Un bosc sobre el formigó: Benedetta Tagliabue renaturalitza una estació a Nàpols

NàpolsUn paisatge inhòspit a la vella Nàpols: el Centro Direzionale, el centre de negocis projectat per l'arquitecte japonès Kenzō Tange als anys vuitanta, és una plataforma duríssima flanquejada per gratacels. Formigó per tot arreu. El Palau de Justícia de Nàpols el formen un edifici baix d’aires brutalistes i tres torres més. Una de les cares d’un dels gratacels està pintada de dalt a baix amb diversos retrats, un gra de sorra per intentar humanitzar el lloc. A l’altra banda de la carretera hi ha la presó de Poggioreale, coneguda com la presó de la Camorra, un dels centres penitenciaris més complexos del país. Entre totes aquestes construccions, des de fa uns mesos hi ha un edifici de l’arquitecta Benedetta Tagliabue: l’estació central de metro Centro Direzionale, que és com un acte de rebel·lió contra el seu entorn.

Les normatives d’una estació de metro són estrictes, però Tagliabue ha volgut renaturalitzar el lloc i humanitzar-lo amb una coberta de fusta de línies corbes. Pot recordar el Mercat de Santa Caterina de Barcelona, de la mateixa Tagliabue i Enric Miralles (1955-2000), però ella assegura que aquesta és molt “diferent”. En un dels esbossos del projecte, la coberta apareix superposada al perfil del Vesuvi. “No és només un bosc, diguem-ne, cobert, sinó que la coberta genera una plaça l’interior de la qual és molt lluminós. A l’hivern et protegeix de la intempèrie, però pots veure el cel, i a l’estiu et protegeix de la calor”, explica Tagliabue. Per aconseguir-ho, va haver de trencar amb la manera que Tange havia plantejat els diferents nivells. “L’estació no és només un lloc de trànsit; també t'hi pots estar per gaudir, per utilitzar l’espai públic, gairebé una mica com si fos un museu. Els espais permeten fer activitats diverses. Per exemple, hi ha unes escales que poden funcionar com unes graderies”, diu l'arquitecta.

La visita de Tagliabue és tot un esdeveniment: sense avisar-la, la Universitat de Nàpols Frederic II ha convocat desenes d’estudiants d’arquitectura que segueixen les seves explicacions sense badar la boca. L’escena sembla sortida d’una sorollosa pel·lícula neorealista: sense deixar de somriure, Tagliabue recorre l’estació fent explicacions en català, italià i castellà a un reguitzell de senyors de l’Ajuntament, a estudiants i a un grup de periodistes italians i catalans, aquests últims vinguts expressament de Barcelona.

Un dels moments més insòlits arriba quan un dels assessors municipals es treu el mòbil de la butxaca per ensenyar-li a Tagliabue un escut d’armes del regne de Nàpols i dir-li que els colors que va triar per a les andanes –vermell, morat, taronja i groc– són “borbònics”. Ella ho nega i li diu que estan extrets de les pintures pompeianes, algunes figures de les quals guarneixen el vestíbul i sobretot les andanes. I Tagliabue agafa l’assessor a contrapeu quan li recorda que tenen pendent la intervenció artística que, com a Santa Caterina, ha de guarnir la coberta. “Les figures que guarneixen l’estació estan extretes del món romà antic. Hem volgut evocar l’escena de la descoberta d’uns frescos durant unes obres del metro a Roma, de Fellini, que després desapareixen”, rebla l’arquitecta.

Un projecte que va començar el 2004

L’estació de Centro Direzionale té una història molt llarga: el projecte va començar fa més de vint anys quan, el 2004, la ciutat de Nàpols va convidar, sota el lema "Arquitectura, Arqueologia i Art", diferents estudis internacionals perquè dissenyessin les estacions d’una nova línia de metro. A més del de Tagliabue, hi havia els de Norman Foster, Massimiliano Fuksas, Álvaro Siza, Dominique Perrault i Karim Rashid. De tots ells, la de Foster és l’única invitació que no va tirar endavant, i un altre arquitecte català, Òscar Tusquets, va fer una estació a la Via Toledo. Més endavant, les obres de Centro Direzionale van estar plenes d’obstacles que les van endarrerir, entre els quals hi ha la manca de finançament, els conflictes laborals dins el sector públic i la pandèmia de la covid.

Un altre aspecte de l’estació de Centro Direzionale és que Tagliabue i els seus col·laboradors a l'estudi EMBT van aprofitar la infraestructura existent, de la qual es tenia molt poca informació. De fet, una altra raó per la qual es va triar la fusta és que no se sabia gaire el pes que podia aguantar l’estructura, i ho van anar descobrint mitjançant assajos sobre el terreny. Va caldre fer molta feina de consolidació que no estava prevista. “No es tracta només de la realització d’un projecte complex, sinó que, a més, al llarg dels anys les regles van canviar moltes vegades”, afirma l’arquitecte Paolo Giardiello, que va ser el soci local de Tagliabue, juntament amb la seva dona, la també arquitecta i degana d’Arquitectura de la Universitat de Nàpols Frederic II, Marella Santangelo.

“Van canviar les normes de seguretat, que es van fer més estrictes, i vam haver de modificar una part del projecte. També van canviar les normes contra incendis i la legislació antisísmica per a aquest tipus d'estructures de fusta”, explica Giardiello. Però ni Tagliabue ni ells es van donar per vençuts. “D’aquesta estructura que ha quedat tan bonica en vam arribar a tenir tres versions executives –no només tres versions de concepte, sinó també tres versions realment executives– que en qualsevol moment s’haurien pogut materialitzar, perquè sempre canviava alguna cosa i calia tornar a adaptar-la. Hi hem treballat tots durant molt temps”, recorda Giardiello.

"Del formigó, en neix un bosc”, diu Tagliabue com a resum de tot plegat. Des que va entrar en funcionament, l’estació ha rebut diversos premis internacionals, entre els quals hi ha el BIG SEE Architecture Awards 2026 en la categoria d’infraestructura i el primer premi als The Plan Award 2025, a més del premi ARPAFIL a Mèxic, on l’estació ha estat reconeguda com una de les obres més destacades finalitzades en els últims anys. Així mateix, ha estat finalista i seleccionada als premis EU Mies van der Rohe i als premis FAD 2025. Segons diversos mitjans locals, l’estació ha costat uns 43 milions d’euros, vint dels quals corresponen a l’obra civil, nou a les instal·lacions, set als acabats i set més a l’ordenació de l’exterior.

Atenent els estudiants al Palau Gravina

La jornada de Tagliabue no acaba a l’estació: a la tarda fa una xerrada sobre l’estació i altres projectes a l’aula magna del departament d’Arquitectura, al Palau Gravina. La sala, plena de gom a gom. En el torn de preguntes, alguns estudiants la interpel·lem amb la rebel·lia de desafiar els mestres. Tagliabue ho entoma, però no s’identifica amb l’etiqueta d’arquitecta estrella. “Després de la mort d’Enric Miralles, la Benedetta va fer una feina extraordinària, primer per reconstruir la seva individualitat com a arquitecta”, diu Marella Santangelo, que en destaca “l’experimentació amb els materials i les formes, amb lleugeresa i en formes molt lleugeres, transparents”. Així mateix, subratlla el seu lligam amb el vessant “humà” de l’arquitectura.

Santangelo i Tagliabue es van conèixer el 1990 i han crescut plegades “a distància”. “L’Enric va ser una persona magnífica, probablement un dels genis de l’arquitectura mundial del segle XX. Figures com ell ocupen molt espai, i la Benedetta va fer una feina excepcional, i la va fer a través de l’arquitectura –explica Santangelo–. La Benedetta té un esperit molt internacional –conclou–, i en els últims anys el seu vincle amb Itàlia és cada cop més fort”.