L'art a vida o mort de Neus Dalmau
L'artista repassa la seva trajectòria i en fa un procés de sanació a la Fundació Palau
Caldes d'EstracNeus Dalmau (Barcelona, 1960) es guanyava la vida com a dissenyadora gràfica. Com a artista es movia en el món de l'underground, per evitar que el món del mercat de l'art pogués posar en perill la seva "expressió més genuïna", tal com diu la mateixa Dalmau amb motiu de l'exposició que la Fundació Palau de Caldes d'Estrac li dedica fins al 19 d'octubre, titulada La força Verdaguer i comissariada perJoan Puigdefàbrega. Dalmau assegura que per un complex d'inferioritat molt marcat mai s'hauria atrevit a tocar a la porta d'una institució com la Fundació Palau, però la seva vida va fer un gir dramàtic fa un parell d'anys. Una setmana després d'enterrar la mare, a Dalmau li van diagnosticar un tumor cerebral. "El primer que vaig pensar és que no es perdi el que he fet, així que vaig catalogar tota la meva obra. Vaig veure que tot allò era maco, i vaig decidir que abans de morir-me ho explicaria", diu Dalmau.
Dalmau no tenia previst fer una exposició, però sí que va fer una conferència poètica per explicar el que havia fet. "Sempre he treballat absolutament com una aborigen, sense pensament. I ara aquesta exposició em serveix per entendre què coi he fet amb la meva vida i què és el que m'ha passat —explica—. I després em vaig adonar que aquesta exposició és molt més que una exposició, molt més que una retrospectiva, perquè m'ha servit com a sanació, i també per als altres, perquè hi ha una ressonància".
Així mateix, amb aquesta exposició, Dalmau parla obertament del seu caràcter mediúmnic i explica que el que anomena "la força Verdaguer" la guia des de fa més de vint anys i li ha servit per sanar-se. "No m'atrevia, diguem-ne, a sortir de l'armari perquè ho considerava un món obscurantista o supersticiós, no m'agradava. Però ara m'adono de la virtut, de la qualitat que té això. Em poso a servei en un estat, com diu Antonin Artaud, de receptivitat total", adverteix l'artista.
De l'Infern al Paradís
Per a Dalmau, l'art pot ser "una qüestió de vida o mort". Com La Divina Comèdia, la mostra està dividida en quatre cants, de l'Infern al Paradís: el primer correspon als "anys del punk", com diu Dalmau, quan va formar part d'una escena dissident en la qual hi havia grups com Sopa Negra i poetes com Enric Casasses. I el recorregut continua l'eclosió de la força verdagueriana, l'expansió d'aquesta força i la curació. "L'instint de supervivència t'atia molt la intuïció del que has de fer. I mentrestant, evidentment, no he deixat de pintar perquè és el meu cavall de batalla", diu l'artista. A més, les seves pintures sovint tenen també un caràcter literari, i en el seu univers creatiu Verdaguer dialoga amb Artaud i Walter Benjamin, i més endavant Verdaguer dona el relleu a Llull. I la figura de Lluís Maria Xirinacs ocupa un lloc cabdal com un mestre.
En el primer tram de la mostra el públic es troba amb un fet dramàtic que ha marcat Dalmau: quan tenia deu anys va patir abusos mentre els seus pares eren a l'hospital. "En el procés de sanació, cerco l'origen del tumor de moltes maneres, i al final surt: el veí del replà, que era policia, va abusar de mi. I jo això ho havia tapat perquè em semblava intolerable. Aquest trauma l'he tingut enquistat tota la vida dins del cervell. No m'explicava tota aquesta cosa tan tràgica de les meves obres, el lletgisme... Em costava molt fer coses que no fossin agressives", explica.
Dalmau va començar a llegir Verdaguer per indicació del dramaturg Àngel Carmona, i ben aviat l'autor de Canigó es va convertir en una obsessió. L’any 2000 va rebre una oferta de feina de la galeria Art Cent, situada als baixos del número 7 del carrer Mirallers, la finca al quart pis de la qual Verdaguer feia les seves sessions d’exorcisme. Dalmau no es va poder resistir i va trucar a la porta. La va rebre un pintor dominicà, Rafael Pérez Concepción, que, sorprenentment, estava treballant en un tríptic on hi havia una lluita d’àngels i dimonis.
Amb Casasses, Dalmau va fer unes performances poeticoartístiques verdaguerianes, però les pintures que hi va fer les va destruir un company que la va maltractar, fins que va aconseguir escapar-se'n i es va poder instal·lar en un estudi ampli i lluminós a Lloret de Mar, on va trobar el primer monument dedicat a Verdaguer a Catalunya, el Monument de l’Àngel, del 1904. Aquell va ser el punt d'inflexió perquè els cossos desmembrats dels seus quadres comencessin a unir-se. Amb Salvador Brotons va estrenar la Cantata de Randa al Palau de la Música el 2017, i el recorregut el tanquen tres figures femenines en plenitud, després d'un vídeo que documenta una acció que va fer al Cap de Creus en ple tractament del seu tumor cerebral: va deixar-hi tot un any una pedra que havia agafat de la cova de Creta on va néixer Zeus, que patia uns mals de cap terribles, per la qual cosa Vulcà li va obrir el cap amb una destral, i del tall en va néixer Atena, la deessa de la saviesa. "Jo ja m'he sanat", diu l'artista.