Barenboim, el director que concilia els extrems

Barcelona“Si em puc permetre tenir una mica d’orgull, amb l’orquestra crec que hem arribat a tenir una flexibilitat estilística i sonora que rares vegades he vist en altres orquestres”, va dir ahir el director argentí d’origen jueu Daniel Barenboim sobre la Staatskapelle Berlín, amb la qual va interpretar al vespre al Palau de la Música la Simfonia núm. 1, d’Elgar, i fragments de Parsifal i Els mestres cantaires de Nuremberg, de Wagner. Avui tornarà a dirigir la formació, de la qual és director vitalici, amb un repertori als antípodes. El programa estarà format per composicions de Verdi: l’obertura d’ I vespri siciliani, l’obertura i el preludi dels actes I i III de La traviata, l’obertura de La forza del destino i les Quattro pezzi sacri.

“L’orquestra està molt immersa en aquesta música. Els músics han fet un treball molt profund per copsar les diferències estilístiques de so, ritme i flexibilitat”, diu Barenboim, que amb aquests dos concerts inaugura la temporada 2015-2016 del Palau de la Música. Quattro pezzi sacri suposarà, a més, la primera col·laboració del director amb l’Orfeó Català i el Cor de Cambra. “Sabia que hi havia un cor molt bo, però no m’imaginava que fos tan excel·lent. Tenen una preparació musical realment estupenda i una actitud oberta: estan alerta al més mínim detall”, assegurar Barenboim, un vell conegut del Palau de la Música, una institució amb la qual va començar a col·laborar fa més de cinquanta anys i on ha actuat en vuit ocasions.

Col·laboracions futures

La relació entre Barenboim i els cors del Palau tindrà més recorregut. “Estem pensant en possibles idees que poden ser molt engrescadores”, explica el director de l’Orfeó Català-Palau de la Música, Joan Oller, que ahir també va recordar l’actuació del músic argentí al Fòrum de les Cultures.

Barenboim defensa amb passió Edward Elgar, un compositor que s’ha interpretat poc perquè era “anglès i catòlic”, i “això només significava ser una mica més respectable que un jueu”. No va ser fins després de la Segona Guerra Mundial que se’l va revalorar. “Representa perfectament l’esperit del començament del segle XX, amb l’interès que hi havia aleshores per Freud i la psicoanàlisi”, recorda el director. Després d’acudir a l’estrena d’El somni de Geront el 1904, Johann Strauss va afirmar que Elgar era “el millor compositor del moment”, però va dir-ho, precisa Barenboim amb humor, per fer la guitza a Mahler. “La música d’Elgar té un component musical i emotiu que m’emociona”, subratlla Barenboim, que també lloa que a començaments del segle XX Barcelona tingués una tradició “rara i excepcional”, per l’interès que hi havia per la música considerada “difícil”.

La cultura, font de concòrdia

La posada en funcionament oficial de l’acadèmia Barenboim-Said que el director ha fundat a Berlín està prevista per al desembre del 2016. Però ja treballa en un projecte pilot amb una dotzena de músics europeus i del Pròxim Orient. L’abast de la formació que rebran va més enllà de la música: “Els joves podran aprendre a pensar. La informació només és el primer pas. Aquests joves també rebran classes de filosofia per pensar en i amb la música”. La música, a més, servirà per reforçar la concòrdia entre els estudiants: “Tindran l’oportunitat de tenir contacte entre ells. Això és molt important per a Europa, perquè ha de jugar un paper més important per trobar una solució, o almenys un avançament, en el conflicte israeliano-palestí”.

Darrere aquesta afirmació hi ha també una crítica a la política exterior nord-americana. “Israel és una nació, un país fort, i els palestins segueixen ocupats -diu Barenboim-. Una part del conflicte és simètrica i l’altra asimètrica. Necessitem una intervenció europea per resoldre el conflicte. Els Estats Units no són el país adequat per trobar una solució, perquè estan lligats a la política de l’Estat d’Israel. Europa és molt més a prop. El problema dels refugiats està pràcticament a les ribes europees. És un conflicte entre dos pobles que estan convençuts de viure en el mateix bocí de terra. S’ha de fer una feina molt profunda”.

Així i tot, el músic es mostra molt crític amb les polítiques culturals europees. “La cultura ha de tenir un paper molt important. Però lamento dir que en els últims 50 o 60 anys Europa s’ha mostrat molt orgullosa de la seva cultura però no la sosté amb la força necessària”, diu.