BarcelonaEl gran valor del teatre de Harold Pinter és la capacitat de penetrar en els forats de l’ànima humana, de descobrir el precipici que hi ha darrere de les qüestions quotidianes. Els seus personatges són de carn i ossos, però en les seves actituds desvelen desconcertants reaccions, recels i pors. Vells temps, com sol passar amb Pinter, presenta una situació normal, la d’una parella de britànics que viuen al camp, travessada per l’arribada d’una amiga de joventut de la dona.
Però, sobre la superfície argumental, Pinter aboca una mirada sobre uns fets que mostren una lluita pel poder, pel sotmetiment, i ho fa amb tota la claredat de què els seus personatges no són capaços. Són les febleses i les contradiccions de l’ésser humà passades per l’experiència de l’autor i mostrades amb tota la boirina que envolta la vida i les emocions.
A Vells temps, la boirina s’instal·la sobre el record, la memòria en un joc no exempt de suspens i d’humor. Humor de somriure que brolla de la contraposició entre el perfil dels personatges i la seva presència escènica.
Sergi Belbel ha dirigit Vells temps com el que és, una partitura. Amb tres excepcionals intèrprets, Sílvia Bel, Carles Martínez i Míriam Alamany, moguts per una química de grup que neutralitza qualsevol errada. Sorprenent l’espai escènic, tot i que funcioni una mica en contra de l’opressió que necessita la funció de Pinter. No se la perdin. És del tot recomanable.