Cristina Iglesias: "En l'art no s'ha entendre res, cal sentir-lo"

BarcelonaL'artista basca Cristina Iglesias (Sant Sebastià, 1956) s'ha distingit des del començament de la seva trajectòria per anar més enllà de l'escultura entesa com un objecte. "Per a mi sempre ha estat més interessant crear un lloc i provocar una percepció, una experiència", afirma Iglesias a Barcelona, on la Fundació Catalunya La Pedrera li dedica una exposició des d'aquest dijous fins al 25 de gener. Segons el comissari de l'exposició, James Lingwood, en els treballs d'Iglesias hi ha, a més, un contingut latent o que queda amagat. "Hi ha gent que, quan mira l’art, diu que no entén la peça, que no està preparat. En canvi, és tot el contrari: cal deixar-se portar. En l'art no s'ha d'entendre res, cal sentir-ho. Pots veure una obra un dia i sentir-la d’una manera, i un altre dia d’una altra, i això té a veure amb la psicologia de cadascú", explica Iglesias.

L'exposició, titulada senzillament Cristina Iglesias. Passatges, inclou més d'una trentena d'obres des del 2002. Una clau de la selecció d'obres i del muntatge ha sigut dialogar amb l'arquitectura d'Antoni Gaudí. "Es tracta que l'edifici respiri, d'obrir-lo, no d'aixecar parets. M'interessava molt que tot quedés obert i que tot, des de les columnes i les corbes dels interiors fins als patis i la ciutat, entrés dins l'exposició", diu. Entre les obres exposades, Iglesias n'estrena una, titulada Bosc mineral, pensada per a la sala. Es tracta de cinc mòduls evocadors d'uns arbres petrificats que creen un passadís angost, amb una atmosfera entre misteriosa i sensual. Com a curiositats, en aquestes peces hi ha bolets i trossos de col xinesa.

El bosc mineral i la Sagrada Família

"Una altra manera de dialogar amb Gaudí és creant uns altres il·lusionismes, espais que no són reals. Bosc mineral juga amb les columnes de la sala i se les fa seves, col·labora amb elles per crear una mena de plaça", diu l'artista. Davant d'aquesta obra és inevitable pensar en les masses vegetals de la façana del Naixement de la Sagrada Família, i que actualment Iglesias és un dels tres artistes preseleccionats, juntament amb Miquel Barceló i Javier Marín, per fer una proposta per a la façana de la Glòria. Iglesias només ha dit que la seva proposta està "en fase de pensament" i que serà dins el seu "llenguatge". El termini per lliurar la proposta acaba a finals d'any, i està previst que el guanyador es faci públic durant el primer semestre del 2026. Està previst que a la façana de la Glòria hi hagi centenars d'escultures, però, així i tot, Iglesias no veu amb bons ulls la idea de compartir l'encàrrec per les diferències del seu llenguatge amb els altres.

"Gaudí estava preocupat per les formes del món natural —les plantes, els éssers, la geologia—, i això és també un fet que distingeix l’obra de la Cristina, tot i que crec que no pel mateix motiu. En el cas de Gaudí, hi ha una idea més panteista de la natura, mentre que l’obra de Cristina Iglesias és molt característica del nostre temps i de la nostra relació conflictiva amb el planeta —diu Lingwood—. En l'obra de la Cristina es percep que la humanitat ha estat desplaçada del centre de les coses. Hi ha, doncs, un desafiament a una manera de pensar antropocèntrica". "És la primera exposició monogràfica de Cristina Iglesias, i hem volgut mostrar la seva creativitat amb peces clau, que són representatives de la seva carrera —afirma la directora de l'àrea de cultura de la fundació, Marga Viza—. El diàleg que hem aconseguit crear entre peces traspassables i l'edifici mostra una suma de dos arts. L'arquitectura pren una forma molt més artística i l'escultura guanya en aquest espai".

Els detalls dels bolets i les cols de Bosc mineral apunten cap a un altre tret cabdal de la manera com Iglesias representa la natura: la importància de l'artifici, de combinar registres de fragments de natura amb uns altres d'inventats. "És una ficció", diu Iglesias. Precisament un altre dels trets de la seva obra, com es pot veure en alguns altres dels treballs exposats, Habitació vegetal III i Pavelló dels somnis (Galàxia el·líptica), és que ha fet servir textos de dos grans autors de ciència-ficció, J.G. Ballard i Stanisław Lem, respectivament. "Com que jo també faig ficcions, faig servir extractes d'altres ficcions, que són unes narratives amb un començament i un final que, per exemple, expliquen com és un lloc". Per exemple, el text de Ballard que hi ha teixit en els tapissos de bronze que formen l'obra parla d'un món després d’una glaciació, un món que ha quedat cristal·litzat.

Una coreografia d'escultures

Per a Iglesias, els diferents materials són com "vehicles per commoure't o portar-te a un altre lloc". "Cada material té el seu sentit en la meva obra", explica. Així, va més enllà del que és estrictament visual o tàctil, i amb l'aigua introdueix el so i una dimensió temporal, com es pot veure en els diferents pous exposats, el primer dels quals es pot veure al pati de La Pedrera que dona al passeig de Gràcia. "L'exposició no és una retrospectiva, sinó que la vam concebre coreogràficament", diu Lingwood. "La coreografia és entre les obres de la Cristina i l'edifici i els espais de Gaudí —afegeix el comissari—, i l'experiència de recórrer aquests espais, que té molt a veure amb el moviment. Així, vam pensar l'exposició com una seqüència de moviments a través d’algunes de les seves peces més grosses i ambientals". "La seva obra és molt present físicament, però també té el factor addicional de convidar el públic a especular, a endinsar-se en un viatge imaginatiu", subratlla Lingwood.

Aquesta sensació il·lusòria també es troba en les obres bidimensionals: els espais que es poden veure en uns gravats gegantins són, en realitat, imatges d'unes maquetes fetes amb capses de cartó ampliades. Més endavant, hi ha Turbulència, una remolí de bronze que sembla absorbir tot el que té al voltant, i que fa pensar en la manera com un es relaciona amb aquests treballs amb tot el cos. Per això, els treballs d'Iglesias poden tenir un vessant sensual o fins i tot eròtic. Així, hi ha dibuixos de troncs que recorden uns cossos escorxats, i unes peces envoltants que sembla que regalimin saba. "La interpretació de les obres és força oberta, i sí, hi ha una relació eròtica amb aquesta sensació d’obertures, tancaments i d’embolcallar l’espectador. Realment, la Cristina crea aquests espais perquè el visitant faci aquestes reflexions", explica Lingwood.

La col·laboració amb grans arquitectes

Un altre dels vessants de la trajectòria de Cristina Iglesias és la seva col·laboració amb grans arquitectes, entre els quals hi ha Rafael Moneo, Norman Foster, Josep Lluís Mateo i Paul Robbrecht i Hilde Daem. "Han estat oportunitats magnífiques, perquè m’han permès treballar a una altra escala i abordar problemes de l’escultura que m'han interessat", diu l'artista. "Hi ha un diàleg imprescindible amb l'edifici, però l’obra ha de conservar autonomia", adverteix. En el cas de Moneo, Iglesias va fer unes portes monumentals per a l'ampliació del Museu del Prado i en el de Josep Lluís Mateo, un tapís fet amb tires de coure trenades que està penjat al vestíbul del centre de convencions del Fòrum.

Pel que fa a la col·laboració amb Norman Foster a la seu de Bloomberg a Londres, Iglesias va fer una mena de fossat que protegeix l'edifici i, al mateix temps, és "un lloc de trobada enmig d’un entorn inhòspit", com diu la mateixa artista, que actualment treballa en projectes d'art públic per la Universitat de Princeton i la Fundació Cartier. "En un temps convulsos com els actuals, la cultura i l'art són necessaris per crear llocs de trobada i convivència, que són fonamentals en temps terribles. També cal educació a les escoles i al carrer perquè que la gent no tingui por d’apropar-se a l’art", conclou Iglesias.