Canes difon la història de la mística lesbiana que va desafiar el poder vaticà
La pel·lícula 'Benedetta', de Paul Verhoeven, reconnecta amb l'esperit del cinema eròtic dels anys setanta
CanesEn el cinema de Paul Verhoeven, els personatges femenins, com la Catherine Tremell d'Instint bàsic o la Nomi Malone de Showgirls, no tenen por d'exercir el poder que els proporciona el sexe. També és el cas de la protagonista de Benedetta (Virginie Efira), inspirada en la figura real de Benedetta Carlini, una mística del segle XVII a qui es considera una de les primeres lesbianes de la història documentades com a tals. Així ho reivindica la historiadora Judith Brown als estudis en els quals s'ha inspirat Verhoeven per a aquest film eròtic en què vol recuperar l'esperit de certes pel·lícules verdes dels anys setanta.
Com en tota bona mística, en Benedetta es confonen desig i fe. Tan bon punt entra al convent de petita, li cau a sobre la figura de la Mare de Déu a qui resava. En lloc d'aixafar-la, l'estàtua sembla abraçar-la, i la noia acaba besant el pit maternal de la verge. Ja d'adulta, en un èxtasi místic adquireix els estigmes de la passió sentint-se totalment penetrada pels claus de Crist. I no tarda a descobrir el sexe físic amb una jove pagesa que es refugia al convent, Bartolomea (Daphné Patakia). Com tantes heroïnes de Verhoeven, Benedetta viu la sexualitat de forma plaent i segura, i també exercirà el poder que li garanteixen aquests èxtasis.
En un panorama actual en què l'erotisme explícit es troba cada cop més bandejat de la pantalla, Paul Verhoeven troba en aquest material una manera de reconnectar amb aquell cinema dels setanta que es recreava sense vergonya en el potencial lasciu d'escenaris com els convents de monges. Benedetta celebra la voluptuositat i la desinhibició de les seves protagonistes, i incorpora elements aplaudits a la sala com una petita talla de marededeu reconvertida en consolador. Però tot plegat també li atorga un aire un pèl caduc a la pel·lícula, que d'altra banda presenta una de les posades en escena més descuidades del cinema de Verhoeven. El director sens dubte creu en el cos i la sexualitat de la protagonista, però no demostra gaire fe en la resta de la història que ens explica.
