Chris Brown passa fugaçment per un Palau Sant Jordi mig ple

BarcelonaChris Brown, el jove que vol tenir la rellevància popular de Michael Jackson però que fins ara molta gent reconeix com l’agressor de Rihanna, va actuar al febrer a la discoteca Sutton de Barcelona. Tot i estar instal·lat en el mainstream nord-americà del hip-hop i el R&B, potser era massa agosarat portar al Palau Sant Jordi la gira One Hell of a Nite. O així ho demostra el fet que en un recinte amb capacitat per a 16.000 persones ahir només n’aplegués unes 6.000, que van pagar entrades que anaven dels 47,50 als 175 euros. La promotora va reduir l’espai disponible a la pista i a la graderia perquè tot plegat no fes tan mala impressió.

Brown va irrompre en el món de la música quan només tenia 16 anys, sent alhora promesa i realitat del hip-hop i el R&B amb el primer disc. Durant quatre anys va seguir enfilat en l’èxit, fins que el 8 de febrer del 2009 va agredir la nòvia, la cantant Rihanna. “Vaig passar de ser número u, de ser el nòvio d’Amèrica, a ser l’enemic públic número u”, va dir Brown un temps després de la seva agressió masclista, per la qual va ser condemnat amb cinc anys de llibertat condicional. Va perdre les vendes milionàries, però manté una confortable carrera comercial, amb discos com Royalty (2015), dedicat a la filla que va tenir amb Nia Guzmán, amb la qual va mantenir una lluita legal per compartir-ne la custòdia. El que no ha perdut són els tics d’estrella. El concert al Sant Jordi havia de començar a les 21.30 h. Un quart d’hora més tard, una veu va anunciar que el senyor Brown trigaria quinze minuts més a sortir.

Un escenari per a ell sol

Durant l’espera van sonar una desena de cançons de Michael Jackson, i finalment el xou va arrencar a les deu. A l’escenari només hi era ell, dos o tres ballarins en funció del tema, i una immensa pantalla al fons. Ni rastre del DJ. I, això sí, la sospita constant de playback. Hi havia moments que ni ho dissimulava. Bé, en els xous de R&B ja passa, que el públic veu i sent un espectacle més que un concert de música en directe. Forma part dels protocols d’aquest negoci.

El Sant Jordi de seguida va reaccionar amb entusiasme quan Brown va exhibir les habilitats coreogràfiques a Come to do, o quan va posar cara d’enfadat per afrontar la balada Deuces. El cantant de Virgínia anava despatxant les cançons per la via ràpida, i va guanyar intensitat rítmica amb Five more hours, en què va aparèixer una taula de DJ a l’escenari i Brown va fer veure que hi intervenia. En realitat era attrezzo per introduir un eufòric segment clubber, com de house de festa de final de batxillerat, que va seguir amb el bombo de Beautiful people. Més endavant va mostrar la seva cara més hip-hop, deixant clar que domina diferents registres, tot i que la irregularitat del material compositiu va convertir el concert en un constant una de freda i una de calenta. A més, quan millor anava tot, va decidir que amb una hora i quart de xou ja n’hi havia prou. Ni un bis. Poc premi per a un públic que es mereixia molt més que un concentrat per cobrir l’expedient.