Un tast de l'immens arxiu de l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona

BarcelonaAntoni Gaudí no va tenir gens de por amb el seu treball de revàlida: hi va presentar el projecte d'un paranimf circular, tot i saber que al tribunal hi havia Elies Rogent, el director de l'Escola d'Arquitectura, aleshores ubicada a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona (UB). Rogent era precisament l'autor del paranimf de la UB, fet absolutament d'una altra manera, amb una nau longitudinal ubicada al cor de l'edifici. De tot plegat en queda constància a l'exposició Pedagogies transhistòriques.150 anys de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, que es pot veure a partir d'aquest dijous i fins al setembre a la seu barcelonina del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) i que serveix per commemorar el 150è aniversari de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB). La nota que va obtenir Gaudí va passar a la història: va aprovar per la mínima i Rogent va pronunciar aquella frase mítica: que no sabia si havia donat el títol d'arquitecte "a un geni o a un boig".

També va ser agosarat el deixeble més brillant de Gaudí, Josep Maria Jujol. El seu projecte d'un establiment termal ubicat damunt una font d'aigua va ser més ben valorat, però té algun element singular, sobretot el coronament central, que no hauria fet el pes al director de l'escola en aquell moment, Lluís Domènech i Montaner, encara que Jujol no el va tenir de professor. Dècades després, Enric Miralles va ser més transgressor: va trencar les regles presentant el projecte amb un altre estudiant, Marcià Codinachs, i amb uns dibuixos a una escala insòlita, 1:50, en comptes d'1:200. Però va ser sobretot transgressor pel caràcter conceptual de La gran casa, títol del projecte que va ser qualificat amb un cinc. "Són fragments d'arquitectura que estan dintre d'una gran casa que no té parets, perquè les parets són el límit del paper. Així que tot el que dibuixa dins la làmina és l'arquitectura, i per això en diu La gran casa. "Talla el paper per la línia de façana, i tu estàs sempre dins, no pots sortir perquè no hi ha alçats, és un espai interior pur", explica Carolina B. García Estévez, comissària de la mostra juntament amb els també arquitectes Enric Granell i Andrea Palomino de la Fuente.

Tots tres dibuixos formen el sancta sanctorum de la mostra, tal com diuen els comissaris. I per a García, Jujol i Miralles tenen en comú treballar els projectes a través de "fragments" que van muntant i desmuntant.

L'exposició és la gran primera mostra sobre l'ETSAB des del centenari, que va tenir lloc al Palau Nacional el 1975. Inclou uns 120 treballs, una vintena dels quals són dibuixos i plànols, datats entre els anys del Modernisme i la Barcelona preolímpica. Tot plegat queda massa curt: tenint en compte la importància de l'ETSAB i la riquesa dels seus fons (240.000 ítems), Pedagogies transhistòriques torna a posar damunt la taula que les administracions públiques del país, davant la manca d'un equipament monogràfic, no fan justícia a l'arquitectura, ni a la patrimonial ni a la d'ara.

Després que el projecte del Museu d'Arquitectura i Urbanisme quedés al calaix fa uns anys, alguns equipaments fan exposicions esporàdicament, però continua sense haver-hi una política ferma i continuada de difusió, recerca i publicacions a tots els nivells, des de la forma més divulgativa a la més especialitzada. Institucions com la mateixa ETSAB o el COAC tenen patrimoni, així com els mateixos professionals. I les universitats tenen els intel·lectuals. Tenint en compte la importància que l'arquitectura té al país, i que és dels principals atractius de Barcelona, com és que els museus i el sector no arriben a més aliances? Està previst que l'antiga seu de l'editorial Gustavo Gili aculli exposicions coincidint amb la capitalitat mundial de l'arquitectura de Barcelona el 2026, però està per veure què s'hi farà més endavant.

Idees que ressonen en èpoques diferents

La història de l'ETSAB es remunta al 1875 amb la creació de l'Escola Provincial d'Arquitectura de Barcelona, dirigida per Rogent, en un panorama en el qual els futurs arquitectes i els mestres d'obres es disputaven les atribucions professionals. Es pot veure algun dibuix d'un mestre d'obres, però la tesi de mostra no és cronològica, sinó que els comissaris han espigolat "reflexos, rimes" de diferents èpoques, com diu Enric Granell, i els fan dialogar. Per començar, dos dels diàlegs que proposen els comissaris són els d'una fotografia de la desapareguda porta del xalet Graner, també de Gaudí, amb la d'una ruïna de la vil·la romana de Centelles, i el d'un dibuix de dos galls de Jujol amb el negatiu de vidre deteriorat d'una fotografia de la catedral de Tortosa, les llacunes de la qual s'assemblen molt a les pinzellades arabesques del dibuix.

Els materials de diferents èpoques estan lligats per temes constants com l'ensenyament de l'arquitectura a través de la còpia, i la importància que van tenir les excursions científiques pioneres a llocs monumentals entre els quals hi ha la catedral de la Seu d'Urgell, Santa Maria de Poblet i la catedral de Tortosa. "És el moment màgic en què la fotografia comença a estar incorporada també en l'àmbit de l'arquitectura i, per tant, els permetia documentar i cartografiar tot allò que veien", diuen els comissaris, que exposen els llibres fundacionals de John Ruskin i Viollet-le-Duc Les pedres de Venècia i Entretiens sur l'architecture, respectivament.

Més endavant hi ha dos plànols d'un pont monumental de Josep Puig i Cadafalch, i el recorregut continua amb un record dels arquitectes consagrats que van passar per l'escola com a convidats, per fer unes xerrades que sempre estaven plenes de gom a gom, entre els quals hi ha Richard Neutra, Hans Hollein, Josep Lluís Sert, Alvaro Siza i James Stirling. En el tram final, els comissaris han recollit revistes i llibres publicats per professors i catedràtics de l'escola, com Rafael Moneo, Xavier Rubert de Ventós i Joan Margarit, i també plantegen una reflexió sobre el paper que aquests mateixos arquitectes han tingut en la transformació urbana de Barcelona a través de grans esdeveniments, des de l'Exposició Universal del 1888 fins als Jocs Olímpics, aquests últims representats per les imatges de la inauguració de l'ampliació de l'escola de Coderch el 1984, just quan la candidatura de Barcelona s'estava coent.