tenim cap relació real amb el món", diu Massip-Bosch.

En el context de l'arquitectura japonesa, Shinohara va adoptar una postura molt personal sobre la modernització i occidentalització després de la Segona Guerra Mundial. "Amb l'ocupació nord-americana, aquest debat es posa en primer pla. Hi ha dues línies, una seguidista de fer una arquitectura moderna com la que es feia a Califòrnia als anys 50. I una altra basada a fer una arquitectura moderna, però japonitzada —explica Massip-Bosch—. Shinohara va anar en contra d'això, i va valorar l'arquitectura japonesa tal com és, no necessàriament la seva forma, no necessàriament els seus tics imperialistes, però sí els seus valors i sobretot els seus elements. Amb alguns elements de la tradició, aconsegueix uns espais absolutament desconeguts".

Un d'aquests casos és el paviment de terra picada que va fer en una casa que li va encarregar un matrimoni format per un director de documentals i una guionista, la Casa de la Terra. D'una altra banda, la segona casa que li va encarregar el poeta Shuntaro Tanikawa, Shinohara la va col·locar al capdamunt del pendent del solar, perquè la natura hi entrés directament. Tanikawa li havia fet l'encàrrec amb un poema: "Casa d'hivern o cabana de pioner (casa) / Espai d'estiu o capella per a un panteista (no cal que sigui una casa)".

Una altra de les seves cases més famoses és un habitatge que es va fer per a ell mateix a Yokohama, actualment desaparegut: l'habitatge estava compost per una antiga casa de fusta que havia salvat d'un solar on ell mateix havia fet una casa, on va posar l'estudi, i un volum nou calidoscòpic. I també és emblemàtic el projecte d'un petit refugi per a ell i la seva família a la regió muntanyosa de Nagano en el qual va treballar durant deu anys, fins a la seva mort. El recorregut acaba amb diverses obres i projectes no residencials, entre els quals destaca l'edifici del Centenari de l'Institut de Tecnologia de Tòquio, considerat una obra històrica.