“Els camps nazis van transformar els valors morals”

Barcelona“Els monstres existeixen, però són massa pocs per ser realment perillosos. Més perillosos són els homes normals”, escrivia Primo Levi, que va sobreviure a Auschwitz i ho va explicar després en llibres com Si això és un home (Edicions 62). Els guardians dels camps de concentració, en la immensa majoria, no eren uns sàdics malalts. Eren, com descriu Levi, “homes normals”. ¿Com van ser capaços, aleshores, de fer el que van fer? Aquesta és una de les moltes complexes qüestions a què intenta respondre Nikolaus Wachsmann, professor d’història alemanya a la Universitat de Londres, a l’exhaustiva KL. Historia de los campos de concentración (Crítica). “He estat investigant durant deu anys, he consultat arxius inèdits. Volia explicar què passava dins i fora del camp: qui eren els presos, com es relacionaven, qui eren els guardians, com es van transformar i quina va ser la reacció de la població alemanya”, explica. Als camps nazis, segons Wachsmann, es calcula que hi van ser tancats 2,3 milions d’homes, dones i nens entre el 1933 i el 1945. La majoria, 1,7 milions, hi van perdre la vida. En el llibre aquest historiador relata centenars d’històries a una banda i l’altra del filferro. Combina la macronàlisi del terror nazi amb els microestudis d’actes i respostes individuals.

Sense veu

“S’ha parlat poc dels marginats o dels soviètics”

A la memòria col·lectiva sovint s’associa camps de concentració només amb Auschwitz i l’Holocaust. Wachsmann amplia el context. “Els jueus eren només un 30% dels presos. El més important és entendre que els camps van canviar molt al llarg del nazisme. Si algú que hagués estat a Dachau el 1933 hi hagués tornat a entrar el 1945, no hauria reconegut el camp. Durant els primers anys del nazisme els camps es van utilitzar per destruir l’oposició política, més tard per tancar els marginats socials -homes i dones sense sostre, pidolaires, prostitutes o petits delinqüents- que detenien en grans batudes i tancaven per rehabilitar-los ”, diu. L’octubre del 1938 els acusats de tenir algun tipus de desviació social representaven el 70% de la població reclusa.

Amb l’esclat de la guerra van arribar els presoners soviètics als camps. “Van entrar als camps entre el 1941 i el 1942. Va ser amb els soviètics que les SS van començar a aprendre com exterminar de manera sistemàtica i massiva. Però pràcticament no n’hi ha testimonis escrits”, diu l’autor. Entre l’octubre i el desembre del 1941 van morir entre 300.000 i 500.000 presoners soviètics. Tampoc els marginats socials van escriure memòries. “Eren marginats abans de la guerra i ho van continuar sent després del 1945”, recorda Wachsmann. L’historiador aporta molta informació inèdita per rescatar la veu de tots els que no van poder parlar. “El 2014 es va publicar el primer llibre de memòries d’un delinqüent que hi havia estat tancat. I es va publicar pòstumament”, diu.

Als camps, que amb la guerra també es van convertir en grans fàbriques amb mà d’obra esclava, s’improvisava molt. “Tenien objectius, però anaven canviant segons les prioritats del règim”, detalla l’historiador.

L’adaptació dels botxins

“Van fer el que pensaven que no serien capaços de fer mai”

Wachsmann calcula que uns 60.000 homes i dones van servir en els camps de concentració en algun moment. “La majoria no eren bojos, per tant, ¿com és que van fer el que van fer? -es pregunta Wachsmann-. Hi havia molts tipus de guardians. Al principi, molts de les SS, sobretot els més joves, creien en el que feien. Per a alguns fins i tot era una oportunitat per ascendir. D’altres eren especialment cruels amb els presoners perquè volien ser acceptats, demostrar que eren els més durs i els més virils davant els companys”.

N’hi havia que s’hi acabaven acostumant. Hi havia un guardià d’Auschwitz que quan va veure què passava a les cambres de gas es va trencar, va plorar i es va emborratxar fins a perdre el coneixement. Va dir que mai podria formar part de tot allò. Poques setmanes després tornava a fer la seva feina. “S’hi havia acostumat. Els camps van transformar els valors morals. Molts van acabar fent el que pensaven que no serien capaços de fer mai”, diu Wachsmann.

Alguns soldats simplement preferien no pensar. Hi ha les cartes d’un veterà de les SS a la seva dona. Té més de 50 anys i explica que és millor no pensar, complir amb el seu deure i ignorar tot el que estava passant.

Els camps, però, també van ser una oportunitat per als més sàdics, que van poder exercir una violència extrema sense cap restricció. A Majdanek, el responsable del crematori, Erich Muhsfeldt, saludava els guardians amb les extremitats dels morts. Karl Ernst Möckel, responsable de l’administració d’Auschwitz, va confessar el 1943 que no havia sigut mai tan feliç com ho va ser al camp.

La indiferència dels veïns

“La majoria d’alemanys van mirar cap a una altra banda”

“És impossible que els alemanys no sabessin què passava als camps”, afirma l’autor del llibre. No podia ser un secret, perquè només a Berlín hi havia més d’un centenar de camps, pràcticament n’hi havia un a cada dues cantonades: “Els veïns veien com detenien i tancaven altres veïns. Sentien com els torturaven i els pegaven. Més tard van veure com desplaçaven d’un lloc a un altre milers de presoners en trens. Al final de la guerra van ser testimonis de les marxes de la mort. Veien com maltractaven els presoners i els disparaven pels camins. Fer veure que no ho sabien va ser una manera de poder continuar amb les seves vides”, afegeix.

L’historiador considera que alguns alemanys creien que els enemics mereixien ser brutalment castigats. “D’altres ajudaven els presoners tant com podien”, afirma. Ella Kozlowzski recordava com, durant diverses setmanes, una dona alemanya i la seva filla petita li feien arribar d’amagat una ampolla amb sopa. “És impossible poder explicar què va significar per a nosaltres”, diu al llibre. Però la reacció més generalitzada va ser la indiferència, mirar cap a una altra banda. “Sóc feliç quan no sento res ni veig res”, explica al llibre un habitant de Melk. Alfred Groeneveld, un resistent alemany tancat a Buchenwald, li replica: “Semblava que no volguessin saber res de la nostra existència! Ens miraven tan poc com podien, com intentant reprimir per avançat aquell record!”

Judicis benèvols

“Va ser un gran error no diferenciar els ‘kapos’ de les SS”

Amb el final de la guerra van arribar els judicis contra els responsables de les matances. A vegades, kapos -presoners funcionaris- i membres de les SS compartien el banc dels acusats. Wachsmann recorda, per exemple, que en els judicis de Bergen-Belsen van posar al mateix banc un kapo de rang molt baix -un jueu que només havia vigilat un barracó durant uns dies- i un comandant del camp. “Va ser un error greu dels aliats no diferenciar els kapos de les SS en els judicis”, diu Wachsmann. “Els kapos van col·laborar en el control dels camps de concentració, però eren presoners. No tenien gaires més opcions”, assegura. Les relacions i jerarquies que s’establien en els camps eren molt complexes. “Alguns presoners volien castigar els kapos, que els acusessin d’assassinat. D’altres, en canvi, els defensaven perquè consideraven que si els kapos no haguessin fet el que feien ho haurien fet les SS amb molta més violència”, opina Wachsmann. L’historiador considera que els judicis van ser benèvols i que la majoria de criminals nazis van poder continuar tranquil·lament amb les seves vides. “Després del 1950 hi va haver molt pocs judicis. Només es van jutjar un 15% dels criminals, l’altre 85% va sortir-se’n sense cap acusació ni condemna. Segurament la justícia va ser benèvola perquè molts alemanys hi estaven implicats d’una manera o una altra”, diu Wachsmann.

Després de l’alliberament

“Els presoners estaven desesperats per parlar”

Una de les coses que més ha sorprès Wachsmann, en la recerca que ha fet als arxius, són els milers de presoners que van intentar parlar després de l’alliberament: “Hi ha milers de testimonis no publicats, alguns devastadors. Són testimonis escrits i gravats dies i mesos després que els aliats arribessin als camps. Estaven desesperats per explicar què havia passat”. Al llarg de tot el llibre surt el testimoni d’Edgar Kupfer. “El cronista més diligent de Dachau”, diu Wachsmann. Va escriure en secret més de 1.800 pàgines des del 1942. A finals dels 40, però, pràcticament es va deixar de parlar dels camps de concentració, “potser pel context polític, la Guerra Freda, però també pel que en anglès s’anomena compassion fatigue ”, assegura l’autor de KL. Historia de los campos de concentración nazis. El 1955 Primo Levi va escriure: “Avui en dia és de mal gust parlar dels camps de concentració”. I afegia: “S’imposa el silenci”.