El retratista de la reina de Dinamarca enamorat de Barcelona

BarcelonaLa vida del pintor danès Lars Physant (Copenhaguen, 1957) va canviar quan va arribar a Barcelona a mitjans dels anys 90. Feia anys que somiava en instal·lar-se a Roma, però la vida a la capital catalana el va agafar per sorpresa, el va captivar, i s'hi va quedar: “Tinc un profund respecte per Roma, però Barcelona, que és igual de mediterrània, és una ciutat més contemporània, més enfocada en el present i en el futur –assegura Physant a l'ARA–. Instal·lar-me a Barcelona va marcar la meva pintura clarament, i vaig començar a treballar amb contrastos de llum i color més forts”. Així i tot, mentre que al seu país és un artista famós, a Barcelona no té tot el reconeixement que li agradaria tenir, encara que han escrit sobre la seva obra autors com Rafael Argullol, Pere Gimferrer, Vicenç Altaió i Arnau Puig.

Ara Physant torna a estar d’actualitat perquè un dels retrats que va fer a la reina Margarida II de Dinamarca, concretament l’inacabat Estudi del rostre V amb el ‘Petit danseur sur fond rouge’ d’Henri Matisse, es pot veure en l’exposició titulada Imatges d'una reina, que el Museu Nacional d’Història de Frederiksborg va inaugurar fa una setmana per homenatjar la monarca després de la seva sobtada abdicació. 

Physant, que va començar a retratar la família reial danesa fa més d'una dècada, també és conegut per alguns altres retrats de la reina Margarida II més grans i a vegades amb un to més oficial. Però sigui com sigui, aquestes obres tenen un tret poc convencional: en comptes de tela, estan pintades damunt fragments de fusta amb relleu. I en el cas dels retrats de gran format, el quadre és fruit de la unió de diferents fragments. “Em sento honrat de formar part d’aquest homenatge”, subratlla l’artista, que considera el retrat com el gènere més exigent de la pintura figurativa. “Estudi del rostre V és molt especial –diu–, perquè la reina té els ulls fitxats en unes tisores que queden fora de camp, amb les quals està treballant en el decoupage [retallable] que es pot veure en un retrat més gran que li vaig fer, titulat Al·legoria de la creació. Decoupage. Per a mi és un estudi molt íntim que revela la intensa vida interior de la reina, i és important perquè en la versió definitiva vaig decidir modificar-ne el rostre completament, perquè necessitava trobar-me amb els ulls!”. Això vol dir que a sota de la capa visible de la pintura hi ha una versió semblant del rostre encara més elaborada. Pel que fa al tema dels retallables i les referències a Matisse, es deuen al fet que és la disciplina artística favorita de la reina, i l’artista francès en va ser el màxim exponent. 

Així mateix, Lars Physant guarda un bon record d’haver pintat la reina Margarida II en viu: “El procés de creació dels dos retrats es va desenvolupar intensament i feliçment en dos espais del Castell de Fredensborg: la sala on la reina llegeix i escriu, i el taller d’art. Vam conversar molt, va haver-hi un intercanvi d’idees continu. Vaig fer tot un viatge per la història del país on vaig néixer, i la trobada amb la reina va ser molt estimulant, perquè és una persona brillant que va fer que intentés superar-me en tots els sentits”, diu Physant.

Un pintor clàssic i al mateix temps agosarat

L’afany de Physant és que els seus retrats siguin fruit de la introspecció i la interacció amb el model, en comptes d’una imatge que pugui ser més superficial. L’han qualificat de ser un pintor clàssic, per com ha assimilat el llegat d’artistes com el danès Vilhelm Hammershøi, el nord-americà Andrew Wyeth i mestres catalans com Ramon Casas i espanyols com Diego de Velázquez, Francisco de Goya, Joaquín Sorolla i Antonio López. Al mateix temps, Physant és vist com un artista contemporani connectat amb l’actualitat i que es planteja els límits de la percepció i el repte de representar la realitat en tota la seva complexitat.

Per tot això, Physant va inventar fa més d’una dècada el "mètode sinestèsic dels quatre temperaments", dos dels referents del qual són la pantalla fragmentada en múltiples imatges de la pel·lícula de Peter Greenaway Les maletes de Tulse Luper i la Simfonia núm. 2 en si menor, op. 16 Els quatre temperaments de Carl Nielsen. Amb aquest mètode, Physant vol “comprendre la complementarietat psicològica que crea l'empatia entre les persones”. Ho ha aconseguit autoretratant-se i immortalitzant els seus models amb expressions que corresponen a la teoria antiga dels quatre temperaments: el sanguini, el colèric, el melancòlic i el flegmàtic. "Senzillament, cal tenir en compte que aquestes obres demanen més temps a l'espectador, perquè ha de fer confluir la percepció de, per exemple, dotze petits quadres, cadascun dels quals és com un univers, i al mateix temps tot el conjunt porta l'espectador a un multivers", conclou l'artista.