L'arquitectura cívica i reflexiva de Jaume Bach

BarcelonaPer a l'arquitecte Jaume Bach (Sabadell, 1943), el caràcter cívic del seu ofici és clau. "Es tracta de donar una nova manera de mirar a una societat que potser està massa entotsolada, i la idea que l'arquitectura és una qüestió pública, del que pertany a tothom", afirma Jaume Bach, que ha enllestit l'auditori cinema del Museu Reina Sofia juntament amb el seu fill Eugeni i la seva jove, Anna Bach. L'obra és fruit de la rehabilitació de l'antic auditori que hi va fer amb Gabriel Mora als anys 80. La inauguració coincideix amb la publicació de Jaume Bach arquitecto (Puente Editores), una monografia amb algunes de les seves obres principals, amb fotografies d'Eugeni Bach i textos d'arquitectes més joves entre els quals hi ha Jaume Mayol i Bet Capdeferro. Això últim és un senyal de com s'ha convertit en un referent de les noves generacions, i de la vocació d'atemporalitat de les seves obres.

Al llarg dels anys, Jaume Bach ha arribat a la conclusió que es va fer arquitecte per raons com la confluència del seu interès per les arts des de ben jove i la petjada que li van deixar dues cases on va passar la joventut: una casa d'estiueig modernista a Castellar del Vallès i un habitatge racionalista a Sabadell. "Entre les influències primerenques també recordo algunes mostres d'arquitectura litúrgica –explica Bach–. No m'he vist en una activitat d'enginyeria i, en canvi, l'arquitectura m'ha permès tenir un component artístic". La seva formació va transcórrer durant el franquisme, quan l'ebullició estava fora de les aules, però recorda alguns bons professors com Federico Correa i Oriol Bohigas. "Sempre hem continuat amb la idea que, per obtenir millores, potser petites, o més grans, cal capgirar les coses, i que tot està pensat per millorar la vida de la gent. En aquells anys ens va enganxar de ple el debat del mite modern, i teníem la sensació que les solucions que el moviment modern donava eren moltes vegades incompletes.Això també et donava un altre ànim de cara a enfrontar-te a una professió, que la veies interessantíssima".

Un treball de camp a la Barcelona tardofranquista

Jaume Bach és considerat com un dels degans de l'arquitectura catalana recent. "Amb aquest llibre no vull fer testament, eh", adverteix. Va acabar la carrera a les acaballes de la dictadura, quan estava tot per fer. "Vaig acabar la carrera el 1969, però el 1968 ja estava fent feines per a la Corporació Metropolitana intentant congeniar l'arquitectura i l'urbanisme amb una visió més àmplia que intentés abastar la realitat complexa que és la ciutat". Així, amb un grup amb altres estudiants van fer un treball sobre espais verds i zones esportives que després es va incorporar al Pla General del 1976. "Vam fer un treball de camp enorme recorrent tot Barcelona i els vint-i-set municipis del voltant, perquè aleshores la capacitat d'intervenció arribava fins aquí", explica. Tot plegat va quedar recollit en dos números de la revista Cuadernos de arquitectura y urbanismo que van ser premiats en el congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes de la Unió Internacional d'Arquitectes (UIA).

Bach també va col·laborar breument amb Bohigas, un aspecte que fa pensar en el gruix intel·lectual de la seva trajectòria, i com s'inscriu en una tradició de grans arquitectes. "Amb l'Oriol hi vaig col·laborar quan jo estava a l'escola, crec que des del 1961. En aquell moment, l'Oriol buscava gent per preparar un congrés de la cultura catalana, òbviament clandestí. Això em va donar, primer, una visió diferent, un contacte directe amb una personalitat que ha marcat àmpliament els anys de democràcia. Al mateix temps que fèiem un buidatge dels solars construïts, dels que no i de què faltava, fèiem un buidatge de revistes des del començament del segle passat fins als anys de la República. Amb això vaig tenir una visió àmplia de com s'havia desenvolupat l'arquitectura a Catalunya", recorda.

A més, va treballar a l'estudi de Bohigas, MBM, i al de Federico Correa. "És una mica aquesta relació de continuïtat entre gent que havia estat en contacte amb arquitectes entre els quals hi havia Puig i Cadafalch, perquè havien sigut els seus mestres. Més endavant va semblar que això era una cosa que s'havia de menystenir o de trencar, però sempre he entès que és un bon camí per reflexionar i tenir algun enllaç amb els arquitectes anteriors", diu Bach.

Uns arquitectes versàtils

Com molts arquitectes de la seva generació, Jaume Bach és un arquitecte que, lluny d'especialitzar-se, ha treballat en un registre molt ampli de tipologies. "Eren anys polèmics, de debat sobre la postmodernitat. El 1966 Robert Venturi va publicar el famós llibre Complexitat i contradicció en l'arquitectura, i va ser una troballa perquè ens impel·lia a posar en crisi coses que nosaltres ja havíem detectat. Estàvem disposats a fer tot el que poguéssim", subratlla.

Aquí hi ha dos moments que són molt importants: els encàrrecs que l'Ajuntament de Barcelona va fer a alguns arquitectes durant la Transició, entre els quals Bach va fer l'escola L'Alzina, on va començar a posar en pràctica les millores socials que l'arquitectura podia aportar. I més endavant, l'encàrrec que li va fer l'alcalde Narcís Serra, aconsellat per Oriol Bohigas, de fer actuacions com les places de Gràcia. "Les places de Gràcia van ser molt importants, perquè nosaltres no teníem ni idea de com s'havien de fer aquestes coses. Què vol dir posar un paviment, un bordó? Aquest projecte ens obligava a fer un repàs crític de tot el que havíem de posar en marxa. Algunes places no es van arribar a fer, però estic molt content del projecte perquè es tractava de redescobrir uns espais i considerar què significava convertir-los en una plaça, i cadascuna té unes connotacions i uns usos diferents. I ens en vam inventar una com la plaça de Trilla", explica.

La reflexió com a punt de partida

La col·laboració de Jaume Bach amb Gabriel Mora va començar amb els apartaments de Cerler el 1979 i va durar fins al 1998; després es va associar amb Eugeni Bach. En tot moment, subratlla la importància de la reflexió, que també és una manera de distanciar-se de les modes. I el llibre documenta uns edificis que aguanten el pas del temps. "El desenvolupament de l'art no és una qüestió d'estar al dia, sinó de fer un judici i a partir d'aquí veure què pots fer", diu. Entre les seves obres primerenques més destacades hi ha la Casa Tello (1973-1975), fruit de remodelar una antiga casa d'estiueig modernista i el seu celler, la part central de la qual s’aixecava per guardar-hi les botes a sota. Bach va fer servir idees de "l'arquitectura italiana radical" i va transformar l'habitatge amb unes petites escales que connecten la terrassa amb els desnivells del lloc i eliminant el finestral de la façana principal i substituint-lo per unes altres obertures. "L'arquitectura depèn de moltes coses, però has de transcendir aquesta dependència", recomana. Una altra de les primeres cases que va fer a Olèrdola, en un solar molt difícil. A més, el propietari feia blocs de formigó i això l'obligava a complir unes normatives molt estrictes.

Una de les obres més emblemàtiques de Jaume Bach i Gabriel Mora són les caves Raventós, on la propietat va demanar que l'edifici no s'apropiés d'un roure centenari catalogat perquè l'arbre no perdés el caràcter públic. Així el projecte va desembocar en un "gran cercle" que envolta el roure amb un aire celebratiu. "A més, el cercle té la virtut que marca totes les direccions i s'ajusta bé al celler de Puig i Cadafalch que hi ha al davant. Una mica el que busques sempre és una superposició de coses que et donen una imatge formal tan potent, sempre d'acord amb l'essència del que estàs buscant, del que tens al costat, de quina és la idea que hi ha al darrere", explica. "Una de les coses més importants és tenir un bon client, perquè nosaltres tenim molt interioritzat que l'economia és una part molt important de l'arquitectura, i que pot ser un constrenyiment, però hem de deixar d'intentar jugar en tots els camps", diu l'arquitecte.

En el camp dels esports, Bach i Mora són els autors de l'estadi olímpic d'hoquei de Terrassa. "Amb el pressupost fixat no n'hi havia ni per començar. L'àrea de treball té 14 hectàrees i un camp de futbol que havia quedat a mig fer. Així que vam fer tot un camp de joc enterrat, on hi sobresurt un talús en comptes d'una estructura de formigó", detalla. Un dels elements icònics de l'edifici és la tribuna, i un altre les vistes cap a la Mola i Montserrat. "Així és com jo entenc el paisatgisme, sabent on estàs i intentant valorar el paisatge", rebla l'arquitecte.

Internacionalment, Jaume Bach va guanyar el concurs per intervenir en el presbiteri de la catedral de Parma per adaptar-lo a la litúrgia, amb la creació de l’altar, el púlpit, la càtedra del bisbe i les cadires auxiliars. "Les peces són com mòbils, aparentment levitant –diu Bach, recordant com Chillida donava lleugeresa als materials pesats–. Són peces al·legòriques: la trona recorda un llibre obert i hi ha gravats uns textos litúrgics en les principals llengües modernes, inclòs el català".

Entre les últimes grans obres de Bach Arquitectes hi ha la seu central del Banc Sabadell a Sant Cugat del Vallès, el punt de partida de la qual és la transformació i l'ampliació d'un edifici d'oficines que havia fet ell mateix fa més de vint anys seguint el traçat de l'autopista B-30 amb un nou edifici d'oficines de cinc plantes en un extrem. Hi apareix una gran àrea enjardinada al centre del solar que es converteix en el punt d'entrada als diferents edificis. "Tinc la consciència que al llarg de més de cinquanta anys no he repetit cap motiu més de dos cops. Hi ha unes estratègies que estan a la base de tot això, que estan per sobre dels elements purament estilístics. No tinc una manera de fer formalment reconeixible", assegura.

A l'altre extrem del cinema del Reina Sofia, ha aixecat polseguera la futura transformació en pisos de luxe de la seu de Telefònica, un edifici de Bach a la Vila Olímpica. Es tracta d'un cas que posa damunt la taula la patrimonialització de l'arquitectura més recent. "Això cal plantejar-ho a les institucions, encara que no sé com. No es pot conservar tot el que s'ha fet, però sí que hi ha d'haver sistemes de protecció del que s'ha fet des de la represa de la democràcia. Aquesta generació que va donar una embranzida a tot això, no pot quedar en l'oblit", diu Jaume Bach.