Un Camus en off

Carles Alfaro, Francesc Orella i Albert Camus. L'equip que fa deu anys va deixar empremta amb La caiguda . Immillorables credencials per repetir aquella memorable experiència teatral ara amb L'estranger . Grans expectatives, incrementades per la presència de Ferran Carvajal, un actor que sempre aporta intensitat física gràcies a la seva trajectòria paral·lela com a coreògraf i ballarí.

Primera decepció: el decorat. Res que connecti amb el despullament gairebé zen de l'anterior Camus. Torna, en canvi, l'homenatge al cartró pedra que ja va desenvolupar Alfaro a Ròmul el Gran , de Dürrenmatt. Trossos escenogràfics que reunits podrien servir de luxós recer a un pessebre vivent. Un avís del fet que el director ha prescindit de l'austeritat formal que encaixa amb la indiferència del protagonista de L'estranger , que l'arrossega amb una flegma radical. Aviat irrompen les projeccions animades, les ombres de carceraris enreixats i les veus en off . Una invasió invisible que triga a mostrar tot el seu incòmode soroll dramàtic. Comença com una defensable veu interior i acaba en una cacofonia de veus convidades en l'episodi central del judici. Per què?

Un cop presa la decisió d'escindir el personatge en dos intèrprets -l'abans i el després de Meursault, assassí per desídia-, i utilitzada aquesta dualitat en les primeres escenes per introduir altres personatges de la novel·la, pot semblar capritxós prescindir d'aquesta doble personalitat i deixar-los en silenci mentre només escoltem veus, com en una radionovel·la, durant llargs minut. Es pot intuir la raó d'aquest silenci -la màxima passivitat en el turning-point existencial del protagonista-, però no funciona des del punt de vista teatral.

És un temps perfecte perquè el públic desconnecti i a partir d'aquí només seguim les reflexions d'aquest Bartleby de la vida des d'una distància excessivament prudent.