Poques hores després del concert de Benjamin Herman em deien que la professió jazzística es planteja si no caldria deixar d'utilitzar la paraula jazz . A les jornades JAZZpro, celebrades el mateix dia a Terrassa, es comentava la idea, que coincideix amb la voluntat de molts músics actuals de desvincular-se d'una categoria que dècades abans havia gaudit de prestigi. Per què? La resposta, la mateixa nit, al Jamboree: un dels millors músics europeus congregava una trentena de persones. Herman té tot allò que li cal al jazz per ser atractiu al públic no especialitzat: un bon look estil anys 50 (americana i corbata, ulleres de pasta i cabell tallat amb navalla), carisma a l'escenari i una proposta que sintetitza classicisme amb originals contemporanis.
L'acte formava part de les Nits d'Òscar Dalmau , que un cop al mes porta al Jamboree el gust per les músiques amb toc retro o vintage. El saxofonista neerlandès, que presentava Cafe solo (2013), va liderar un trio al qual no feia falta la xarxa harmònica del piano: Ernst Glerum al contrabaix i Joost Patocka a la bateria van construir camins plens de replecs per on transitaven les melodies del titular del grup, amb alguna excursió bebop - Reflections -, una mica de sentit de l'humor i dosis molt mesurades d'experimentació. Ni tan sols Summertime -"un suïcidi artístic", va dir- va caure en el lloc comú. Res va trair l'esperit inquiet d'una actuació a la qual només van faltar uns quants culs més a les cadires que escalfessin l'ambient.