'Caïm i Abel': el valor de l’esforç
Barcelona‘Caïm i Abel’
BIBLIOTECA DE CATALUNYA 15 DE JUNY
Marc Artigau ha demostrat en les seves obres, i sobretot en les dramatúrgies, una encomiable precisió i una necessària economia de llenguatge, perquè dalt de l’escenari tot el que no és necessari sobra i tot el que sobra és prescindible. Artigau va queda fascinat, com tants de nosaltres, per l’escriptura teatral de Wajdi Mouawad, fins al punt de voler emular-lo. Per tant, sobre Caïm i Abel hi plana l’ombra d’aquella meravellosa Incendis que va dirigir Oriol Broggi tant pel que fa a l’aire de gran tragèdia, com per la voluntat de bastir una poètica visual pròpia i, lamentablement, per la durada inusual de l’obra. Certament, Caïm i Abel és un relat interessant, compromès i ambiciós, i també és massa llarg per aconseguir mantenir durant tres hores aquella precisió i economia del llenguatge de què parlàvem.
Les ressonàncies bíbliques del títol i alguna altra que utilitza l’autor són més un pretext que no una arrel per explicar aquesta doble història, ben lligada argumentalment. Una història que remet d’una banda als records d’infància i adolescència d’una família del medi rural i, de l’altra, a la gran tragèdia de la immigració que sacseja les estructures de les democràcies occidentals des de fa anys, i justament ara de manera molt preocupant, a través d’una família del Magrib. No hi ha, però, lligam tràgic entre les dues famílies sinó una circumstància concreta que les uneix.
Poc creïble
Si Artigau coneix i il·lumina bé els perfils de la primera part -amb un personatge fantàstic com el del pare, magníficament interpretat per Lluís Villanueva-, no diríem que passa el mateix amb els de l’altra banda del mar, als quals dibuixa sense establir les diferències culturals que condicionen des del diàleg fins a les actituds, i això els resta credibilitat, com passa, per exemple, en la trobada entre el policia de fronteres, Caïm, i l’emigrant Abel, que xerra pels descosits.
L’esforç i la qualitat interpretativa dels sis actors i actrius i alguns apunts de la direcció plens de poesia amoroseixen les contrarietats d’una posada en escena reiterativa i reivindiquen el valor de l’esforç.