Els RCR, d'un far impossible al somni complert de La Vila

OlotEls arquitectes Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta, els RCR, van guanyar el seu primer concurs a les Canàries poc després de graduar-se a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès. El projecte era el d'un far a Punta de l'Aldea, a la costa occidental de Gran Canària, i els d'Olot van fer una proposta excepcional: en comptes de plantejar una torre, van proposar una estructura horitzontal que recorda una mà estesa, a l'extrem de la qual hi havia el llum del far. Gràcies a la integració de l'estructura en el lloc, els RCR, que el 2017 van guanyar el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes, aconseguien que el llum estigués a la mateixa alçada que si haguessin dissenyat una torre més avall. El far no es va arribar a construir, però roman com un emblema de com, a l'inici dels projectes, els RCR no donen res per fet, tal com es pot veure en l'exposició que els dedica el Museu de la Garrotxa des d'aquest dissabte i fins al 9 d'agost, amb el títol RCR Arquitectes: arrels i ales. Un viatge dels inicis a l'actualitat. Es tracta d'una de les mostres més ambicioses de la seva trajectòria, que l'any que ve arribarà als quaranta anys, i té el valor afegit que alguns dels seus treballs dialoguen amb les pintures i escultures de la col·lecció permanent del museu.

"L'arquitectura dels RCR és molt exigent amb els seus habitants, perquè els interpel·la constantment", adverteix Jaume Prat, el comissari de la mostra i autor de la tesi doctoral Espai núvol: una anàlisi de l’arquitectura de RCR Arquitectes a través de les seves atmosferes. "L'espai ideal dels RCR és un núvol, i l'entrada és gradual. Un núvol té una forma definida, i al mateix temps no, i va variant segons el lloc, el moment i les funcions climatològiques", diu Prat. Precisament, sembla un altre núvol un dels projectes més recents inclosos a la mostra, un pavelló folrat de vidre annex a un habitatge a París. També s'hi poden veure altres projectes molt poc coneguts, entre els quals hi ha el residencial Patjoni a Tirana, que consisteix en uns 2.800 habitatges distribuïts en una corona de dotze torres d'entre catorze i trenta pisos (entre uns 54 i 110 metres) en un barri sense cotxes. La construcció està prevista en diferents fases, i les torres tenen un podi a la base, la coberta del qual és un dels terrats verds més grans d'Europa.

Els projectes més recents

També es pot veure una maqueta de la ciutat corporativa d'Agbar, a Cornellà de Llobregat, un edifici-paisatge germà de La Parada, a Manresa. Una altra del pont Seibert, a París, amb el qual van guanyar el premi Eiffel. Aquest pont està relacionat amb una de les seves grans obres internacionals, el pol artístic i cultural de l’Île Seguin, que inclou un hotel per a artistes, un dels cinemes més grans de París i més de 16.000 m² d'oficines i espais per a empreses culturals. Està previst que estigui enllestit a l'octubre. Altres maquetes exposades són la del gran complex residencial Alfa Carrizalejo, a Mèxic, i la del centre d'esports i activitats d’estudiants al campus de la Universitat Mèdica de la Xina, a Taichung (Taiwan), que recorda una onada folrada amb una malla de coure perforada. Entre els projectes que els RCR tenen en obres hi ha l'ampliació de l'estació de Sants, i el projecte d'una clínica dental no gaire lluny, la façana sinuosa de la qual desdibuixa el perfil de la cantonada on es troba. D'altra banda, s’hi poden veure rareses, com uns habitatges primerencs, els Habitatges Gaudí, i el primer projecte de la casa Horitzó, quan encara no n'havien fragmentat el volum.

En una de les cites incloses al llarg del recorregut, el crític Daniel Giralt-Miracle posa en relleu la força que l'element sensorial té en l'obra dels olotins. "L'arquitectura de RCR és espai, llum, ombres, atmosferes, ambients, colors, paisatge; són construccions que no es tanquen en si mateixes, sinó que s'obren a l'exterior i que impliquen nous comportaments vitals", afirma Giralt-Miracle. "Amb l'exposició volem explicar una manera d'entendre el món, de viure la vida, si es vol, de mirar la vida, de reflexionar sobre la vida, que s'expressa a través de l'arquitectura. El més rellevant de la seva arquitectura és que és el reflex d'una visió del món molt més àmplia del que pot expressar la mateixa arquitectura. Molt àmplia, molt directa, i que, a més, està molt lligada a la mateixa ciutat", diu Prat, que destaca la manera com els RCR integren dins la seva filosofia les arts plàstiques, la fotografia –a través d'artistes entre els quals hi ha Enric Roca Sadurní, Hisao Suzuki, Pep Bou i Eugeni Pons– i el disseny industrial.

Precisament, un dels objectes més sonats dels RCR és una butaca de fusta que van fer expressament per a Javier Cercas, per a la qual van escanejar el seu cos. D'altra banda, un dels diàlegs més sorprenents amb la col·lecció del Museu de la Garrotxa és el que s'estableix entre el gravat arremolinat que va servir per estampar les ceràmiques del restaurant Enigma i una pintura de Vayreda. I el més emotiu és el d'una maqueta del Parc de Pedra Tosca amb les escultures de Leonci Quera, que va morir prematurament a mitjan anys seixanta en un accident de trànsit.

Als RCR els van advertir una vegada i una altra que, si volien fer carrera, era una temeritat quedar-se a Olot. Quan el 2004 van guanyar un premi FAD pels espais exteriors de La Vila de Trincheria, a la Vall de Bianya, que més endavant es van fer seu, algun amic encara els preguntava quan es traslladarien a Barcelona. Precisament, el recorregut acaba amb el projecte de La Vila, el lloc somiat per poder desplegar plenament la seva visió de l'espai i on fer I+D. Obrirà les portes el 28 de juny amb una exposició sobre els exercicis sobre l'encaix urbà de la Sagrada Família que han fet els estudiants del seu taller d'estiu en els últims anys, i amb una experiència immersiva sobre l'espai.

"Les arrels a Olot ens han donat una coherència en el procés", afirma Ramon Vilalta, que també assegura que, tot i que pot semblar "paradoxal", com més profundes són aquestes arrels, més fortes poden ser les ales per projectar-se més enllà del lloc d'origen. "Del que estem més orgullosos és d'haver fet aquest camí plegats", diu Aranda. Un altre dels puntals de la seva trajectòria és l'Espai Barberí, l'antiga foneria molt a prop del museu que van comprar el 1994 per fer-ne un gran estudi i un equipament cultural, després de guanyar el primer gran concurs internacional, The Edge, que consistia en cinc torres a Dubai amb oficines, habitatges i un centre comercial.

Una arquitectura complexa

El vincle dels RCR amb Olot va ser molt fort des del començament, com es pot veure en el pla especial d'ordenació i protecció de Tussols Basil, on hi ha una primera versió del pavelló del bany que van fer més endavant, i en un altre projecte d'una Olot imaginària plenament fusionada amb l'entorn natural. A l'inici de la seva trajectòria es van fer coneguts sobretot per un reguitzell de cases unifamiliars de volums purs que a la mostra apareixen sota el paraigua d'una "època blanca", fruit de la troballa d'una pedra calcària provinent de Cabra (Còrdova). Segons Prat, el canvi cap al llenguatge més característic dels RCR, en què molt sovint hi ha l'acer Corten com a material principal, es troba entre la Casa Margarida i el pavelló del bany, la seva primera intervenció al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, on es pot veure com, a través de l'abstracció, es relacionen amb la natura. "Els RCR sempre expliquen que la Casa Margarida és l'obra màxima que els ensenyen a fer a la Facultat d'Arquitectura", diu Prat.

Al mateix temps, un dels trets característics de la manera de treballar dels RCR és la complexitat; per això podien estar treballant simultàniament en dos projectes aparentment oposats. I, per a Vilalta, la situació actual és la d'una "societat velada", que representen amb un home i una dona "núvol": "Ja no vivim en la societat líquida de la qual parlava Zygmunt Bauman, sinó en una societat que canvia contínuament; les coses tan definides i tan dogmàtiques tendiran a desaparèixer, i no podrem fer un nou món si no ens posem d'acord en l'acceptació d'unes noves regles i d'unes noves maneres de veure'ns entre tots", diu Vilalta.