La ‘chanson’ de Charles Aznavour no es jubila

BarcelonaTot i tenir 90 anys, Charles Aznavour parla amb veu vigorosa i manté una memòria ben activa. “Recordo perfectament els llocs on he actuat”, va dir ahir en un hotel de la Rambla barcelonina, a prop del Gran Teatre del Liceu, on avui farà un recital antològic a partir de les nou del vespre, amb preus que van dels 15 als 190 euros. Recorda, per exemple, els concerts de mitjans dels anys 50 a la sala Emporium, “un club nocturn” que hi havia al carrer Muntaner. “El primer lloc fora de França on vaig actuar va ser Barcelona”, explica.

Abans ja havia escrit cançons per a Édith Piaf i Gilbert Bécaud i havia començat a fer carrera com a cantant, malgrat tenir una veu sense gaire volada. “Quan era jove tenia una veu dolenta. Després la vaig millorar i ara torna a ser dolenta”, diu Aznavour sense amagar el bon humor i advertint que es mira la jubilació de lluny, perquè si te la mires de prop “la jubilació és l’avantsala de la mort”. Fa un temps va dir que tenia pensat arribar fins als 120 anys, i ara encaixa amb humor preguntes que li demanen quins plans té per als pròxims trenta anys. “Viure -contesta-. Per què hauria de voler morir? La vida és maca i vull seguir treballant perquè és el que he fet tota la vida. Vaig deixar l’escola quan tenia 10 anys i ho he après tot de la vida. Això no m’ha fet més intel·ligent, però sí més feliç”. No és parlar per parlar. A més de la gira que avui el porta al Liceu i més endavant a Roma, Los Angeles i Moscou, Aznavour prepara un disc amb material nou. “L’enregistrarem el més que ve i serà en francès, anglès i potser en italià”, explica un home que assegura que segueix “escrivint cada dia, però no només cançons”. “Escric perquè l’escriptura és un múscul que s’ha d’exercitar diàriament i jo, com que mai he sigut esportista, el que entreno és la ment”, diu. Aquest exercici mental el fa a L’Aigo Claro, una finca de la Provença on produeix oli i escriu el que algun dia serà un llibre de memòries.

La popularitat d’Aznavour va lligada a cançons com Emmenez-moi, Que c’est triste Venise, For me formidable, Comme ils disent, La mamma i Désormais. Sovint se l’identifica amb el vessant més romàntic de la cançó francesa hereva de Charles Trenet, però per Aznavour el secret de la seva popularitat és precisament la varietat temàtica de les seves cançons.

“Hi ha gent que pensa que sempre he escrit cançons d’amor, però no és així. També he fet cançons sobre la vida als barris, l’homosexualitat, els accidents de trànsit, la joventut i el pas del temps”, recorda. Aquesta varietat fa que sigui difícil triar una sola cançó capaç d’explicar qui és Charles Aznavour. “Potser les cançons que parlen del passat són les que m’expliquen més bé”, reflexiona. Gat experimentat, confessa que el repertori romàntic és bo per “seduir el públic” i per introduir-lo després en altres temàtiques.

Aznavour no té cap problema a l’hora d’explicar un mètode de composició que ell mateix considera clàssic i poc freqüent en la música actual. Primer escriu un text i després busca la música. Era el sistema de la chanson. “Però això va canviar amb la cançó nord-americana, en què hi ha més interacció entre les lletres i la música”, diu. Curiosament, una de les cançons més populars del seu repertori és La bohème, una peça amb lletra de Jacques Plante. “Era una cançó pensada per a un musical -explica-. Quan em porten un bon text no tinc cap problema a fer la música si hi ha una bona entesa entre la lletra i el meu univers musical”.

Dos mesos al desert d’Almeria

Fill d’armenis, Aznavour reconeix que la seva cultura és la francesa, però manté lligams amb Armènia, el país de les seves “arrels”, que visita periòdicament. A les ordres del canadenc d’origen armeni Atom Egoyan va protagonitzar el film Ararat (2002), però quan toca parlar de cinema Aznavour s’estima més recordar el rodatge d’ Un taxi a Tobruk (1961), amb Lino Ventura. “Vam estar dos mesos al desert d’Almeria, sense dutxar-nos ni afaitar-nos”, diu. I dels rodatges en pel·lícules de Claude Chabrol com Los fantasmas del Chapelier (1982) recorda que s’hi “menjava molt”.