'Les senyoretes d'Avinyó' i les 'fake news' de Campdevànol
Alain Moreau, un col·leccionista francès, ha publicat al butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el text titulat Picasso i l'art primitiu. Els 'negres' de Picasso surten de la Catalunya francesa, les tesis del qual han estat àmpliament recollides per diferents mitjans espanyols i internacionals. Moreau sosté que els frescos medievals de Campdevànol, Sant Martí de Fenollet i el Devot Crist de Perpinyà van influir en la pintura de Picasso Les senyoretes d'Avinyó (Les demoisellesd'Avingon, 1907), i descarta la influència de l'art negre. Aquestes afirmacions són fake news per la manca de rigor històric i documental. Al difondre la seva “visió”, Moreau contamina l'opinió pública que, sense prou elements de judici, es forma una idea errònia sobre una de les pintures més importants del segle XX i genera falses expectatives picassianes entre els habitants de Campdevànol.
L'antecedent d'aquest text és L'enigma de Campdevànol, un fotomuntatge del 1995. Allà, “manipulant fotografies de fotografies de còpies de reproduccions –i així ad infinitum– d'un apunt” (Àngela Molina, ABC, Catalunya, 1995), Moreau, que s'autodefineix com un “terrorista de l’art”, va batejar el muntatge com el Premanifest de Campdevànol. Picasso va acabar de pintar Les demoiselles l'estiu del 1907 i les pintures preromàniques de Campdevànol no van ser descobertes per Ramon d’Abadal fins dos anys més tard, l'agost del 1909. Per esquivar un fet tan ben documentat, Moreau recorre a una pirueta i desvia fins a Campdevànol el viatge que Picasso va fer a Gósol el 1906, un disbarat que porta a proposar l'artista com a descobridor dels frescos!
La bibliografia presentada per Moreau està desfasada. Possiblement per això insisteix en l'oposició entre art negre i romànic, ja superada fa dècades. Leo Steinberg (The philosophical brothel, 1972) va desautoritzar l'opinió de Barr sobre Les demoiselles com a obra mestra del període negre. Ja vaig demostrar en la meva tesi doctoral, dirigida per la doctora Lourdes Cirlot (Iconografia picassiana 1905-1907. Influència de la pintura pompeiana, 2009), guardonada amb el Premi Blecua (Universitat de Barcelona, 2012), la influència de la pintura pompeiana durant aquests anys i com aquesta es va combinar amb l'art romànic català des de l'estada de Picasso a Gósol fins a Les demoiselles d'Avignon. Les úniques influències romàniques documentades en la cèlebre obra de Picasso provenen de dos models escultòrics ubicats a Barcelona: l'Eva del claustre de Sant Pau del Camp i la marededeu de Gósol (actualment al MNAC).
El viatge a Gósol
A finals del segle XIX i principis del XX, Catalunya començava a recuperar el seu passat, i el romànic i el gòtic es van passar a considerar l'art nacional. Picasso pintava motius romànics i gòtics de Barcelona, passejava amb Vidal Ventosa pel barri antic, contemplava peces romàniques i gòtiques restaurades pels germans Junyer Vidal i, al veure frontals d'altar, capitells, talles, grups escultòrics, etc., a l'exposició Arte antiguo (1902), va fixar en la memòria l'esquema bàsic del romànic. Sense documentació no es pot vincular cap imatge picassiana a una romànica, ja que l'artista tenia interioritzats els trets d'aquest estil. A Gósol, l'ambient, la talla de la Mare de Déu i les celebracions van propiciar l'exteriorització dels models romànics a la seva pintura.
Picasso i Fernande Olivier van arribar a Barcelona el 20 de maig del 1906 i el dia 27 eren a Gósol. La parella va romandre una setmana a Barcelona. Van agafar el tren de les 6 del matí a Barcelona, amb una parada de 12 minuts a Manresa, i van continuar amb el Ferrocarril Econòmic de Manresa cap a Berga, van arribar a Guardiola de Berguedà, aproximadament a les 11.46 h. Des d'allà fins a Gósol van fer “un llarg recorregut de diverses hores a llom d'una mula”, segons relata Fernande. Les mules avancen a 10 km/h; si no s'aturessin, recorrerien els 36,8 km de distància en 4 hores. Però, amb descansos d'1 hora i 15 minuts cada 9 km, van arribar al vespre.
El Dr. Fontbona dona suport la hipòtesi de Moreau situant, fictíciament, Picasso a Ripoll, a prop d'on hi havia els frescos de Campdevànol. Basa el seu argument en un error sobre els “ferrocarrils de Catalunya”, ignorant que des del 1904 el trajecte fins a Guardiola el cobria la companyia manresana. Així, sosté que Picasso va viatjar amb la línia Barcelona-Ripoll, encara que el tram Ripoll-Gósol (73,8 km) no es pogués fer en un dia amb mula.
Els frescos de Campdevànol: soterrats i tapiats fins al 1909
L’il·lustre vigatà Ramon d’Abadal (1888-1970) –estudiant de dret i d’història, aficionat a l’arqueologia, a fer excursions culturals i al dibuix–, l’agost del 1907 va desenrunar plànols de l’església La Vella de Campdevànol, situada dins una finca (les Coronetes) de la seva família. Acabada la feina, el 18 d’agost escrivia a L. Nicolau que, al marxar, va detectar petits fragments de pintura entre dues parets adossades, tal com va detallar Francesc Vilanova a Ramon d'Abadal entre la història i la política (1996).
El 1909, D’Abadal va enderrocar part del mur del segle XII per comprovar si, efectivament, hi havia pintures, i el 28 d’agost va publicar la troballa a la Gazeta Montanyesa de Vic: “La pintura, encaixonada entre les dues parets, i malgrat que l’aigua que es filtrava la va esborrar en gran part, al separar les pedres, va aconseguir obtenir un croquis que permet fer-se càrrec de l'efecte, cosa, per altra banda, impossible amb la sola visió directa de l'original…”.
El croquis aquarel·lat es va difondre en blanc i negre, l'original es va perdre i Pijoan en va fer una còpia en color el 1948. Des del 1909 s'ha publicat repetidament la notícia de la Gazeta Montanyesa, però Moreau segueix difonent la seva fantasia. No és cap error, són fake news. Picasso va acabar Les demoiselles l'agost del 1907 i dels frescos de Campdevànol, tapiats i enrunats fins al 1909, no n'havia vist ni les engrunes.
Noves fonts iconogràfiques
Ara, Moreau afegeix dues fonts iconogràfiques per a Les demoiselles: els frescos romànics de Sant Martí de Fenollet i el Devot Crist de Perpinyà. La primavera del 1906, Pijoan va instar la publicació de Les pintures murals catalanes, però només es coneixien uns dibuixos dels frescos de Pedret, i “Brutails assenyalava l'existència dels de Fenollar”. El 1910 va aparèixer el fascicle de Fenollar.
Moreau proposa dos viatges de Picasso a Fenollet per justificar la influència dels frescos a Les demoiselles i altres obres. Durant unes vacances, apuntades per André Salmon i negades per l'artista, l'estiu del 1907? Segons notes de Gertrude Stein (Richardson, Vol. II), calculo que podrien ser, aproximadament, del 4 al 8 d'agost, o entre el 12 de juliol i una visita de Daniel-Henry Kahnweiler. Poc temps per visitar amics a Banhòlas o Carcassona, i des d'allà fins a Fenollet (259 km x 2, o 140 km x 2), com insinua Moreau. Si no, el 1906, des de Barcelona: impossible, ja que la Dra. Mercè Vidal a Dansa i música com a font de vida i creativitat per Picasso (2016) documentà que hi van romandre una setmana, no tres com aventura Moreau.
Els vincles que Moreau proposa entre Les demoiselles i aquests frescos es basen –si és que es poden considerar– en microcoincidències òptiques. Són filiacions basades en trets genèrics (rostre ovalat, ulls ametllats) del romànic o en un ratllat del fons per al Nu à la draperie. No és consistent.
El Gran nu drapejat (1907) i després L'ofrena (1908) deriven d'un estudi per a Les senyoretes d'Avinyó, en què una senyoreta es relaciona amb el mariner que li ofereix una bossa. El model per a la parella és un dibuix de Mercuri i Fortuna, rascat al mur amb estilet, que Picasso va trobar al llibre de Gusman sobre Pompeia. Picasso reprodueix el tall metàl·lic, el doble perfil de les figures, l'absència d'una mà, les ratlles del barret, la borsa, les actituds, etc.
Un cap de Fenollet no és el model per al retrat de Fontdevila (bust romà del llibre de Gusman) ni per a l'autoretrat de Praga (relacionat amb majestats romàniques). No es poden establir vincles entre Fenollet i aquestes obres (1906 i 1907) a partir de l'autoretrat del 1972.
Moreau es refereix a l'estranya forma sota la barbeta de la senyoreta ajupida de Les demoiselles com “excrescència [...] No se sap què és: un tumor, que sorprenentment ningú ha estudiat" –no me'n consta– i proposa dos models de Fenollet sense sentit (un cap i el rivet del mantell real). En la meva tesi ja assenyalava que "la crítica no ha parat atenció a aquesta estranyesa que no es pot associar amb les màscares negres ni amb l'escultura ibèrica", i presentava el model que va inspirar Picasso: l'Eva d'un capitell situat al claustre de Sant Pau del Camp, pintat per Picasso el 1896 amb el títol Angle del claustre de Sant Pau del Camp. L'estranya forma és una gran mà sota la barbeta que evoca la vergonya d'Eva al rebre la reprovació divina i ser expulsada del paradís. Picasso reprodueix el moviment dels braços, l'ull dret i la cella (l'altre ull i el nas, arrencats del capitell, els dibuixa traumàticament), la marca lateral per la boca, l'orella, les incisions horitzontals entre l'orella i el polze, el ratllat de la cabellera… La resta del cos romànic, destrossat, és substituït per un model pompeià característic dels bordells. Eva i la talla de la marededeu de Gósol són els únics models romànics documentats per a Les demoiselles.
Moreau reivindica com a model picassià el Devot Crist de Perpinyà, que Cabanne oferia com a exemple genèric dels trets romànics d'algunes demoiselles. I no s'entén a Moreau quan, referint-se al Gran nu drapejat (derivat de Les demoiselles), diu: “Són mandorles paleocristianes profanades per Picasso en els seus nus femenins”. Jo concloïa que Les demoiselles d’Avignon són un temple-bordell en què té lloc una gran teofania paganocristiana (no paleocristiana) en què conviuen, bàsicament, models pompeians i romànics, òbviament, nus.
Concepció Boncompte Coll és doctora en història de l'art i autora de la tesi 'Iconografia picassiana 1905-1907. Influència de la pintura pompeiana' (2009)