Carlos Bunga: "El cos matern, fins i tot violat, és un llenguatge de resistència"

LisboaPer a l'artista portuguès que viu a Barcelona Carlos Bunga (Porto, 1976), la primera llar és "l'embaràs". Així ho explica en la gran exposició que el Centre d'Art Modern de la Fundació Calouste Gulbenkian de Lisboa li dedica fins al 30 de març, titulada Habitar la contradicció. L'úter matern és "un espai orgànic, que respira, que protegeix, que contrasta amb el món hostil", diu l'artista.Però les circumstàncies de l'embaràs de la seva mare no van ser senzilles, sinó que van estar marcades per la fugida d'una Angola en guerra. La mare es va exiliar embarassada, amb una nena de dos anys de la mà i una bossa amb fotografies per "no perdre la memòria". Quan van arribar a Portugal, van viure en una presó reconvertida en un alberg per a refugiats i famílies pobres, i més endavant en un barri provisional que va durar més anys dels previstos. La mare de Bunga no sabia ni llegir ni escriure, i per poder tirar endavant la família va exercir la prostitució.

En un dels seus treballs més íntims, Bunga va recuperar tres retrats de la mare fets a la zona on acostumava a treballar –Cais do Sodré, barri de Lisboa–, i els va fer més grans. En aquestes imatges la mare apareix com una dona forta i atractiva, i alhora fràgil. Davant aquestes fotografies, Bunga interromp el recorregut, es treu el mòbil de la butxaca i pren la paraula per llegir un manifest sobre la maternitat, sobre el cos com un "territori polític", com l'agent que carrega "la memòria de la resistència". "El cos de la dona sempre ha sigut un camp de batalla –adverteix Bunga–. Ha estat travessat per estructures de poder, normes socials, formes de violència institucionalitzada [...]. Quan miro la meva mare, entenc que la maternitat trenca les fronteres entre la individualitat i la col·lectivitat. Ella em va ensenyar que la vulnerabilitat no és feblesa, sinó el punt de partida per desafiar estructures injustes. El cos matern, fins i tot violat, és un llenguatge de resistència capaç d'interpel·lar el món i transformar la mirada del fil amb cada gest, cada paraula". Així, a través de l'art, Bunga converteix la seva mare en una "madona contemporània", una imatge "de totes les mares, de totes les dones i de tots aquests cossos que sempre, fins i tot en moments de creixement, són un camp de batalla susceptible de ser violat".

Barcelona, punt d'arribada

Bunga diu que la seva feina "està molt més a prop d'un ocell que construeix el niu que d'un arquitecte que construeix una casa". Però fa uns anys la seva vida va fer un gir: es va instal·lar a Barcelona per amor i les seves dues filles són catalanes. Abans deia que tenia el taller en els museus on exposava, i des de fa cinc anys té un taller a Mataró. L'oportunitat que li ha donat la Fundació Gulbenkian és magnífica: Bunga ha omplert la sala gegantina, dissenyada per l'arquitecte britànic Leslie Martin, amb un bosc fet de desenes de columnes de cartró, evocador dels arbres que hi ha a fora, flanquejat per treballs de tota la seva trajectòria i per un altre conjunt de les seves obres, en diàleg amb un reguitzell de peces de la col·lecció del centre. "Quan Paula Côrte Real [la paisatgista responsable del jardí del museu] ens va demanar què buscàvem, li vam respondre que estàvem interessats en obres que fossin poroses, elàstiques, relliscoses, centrades en el procés, fugisseres, transitòries, no resoltes, participatives, transformadores, contradictòries… I ella ens va respondre que no hi havia res que s’hi assemblés més que el jardí. I, per això, el Carlos va introduir aquesta idea del bosc urbà dins l'exposició", explica Rui Mateus Amaral, director artístic del Museu d'Art Contemporani de Toronto i comissari de la mostra de Carlos Bunga, que compta amb el suport de l'Institut Ramon Llull.

Va arribar un moment en què Bunga no en va tenir prou amb la pintura convencional i va decidir expandir-la amb un llenguatge molt personal on conflueixen l'escultura i la pintura. Per moments, Bunga sembla un alquimista, algú amb un afany incansable per experimentar amb tots els materials que té al seu abast i transformar-los. "La meva formació és com a pintor, però la pintura em va portar a un estat de frustració", diu l'artista, davant d'un vídeo on se'l pot veure obrint un forat en una paret d'un edifici en ruïnes fins que aconsegueix passar pel forat. "En aquesta frustració, vaig començar a mirar els edificis en ruïnes, quan sortia per la ciutat, i vaig començar a veure aquests edificis com pintures que eren reals", explica Bunga. El diàleg d'aquest vídeo amb una obra del Gulbenkian és una troballa: un conjunt de quatre fotografies de la portuguesa Helena Almeida en què se la pot veure travessant una tela translúcida muntada en un bastidor.

Una de les primeres obres de Bunga del recorregut també recorda la fugida de la mare d'Angola: es tracta de La meva primera casa va ser una dona, on la protagonista té una cabana al cap, i les mans i els peus són d'animals. A més, té estampat un segell d'una revista colonial. Aquestes figures amb una casa al cap es repeteixen en les escultures de "nòmades". I per primera vegada n'ha fet una d'un animal, concretament d'un askal, un gos de carrer filipí, perquè "sobreviu i s'adapta". "El nòmada és una figura que viu en el futur. Aquesta persona del futur és multiracial, és negra, és blanca i també no és ni negra ni blanca, és totes dues coses. No té gènere. És algú que accepta les contradiccions, aquesta cosa polaritzada; s’adapta. Té aquesta capacitat de supervivència. És difícil de definir amb els conceptes clàssics tradicionals", diu Bunga. Més endavant es pot veure una maqueta de la casa número 17 on van viure, feta amb una capsa de cereals i fotos de l'interior, una mena de retrat de la mare, plena de figures religioses, pòsters de pin-ups i nines. I a la part de dalt de la sala hi ha un vídeo on es pot veure com Bunga trenca una bombeta a martellades, la recompon, i torna a fer una mica de llum.

La Fundació Gulbenkian la va crear el magnat del petroli d'origen armeni Calouste Gulbenkian, que quan va morir l'any 1955 era l'home més ric del món. Sovint s'ha dit d'aquesta institució que és com el ministeri de Cultura portuguès. Actualment, la seu històrica està en obres, però fa un any l'arquitecte japonès Kengo Kuma va inaugurar la renovació de la nau de Martin i una gran pèrgola polivalent, evocadora de les tradicionals engawa, que connecta l'edifici existent amb un nou jardí.