Vilanova i La GeltrúEn l'època daurada dels macrofestivals de multituds ensardinades i excursions de 15 minuts entre escenari i escenari, el Faraday serà recordat com una feliç excepció: un festival premium en què no calia pagar 150 euros per gaudir d'una programació de luxe en un espai idíl·lic. Diumenge, el Faraday va posar el punt final amb una jornada relaxada que va arrencar a primera hora de la tarda en un escenari singular: la piscina de l'Hotel Ceferino. Allà, entre capbussades i vermuts, Súper Gegant van oferir una sucosa descàrrega de noise rock hereu de The Jesus & Mary Chain i Dinosaur Jr, amb versions elèctriques i furtives de Nick Drake, Violent Femmes i Johnny Cash.
Al vespre, Miguel Noguera va obrir foc al Molí de Mar amb una versió musicada del seu famós Ultrashow . Als festivals anglesos és una cosa habitual trobar un escenari de comèdia, però en els festivals autòctons un humorista és tota una raresa, potser per l'absència d'una escena local de comèdia indie equiparable a la musical. El xou de Noguera, puntejat esporàdicament per la guitarra de Daniel Granados, hauria de servir per trencar el tabú: el seu humor abstracte i abrupte, d'idees que esclaten a cop de geni i absurd, va funcionar de meravella.
A continuació, l'espontaneïtat contagiosa de Joan Colomo va inaugurar el cartell a cegues de la nit, tirant de guitarra, loops i cançons tan inspirades com Màgic i un inesperat duet amb els lloros del Molí de Mar. Va prendre el relleu una formació improvisada per Mark Monnone i l'homo faradays per excel·lència, Gary Olson, a la qual es van incorporar després Alondra Bentley i Jan Bosch, de The Free Fall Band. Hi van caure versions de The Lucksmiths, Lee Hazlewood, Go Betweens i un deliciós Singing a song in the morning de Kevin Ayers i Syd Barrett en versió trilingüe: català, castellà i anglès.
La presència de Sr. Chinarro, àlies artístic d'Antonio Luque, hauria sigut la gran sorpresa del cartell a cegues si el sevillà no s'hagués passejat la nit abans per tots els escenaris del Faraday disparant la rumorologia. En solitari, el cantautor va regalar una sessió concisa i eficaç: Los Angeles, Una llamada a la acción i Del montón van ser alguns dels millors moments d'un xou potser un pèl anecdòtic. Poc després, una versió reduïda de Mishima formada només per David Carabén i Dani Vega va pujar a l'escenari per regalar l'actuació sorpresa més aplaudida de la nit. Amb lloances a la vitalitat de l'escena vilanovina i cançons totèmiques del seu cançoner com Els crits , Qui n'ha begut i Un tros de fang , Carabén i Vega es van ficar el públic a la butxaca.
Tot i l'innegable caliu de les actuacions, potser el cartell a cegues no va ser a l'altura d'unes expectatives que acostumen a disparar-se més del compte. Però l'estrella de la nit no va decebre: Cass McCombs, l'encarregat de tancar els 10 anys d'història del Faraday, va oferir un xou magistral, passant de l'exabrupte irònic a la delicadesa de crooner de manera única, combinant temes dels recents Wit's end i Humor Risk amb joies de Catacombs com Dream come true girl , que va posar el punt final al concert: una elegia fantasmagòrica a una noia que és un somni fet realitat. Com el Faraday, un somni fet realitat que ja s'ha acabat.