L'Ideal imagina "la batalla més gran de la història de l'art"

Barcelona"És la batalla més gran de la història de l'art!", exclama Jordi Sellas amb l'entusiasme habitual. El director de l'Ideal, el Centre d'Arts Digitals de Barcelona, va per feina. Vol que els periodistes s'endinsin de seguida en l'experiència immersiva Leonardo versus Michelangelo, que s'inaugurarà aquest dimecres i es podrà visitar fins a Setmana Santa (amb entrades a 9,50, 14,50 i 18,50 euros). "És un enfrontament real que va passar fa 500 anys a Florència, un duel artístic que va quedar inacabat", diu Sellas davant de dues imatges de Leonardo da Vinci (1452-1519) i Miquel Àngel Buonarroti (1475-1564) que recorden dos herois de telenovel·la romàntica turca.

És el pòrtic d'una visita que comença amb una sala de context històric, que continua per la sala de realitat virtual per viure la Florència del 1500 i per una sala immersiva que escenifica la rivalitat artística entre els dos artistes, i que després d'un àmbit dedicat a l'impacte cultural de Leonardo i Miquel Àngel (i abans d'un passadís biogràfic) culmina en un espai de metavers en què es comparen obres mestres de tots dos i en què, per passar de pantalla, el visitant ha de votar quina obra li agrada més. "Som team Leonardo o team Miquel Àngel", afirma Sellas, defensor del fan fiction, del joc i de la competitivitat com a eines per a la divulgació de l'art. "Podem parlar de l'art del Renaixement amb propietat però passant-nos-ho bé", diu. I fomentant una rivalitat com la de "Messi i Ronaldo o Magic Johnson i Larry Bird", afegeix, inserint l'art en una dinàmica de rivalitat esportiva. De fet, tota l'experiència Leonardo versus Michelangelo està pensada per forçar una tria, com si fos intolerable una relació no competitiva entre dos genis. "Amants de l'art, feu costat al vostre predilecte!", demanen alhora els avatars de Leonardo i Miquel Àngel en un moment de la visita.

La rivalitat al Palazzo Vecchio

L'origen de Leonardo versus Michelangelo té a veure amb el que va passar entre el 1503 i el 1505 a la República de Florència nascuda després de l'expulsió dels Mèdici el 1498: un encàrrec tan ambiciós com temerari per pintar la decoració mural del saló dels Cinc-Cents, al Palazzo Vecchio. Piero Soderini, gonfanoner de la ciutat, segurament assessorat per Maquiavel, va encarregar l'obra a Leonardo i Miquel Àngel. Da Vinci havia de pintar la batalla d'Anghiari i Miquel Àngel, la de Cascina, dues victòries florentines contra la República de Pisa al segle XIV. La idea era atrevida, perquè els dos genis ja havien tingut alguna topada. I més que en van tenir: per exemple, quan el gener del 1504 Da Vinci, que formava part de la comissió que havia de decidir la ubicació del David de Miquel Àngel, va considerar que l'escultura no havia de tenir un espai tan prominent davant del Palazzo Vecchio com el que finalment va tenir, tal com recull Carlo Vecce, a Vida de Leonardo.

Segons Sellas, Leonardo era un geni que tenia fama "de no acabar les obres", i per això, per esperonar-lo, "Maquiavel va encarregar l'altra paret a Miquel Àngel". Tanmateix, és més probable que la República de Florència, per reforçar la seva legitimitat, volgués enaltir les glòries florentines contractant dos dels artistes més preuats de l'època. En qualsevol cas, la cosa no va sortir bé.

Leonardo, que en els anys anteriors ja havia pintat bona part de les seves obres mestres i aleshores treballava en la Gioconda, efectivament va deixar l'obra inacabada, probablement a causa de problemes tècnics en l'aplicació o el secat de la pintura, i va desaparèixer (o va quedar coberta) en la remodelació del palau que va fer Vasari el 1563. Durant un temps també en van circular cartons preparatoris, i per entendre la magnitud de l'obra ens queda una còpia que va fer Rubens d'una part de la batalla.

Miquel Àngel, que a principis del segle XVI excel·lia sobretot com a escultor (ja havia fet La pietat), tot i que havia pintat L'enterrament de Crist i treballava en Tondo Doni, va deixar estar l'encàrrec florentí quan el papa Juli II el va reclamar a Roma, on en els anys següents crearia obres mestres tant escultòriques (Moisès) com pictòriques (el Judici final de la Capella Sixtina). De la batalla de Cascina segons Miquel Àngel només ens n'ha arribat una còpia que en fa fer Bastiano da Sangallo a partir d'uns dels cartons.

"És una batalla inacabada, i en aquesta experiència és el visitant qui ha de triar qui n'és el guanyador. El visitant fa de jutge", diu Sellas. "Hem vingut a jugar!", adverteix. El joc té la qualitat habitual en els projectes que desenvolupa l’estudi català Layers of Reality a l'Ideal, i la previsió és que aplegui uns 150.000 visitants. La proposta és interessant i una manera d'atraure públic al Renaixement, però no recomanable per a qui s'estima més un gaudi més contemplatiu de l'art. A la part immersiva, per exemple, la banda sonora, la música, els moviments de càmera i les animacions de les obres (figures del Judici final que es mouen, la Gioconda que pica l'ullet...) sobreestimulen l'experiència artística i contradiuen el que els mateixos Leonardo i Miquel Àngel expliquen (en italià amb subtítols en català i castellà) en un moment de la visita, quan parlen de la transcendència espiritual i íntima de l'art. També és cert que veure la Gioconda al Louvre o el David a Florència envoltats de gent i mòbils tampoc facilita una experiència ni transcendent ni íntima.