El cementiri del Poblenou, un llibre obert del que ha passat a Barcelona els últims dos segles

Les làpides, els panteons, les escultures... del cementiri del Poblenou "expliquen" moltes històries de la Barcelona dels últims dos segles. Adrià Terol, historiador de cementiris de Barcelona, ha guiat un nombrós grup del Club Prèmium (les places estaven exhaurides) i els ha revelat una pila d’històries relacionades amb aquesta necròpolis que, quan va obrir, no era gens ben vista per bona part dels barcelonins, perquè suposava enterrar els seus familiars fora de les muralles i molt lluny.

Al cementiri del Poblenou hi reposen molts barcelonins il·lustres: membres de la família Güell, Josep Anselm Clavé (creador dels cors Clavé), Narcís Monturiol (inventor del submarí), el poeta Marià Manent, Jordi Sabater Pi (el primatòleg que va portar el Floquet de Neu a Barcelona)... entre molts altres.

Tot caminant entre els nínxols, Adrià Terol explicava que temps enrere molts barcelonins venien al cementiri a relacionar-se, a fer negocis... Per a les vídues, suposava una oportunitat per trobar un nou marit. També ha recordat que hi ha pocs textos en català a les làpides: el català ha estat prohibit durant molts anys, també als cementiris. Un dels primers epitafis en català és del 1857. Diu així: “Josep Verneda em diguí. Jo, que sense mals ni danys, passats 79 anys, robusto i trempat visquí. Un metge, no diré qui, sols un dia em visità, un vomitiu m'ordenà. Responguí que no el volia, ell digué que em curaria i vaig morir l'endemà”.

El grup s’ha aturat davant dels principals atractius, com ara el cenotafi que rememora els que van morir (unes 10.000 persones, el 20% de la població de Barcelona) per la febre groga l’any 1821, causada per un mosquit procedent de Cuba, El petó de la Mort, una bella escultura que va encarregar un matrimoni que va perdre un fill jove –un àngel de la mort s’emporta la vida del jove a través d’una abraçada i, sobretot, d’un petó; si mires els ulls de l’àngel i et vas desplaçant, ell et segueix amb la mirada– i el nínxol del Santet (renom de Francesc Canals i Ambrós), que també va morir jove. El Santet era molt bondadós i, encara ara, força gent li demana protecció en la salut i bona sort en l’amor. Adrià Terol ha suggerit, com és costum, allunyar-se del nínxol del Santet caminant enrere, per no donar-li l'esquena, en senyal de respecte, cosa que naturalment el grup ha fet, tot passant pel costat del nínxol dels avantpassats de Salvador Dalí (entre els quals l’avi patern, que es va suïcidar després d’arruïnar-se, cosa que es va ocultar, ja que altrament no hauria pogut ser enterrat al cementiri).

Recorda que si ets subscriptor i et sumes al Club Prèmium podràs gaudir d'altres avantatges com navegar per l'Ara.cat sense publicitat o regalar una subscripció digital completa a qui vulguis.