L'artista que va voler empaquetar Colom amb 2.000 metres de tela rosa
Una exposició dels projectes no realitzats de Christo és un dels plats forts del Barcelona Gallery Weekend
BarcelonaL'artista d'origen búlgar Christo (1935-2020) deia que els seus projectes d'empaquetar monuments com el Pont Neuf de París i el Reichstag de Berlín eren "un crit de llibertat artística", que tenien una qualitat "nòmada" i que "van i venen i marxen per sempre". Eren, deia, una font "d'alegria i bellesa". "Com qualsevol obra d'art genuïna, no tenen cap propòsit: no són missatge, no són símbol, són només art", assegurava l'artista, que sempre treballava a quatre mans amb la seva dona, Jeanne-Claude (1935-2009). Sigui com sigui, Christo i Jeanne-Claude no se'n van poder sortir amb el seu projecte d'empaquetar el monument a Colom de Barcelona amb 2.000 metres de tela rosada, tal com recorda la galeria barcelonina Prats Nogueras Blanchard (Méndez Nuñez, 14) dins una exposició dels seus projectes no realitzats.
El projecte va arrencar el 1975, però quan Pasqual Margall li va donar el permís el 1984, Christo va desistir perquè havia perdut l'entusiasme i perquè creia que el seu art havia evolucionat durant aquells nou anys. Així i tot, com es pot veure en alguns projectes de monuments exposats, l'alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván, li va oferir, també sense èxit, que empaquetés la Porta d'Alcalá. "Christo i Jeanne-Claude deien que els seus projectes no realitzats es quedaven en un estat més pur, perquè no havien de passar per tota la burocràcia", afirma la galerista Patrícia de Muga, que amb aquesta exposició continua la relació que el seu pare, Joan de Muga (1946-2020), va tenir amb Christo i Jeanne-Claude. De fet, l'únic treball de la parella a l'Estat va ser empaquetar l'antiga galeria Joan Prats a la rambla de Catalunya el 1979.
A més del projecte barceloní, la mostra, que està organitzada amb la fundació dels artistes, inclou un reguitzell de dibuixos i collages, de projectes entre els quals hi ha els d'una passera flotant a la badia de Tòquio, un mur al canal de Suez fet amb 50.000 bidons, el d'empaquetar el MoMA i dos gratacels de Nova York, així com el del Jet d'Eau de Ginebra i el del Ponte Sant'Angelo de Roma. Crida l'atenció que els artistes hi incloguessin mostres de materials i dades tècniques, i alguns d'ells tenen un caràcter preciós. Pel que fa als preus, estan entre els 80.000 euros d'un petit collage d'un projecte per cobrir el riu Arkansas i els 600.000 d'una maqueta del Teatre Nou de Spoleto.
Aquesta exposició és una de les més de vint de l'11a edició del Barcelona Gallery Weekend, que se celebra fins diumenge, tot i que les exposicions estaran obertes més temps. L'organitza l'associació ArtBarcelona i hi participen més de cinquanta artistes nacionals i internacionals en 24 galeries d’art contemporani i modern de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat.
Una altra de les exposicions destacades és la de Rogelio López Cuenca a la galeria àngels barcelona (Pintor Fortuny, 27). PI©A$$O™ inclou una selecció de les obres basades o inspirades en unes altres del malagueny que López, conegut per la seva crítica al fenomen Picasso en ciutats com Màlaga i la Corunya i la mercantilització de l'artista, va presentar per encàrrec del ministeri de Cultura en diferents museus de l'Estat durant la commemoració del 50è aniversari de la mort de Picasso. Entre desenes d'exposicions laudatòries, la de López, i poques més, van ser un exercici crític.
"Actualment s'estudia més el fenomen de Picasso dins les esferes del màrqueting que en les de l'art –adverteix López–. No només es tracta del personatge, sinó que Picasso és el paradigma d’aquest model de l'artista genial que ho sacrifica tot per la seva obra. Va sacrificar la família, les relacions sentimentals... I aquest és el mite que se’ns ven socialment de què és un artista". A més, posa l'accent en Picasso com a icona del patriarcat. "Aquest fenomen també explica l’absència de grans dones artistes, perquè aquest artista genial necessita dedicar tota la seva vida a la seva carrera, i necessita algú que en tingui cura. Necessita aquest tipus de personatges que queden a l'ombra, mentre que a les dones tradicionalment se’ls ha exigit formar la família, ocupar-se de les cures, com va passar en la germana de Picasso", diu López.
De l'Ebre a l'Àfrica
La galeria SELTZ by Ritter Ferrer (Balmes, 54), que va obrir les portes a l'abril, participa en el Gallery Weeked amb un programa doble format per Cataratas, de la fotògrafa Cristina de Middel, i No títol, d'Iván Forcadell (Alcanar, 1993). "Soc més del que es pensen, i això és el que m'agrada", deixa anar Iván Forcadell entre les seves pintures abstractes, dibuixos, collages i ceràmiques, on conviuen uns colors vius que poden remetre a l'univers domèstic, una gestualitat expressionista i un element pop de fotos i il·lustracions que troba en mercats d'arreu del món que enganxa als quadres, i que són la font de "l'especulació" d'on sorgeix l'obra. Qui és l'home que apareix en una vella fotografia? Podria ser "El conductor del cotxe de línia,o Paco el putero", com diu l'artista. "M'he dedicat a rescatar gent anònima, gent abandonada que, com jo, o com la gran majoria de la població, passarem per la nostra vida com una persona més. És una mica la realitat d'avui, en què constantment ens trobem amb pastitx d'imatges i d'informació", explica l'artista.
Pel que fa a les fotografies de De Middel, que va ser presidenta de l'agència Magnum, són una selecció de les cinc sèries, entre el documental i la ficció, que ha dedicat a l'Àfrica. Amb aquestes fotografies ha qüestionat els estereotips que pesen damunt la imatge del continent. "Són cinc intents d’intentar entendre Àfrica, compartir les preguntes que tinc sobre el continent des del començament, i des que vaig començar en el vessant més artístic i vaig sortir del fotoperiodisme", afirma Cristina de Middel, coneguda sobretot per la sèrie Afronautes. "Fins i tot quan estava dins el fotoperiodisme sempre m’havia cridat molt l’atenció la relació que tenia el continent amb la fotografia, perquè és un continent molt fotografiat, on hi ha molts estereotips, molts... Hi ha el safari fotogràfic: la fotografia i Àfrica estan units d’una manera per a mi molt interessant, amb molta història, una història que explica moltes coses sobre qui som com a raça i com a animal", explica.
L'art com un joc
La recuperació en els últims anys de l'artista i poeta Mari Chordà ha sigut un gran acte de justícia. Després de les exposicions en espais com la galeria Mayoral i el Macba, ara la galerista i comissària Àngels de la Mota fa una proposta insòlita a la galeria Chiquita Room (Villarroel, 25) fent dialogar els seus treballs amb els de l'artista i dissenyador italià Bruno Munari en una exposició titulada Cançó de bressol per espavilar una nena.
Tots dos artistes no es van conèixer mai, però comparteixen el fet que les seves obres estan pensades per jugar. "Com a artistes, Munari i Chordà van considerar el joc un aspecte fonamental del desenvolupament infantil i van utilitzar les seves obres per apropar l’art al petit públic, fomentant la seva creativitat, el seu univers emocional i la seva capacitat per interactuar amb el món –afirma Àngels de la Mota–. Van entendre el joc com una eina essencial d’aprenentatge esborrant també els límits entre la infantesa i l’edat adulta. Les seves obres són materials interactius que ens conviden a jugar, experimentar i, en el millor dels casos, a crear quelcom propi".
També presenta un duet de dones artistes la galeria Bombon Projects (Trafalgar, 53): l'escultora Eva Fàbregas (Barcelona, 1988) estrena un nou conjunt d'obres, i també es pot veure un conjunt de dibuixos de l'artista visionària i mèdium Josefa Tolrà (1880-1959). És la primera vegada que els seus treballs surten a la venda. La mostra dels dibuixos de Tolrà forma part de la nova secció FLASH, formada per 9 propostes expositives que només podran visitar-se entre aquest dijous i diumenge.
La força dels artistes compromesos
Una altra galeria que presenta un duet d'artistes és ADN Galeria (Mallorca,205), en aquest cas amb un fort caràcter polític. Amb el títol de Glass ceiling / These machines kill fascism, Regina José Galindo (Ciutat de Guatemala, 1974) investiga a través de la performance, el vídeo i la fotografia la noció de treball associat a la desigualtat laboral femenina, i Avelino Sala (Gijón, 1972), aborda la desigualtat associada al colonialisme i la guerra.
També compromès, l'artista i activista argentí Marcelo Brodsky (Buenos Aires, 1954) exposa a la galeria Zielinsky (passatge de Mercader, 10) Traces of violence, amb alguns dels seus treballs més recents, consistents en fotografies històriques que documenten el genocidi a Namíbia quan encara era colònia alemanya a Àfrica intervingudes amb aquarel·les i llapis de cera.
En el terreny de la pintura, Octavi Arrizabalaga (Palo Alto, Califòrnia, 1988), conegut com a Aryz, debuta a la galeria Senda (Trafalgar, 32) amb una sèrie d'olis de gran format amb els quals dialoga amb els grans mestres de la pintura que l'han marcat. El conjunt és tota una declaració d'intencions, perquè Aryz vol ser reconegut més enllà del seu vessant com a artista urbà.
Entre les exposicions d'aquest Gallery Weekend, la galeria Mayoral (Consell de Cent, 286) és una excepció amb una exposició col·lectiva. La monnaie vivante [La moneda vivent], comissariada per l'artista Pedro G. Romero, inclou treballs d'artistes com Jean-Michel Basquiat, Mari Chordà, Salvador Dalí, Jean Dubuffet, Eulàlia Grau, Pablo Picasso, José Pérez Ocaña, Marria Pratts, Ugo Rondinone, Antonio Saura, Niki de Saint Phalle i Antoni Tàpies.