Elvira Dyangani Ose: "Volem que el Macba sigui com la Tate Modern o el MoMA, però per això necessitem els pressupostos i una altra governança"

BarcelonaLa directora del Macba, Elvira Dyangani Ose, rep l'ARA en ple muntatge de l'exposició Projectar un planeta negre. L'art i la cultura de Panàfrica, una coproducció amb l'Art Institute de Chicago de la qual és també una de les comissàries. Serà una de les exposicions de l'any a Barcelona i el plat fort de la celebració dels trenta anys del museu. Després de quatre anys en el càrrec, i aprofitant l'efemèride, Dyangani reflexiona sobre el present i el futur del museu. "Quan em pregunten si el meu projecte museològic era portar la colonialitat, els agents LGBTI i altres històries al museu, dic que sí, però no perquè siguin la qüestió principal, sinó perquè incloem aquests agents i aquests episodis que eren discriminats i invisibilitzats en la història que tots coneixem de tota la vida. No defugim la idea que la història ho és tot", diu.

L'ampliació del museu ha aixecat l'oposició d'una trentena d'entitats. I històricament al Macba se li ha retret que està poc connectat amb el barri. Què destacaria de com s'ha plantejat la relació del museu amb el Raval?

— El 2022 vam engegar el projecte Jardí ambulant al convent dels Àngels com una part de la institució que integra els programes públics, els d'educació i la Cuina, per condensar la relació directa amb el veïnat. Entenem que el museu, a part de les institucions que formen la governança del consorci, ha de tenir-hi una relació directa, i la té des de l'estructura d'aquests programes. Servim la gent de Barcelona i, per descomptat, el barri del Raval. Parlo molt de la vocació de servei públic, que sempre l'havia entès des del context de Barcelona dels anys noranta, però ara, des que soc directora, l'entenc encara més. Des que vaig arribar, les converses amb la comunitat no s'han aturat mai. Hem parlat amb tots els membres de les associacions i hem mantingut la distància entre el que és responsabilitat del museu i el que és responsabilitat de les autoritats. Aquesta divisió de marc de referència ens ha ajudat a interactuar amb els veïns de cara a respectar les seves decisions, escoltar-los i, sobretot, portar endavant aquesta relació. El Jardí ambulant ha sigut un mecanisme a partir del qual al museu s'ha generat aquesta relació directa i, a més a més, és l'espai que cedim a tota la comunitat perquè comenci a treballar en aspectes que els interessin.

Deixa molt clara la distància entre la responsabilitat del museu i la de les autoritats. M'ha recordat que fa uns mesos Ingrid Guardiola va abandonar la direcció del Bòlit esgotada per la burocràcia. La gestió del Macba és igualment abassegadora?

— Admiro molt l'Ingrid. La complicitat que ella va trobar amb l'equip del Bòlit... M'hi he sentit molt identificada no només al Macba sinó en experiències anteriors a la Tate Modern, l'organització Creative Time i la Fundació Prada. Tradicionalment, el Macba és un lloc molt tensionat, ha d'haver-hi una renovació, s'ha de reinventar en termes de governança. Com a mínim, s'hauria d'intentar posar en evidència que existeix una necessitat de canviar la governança del seu marc institucional amb relació al present i el futur dels museus.

Per on s'hauria de començar?

— Si hem de fer molta més incidència en les relacions d'afiliació amb corporacions i individus, això s'ha de poder fer des del museu i d'una altra manera. Hem de pensar si la titularitat que té el museu el proveeix de tota la capacitat de gestió, perquè a vegades l'estructura de la institució no et deixa apropar-te al món i a una determinada realitat social i cultural i ètica. El Macba fa trenta anys. ¿És la mateixa estructura jurídica de la institució la que pot portar el Macba trenta anys endavant? Potser no, i aquesta sí que crec que és una qüestió a reflexionar de cara al futur.

Creu que l'estructura del Macba hauria de ser més flexible i més plural?

— Sí, hauria de tenir més flexibilitat en la gestió. Per exemple, en el consell general del museu hi ha poca gent de l'entorn del sector que no estigui vinculada a un dels membres del consorci. El consorci té una representació que és administrativa, d'administració pública. També hauríem de tenir un personal independent i que també fos del sector internacional. Sempre dic que hem de treballar a la institució com si el món que demanem als altres ja existís. Si tu vols treballar amb gent que no té unes condicions laborals correctes, de quina manera pots servir-los perquè no hagin de tenir una relació precària amb tu com a treballadors? Crec que això és difícil de resoldre en l'estructura que tenim ara, per exemple, tot i que nosaltres fem uns esforços increïbles per aconseguir-ho. I una cosa que sí que vull deixar clara és que l'equip del Macba és extraordinari en aquest sentit i treballa moltíssim al voltant d'això. És fonamental tenir unes governances molt més plurals, i els agents del sector haurien d'estar més presents. Ha d'haver-hi una renovació en la governança en termes de la figura jurídica, perquè, per exemple, la gent que ens vulgui donar suport econòmicament pugui tenir una compensació també en l'àmbit fiscal. Totes aquestes coses són imprescindibles perquè la gestió del museu cap al futur sigui àgil. Volem ser com la Tate Modern o el MoMA, però per això necessitem primer els pressupostos i també un altre tipus de gestió de la governança.

¿La relació amb els veïns que proposa quedarà reflectida en l'ampliació d'alguna manera?

— També treballem perquè l'edifici sigui un espai molt més porós del que ha pogut ser-ho l'arquitectura de Richard Meyer. El que hem pensat és un programa en el qual la plaça penetra el museu, en una galeria: es converteix en una plaça porticada més segura per a famílies i per a nens que esperen per entrar a l'escola als matins. La idea és que seguim els mateixos horaris que la plaça de les Caramelles i la de Joan Coromines. I a dalt hi haurà una zona enjardinada, l'accés a la qual també serà gratuït. L'estudi Harquitectes ho ha interpretat molt bé: treballen amb les preexistències i van entendre que l'arquitectura que hi havia no era només el convent dels Àngels, sinó també la de la ciutat i la comunitat urbana que habita l'espai. Així, en comptes de fer un pati d'escultures, vam transformar la part de dalt en un jardí i un espai de contemplació. Sempre els posava l'exemple del Southbank Center de Londres, que té un jardí increïble a dalt, un lloc on pots prendre cafè i passar-hi l'estona.

Amb l'ampliació del museu, també haurà de créixer el pressupost.

— Ens han demanat informes i els hem presentat, i aquest mes debatrem què és necessari per obrir i què serà necessari fins al 2028. És crucial que hi hagi un exercici corresponsable de reflexió, per descomptat, per part nostra, en termes de programa i de gestió del museu, però també per part de les institucions i de les administracions que ens acompanyen en matèria, que han d'entendre que si volem un museu de primer nivell també hem de tenir un pressupost de primer nivell.

Quan va arribar al Macba va dir que volia fer un museu "descolonitzat, descanonitzat i desjerarquitzat". També va parlar de ser més transversals. Ho ha aconseguit?

— Pel que fa a la transversalitat, quan vaig arribar vaig suggerir a les administracions públiques i a tot el consorci de fer un canvi a l'organització, i vam tenir un organigrama molt més potent. Això va significar també començar a treballar amb els equips d'una manera més transversal i canviar la cultura de treball del museu, que és sobretot en departaments, però aquesta compartimentació s'ha desjerarquitzat. El museu treballa amb una transversalitat que no tenia fa quatre anys.

La desjerarquització també s'ha notat en els continguts?

— Sí, per exemple entre els documents i les obres, com es pot veure en l'exposició Projectar un planeta negre, i en projectes anteriors com Cançó per a molts moviments. Una altra línia és la jerarquia entre els artistes catalans i els internacionals: crec que el 2024 va ser l'any més català de la història del Macba. Si m'equivoco, estaré encantada que em corregeixin, perquè això significa que ho haurem fet bé, amb la mateixa solidesa de propostes com l'exposició que vam dedicar a Mari Chordà, que també va significar treballar amb un altre museu del territori, com va ser el Museu d'Art de Tarragona. Així mateix, també s'ha notat aquesta desjerarquització amb l'exposició de Jordi Colomer, que ha treballat increïblement per un imaginari sobre la consciència de ser ciutadà i d'imaginar-se la formulació de l'espai urbà i la de Daniel Steegmann Mangrané, que representa una generació d'artistes catalans que molt poques vegades havia passat pel museu.

Com veu el Macba en el 30è aniversari?

— Ara té un equip més transversal i una realitat molt més connectada amb la incidència local. Al Macba se l'ha criticat sempre que és com una torre d'ivori, però crec que hem fet el museu cada vegada més porós i més humil. I ha d'estar connectat amb el territori, com el projecte que farem d'expansió de la col·lecció en una vintena de museus de tot el país. El trentè aniversari és un moment de màxima il·lusió, per la contribució que el museu fa a la història diversa de Barcelona. Penso en la campanya que va fer l'Ajuntament de Barcelona d'escriure "Soc barceloní" en totes les llengües que es parlen a la ciutat, i hem d'estar molt orgullosos d'estar en una Barcelona que es reconeix en la pluralitat. Nosaltres volem ser un espai de l'esfera pública que representa aquesta pluralitat. Si volem alguna cosa de l'ampliació és que doni l'oportunitat a la gent de la ciutat d'entendre que tot això és seu, que la col·lecció Macba és propietat de la ciutat de Barcelona i de tots els visitants. Una de les coses que deia en el projecte amb el qual em vaig presentar al concurs per dirigir el Macba era que la fundació del museu no va ser només la signatura de l'acord, sinó també el desig de tenir un espai que representés l'art de Barcelona i que representés el món a través de l'experiència que l'art proveeix als visitants de la ciutat.

Es parla molt sovint de descolonitzar els museus, però els intents de fer-ho acostumen a ser polèmics. Per què?

— No es vol reconèixer que la relació amb els mal anomenats "altres" no ha estat equitativa. Per exemple, la meva família són ndowé. Com que estan a la costa de Guinea Equatorial, els ndowé van tenir més relació amb els colons espanyols que la gent de l'interior. Això està tipificat, a ningú li agrada que li diguin que és racista, però sí que hem de fer una reflexió que existeix un racisme estructural que continua sent part de les nostres vides diàries, i que ens afecta a totes dintre de les nostres vides diàries. I, a més a més, la història no ha sabut restituir un esperit de reparació que no és només tornar les peces, ni ho serà mai, perquè és un deute impagable, com deia l'escriptora i filòsofa Denise Ferreira da Silva.

Així, creu que és possible fer aquests processos de descolonització en els museus?

— S'ha de descolonitzar la descolonització dels museus, perquè agafar-se al fet que aquesta descolonització comença ara és un error. Hem d'entendre que històricament hi ha hagut moltes reflexions internacionals i processos de reparació, no estem inventant la roda. Per què hem d'anar enrere i començar de nou? Hem d'entendre que existeix una por a la diferència, una diferència que, a més a més, no és nova: la crítica a la immigració ja està entre nosaltres com a mínim des dels anys 90, quan van aparèixer les primeres pasteres. Aleshores es van escriure moltes afirmacions que les podria agafar l'extrema dreta d'avui en els seus discursos d'odi. Hem de fer aquest exercici d'entendre que existeix una por a la diferència increïble, però aquest és el món en què ens hem convertit. I també hem d'entendre que tant catalans com espanyols també en un moment donat hem sigut assetjats, són unes cultures que també van ser emigrants en algun moment.

El setembre de l'any vinent acaba el seu primer mandat. Com es planteja el segon?

— En tinc moltes ganes. Ara, per a mi, el futur és el 30è aniversari. Però si em volen, jo continuaré aquí.