Brigitte Bardot: alliberament o cos al servei del patriarcat?
Ha mort Brigitte Bardot i, amb ella, un cos que va esdevenir un autèntic camp de batalla, com diria l’artista Barbara Kruger. Una metàfora precisa per explicar com els cossos, molt especialment els femenins, es converteixen en escenaris on es projecten intenses lluites socials, polítiques i culturals, sovint sense que les dones en puguin controlar el relat. El de Bardot, tot i l’aparent apoderament en el marc de la revolució sexual, va funcionar també com una superfície de disputa constant: celebrat com a emblema de llibertat i de desig femení, però alhora capturat per una mirada que el reduïa a objecte de consum.
L’any 1953, una joveníssima Bardot va protagonitzar un moment icònic al Festival de Canes vestida amb un biquini, com a part de la promoció del film Manina, la fille sans voiles. Malgrat que Louis Réard hagués presentat el primer biquini el 1946, no va ser fins als anys seixanta que el cos descobert es va normalitzar. França va esdevenir capdavantera en aquesta transformació i Bardot en va ser una de les grans impulsores: si, d'una banda, trencava tabús que demonitzaven el cos femení, de l’altra, aquest mateix cos era exhibit i convertit en esquer comercial.
La seva figura va ser utilitzada com a arma simbòlica entre mentalitats obertes i tradicionals. El govern francès va instrumentalitzar la seva bellesa com a emblema de modernitat i llibertat, però alhora la va cosificar com a objecte sexual destinat a la mirada masculina, presentada com una força indòmita que corresponia a l'home domesticar.
A I Déu creà la dona (1956), Bardot apareix ja en la primera escena amb el seu cos nu, torrant-se al sol darrere d’un llençol blanc. Des del primer fotograma es construeix aquesta ambivalència entre llibertat sexual i objecte de desig, una tensió que es repetirà en l’icònic ball del film i al llarg de tota la seva trajectòria. L’etiqueta sex kitten, aplicada a dones que reclamen el dret al plaer, va néixer precisament arran del personatge de Juliette.
Tot i les reticències d’una part del feminisme, Simone de Beauvoir va comprendre que, sota l’aparença eròtica de Bardot, s’amenaçaven la família normativa, els estereotips de gènere i el sistema de valors tradicional. “Tan aviat com es toca un mite, tots els mites estan en perill”, afirmava Beauvoir, i aquest era el problema de fons, tant del biquini com de Bardot.
Suspès entre emancipació i cosificació, el cos de Bardot va quedar a l’ull de l’huracà dels grans debats ideològics dels anys seixanta, no tan lluny d'El pelele de Goya, enlairat i sacsejat per forces que no controla. Governs, feministes i moralistes van intentar apropiar-se’n simbòlicament sense saber gairebé mai què en pensava ella. No va ser fins a la maduresa que Bardot va fer explícit el seu posicionament, i es va alinear amb la ultradreta del Front National (avui Rassemblement National), defensant Gérard Depardieu davant acusacions d’agressió sexual i declarant sense embuts: “El feminisme no és el meu estil. A mi m’agraden els homes.”