El cineasta jueu a qui Israel finança pel·lícules sobre palestins i iranians

BarcelonaEl primer que sobta de Leer Lolita en Teherán, drama sobre un grup de dones que es reuneixen en secret a l’Iran dels 80 per estudiar clàssics de la literatura anglesa, és que la dirigeix un cineasta israelià i la financen –en part– diners públics d’Israel, el mateix país que fa uns mesos intercanviava llançaments de míssils amb l’Iran. El director Eran Riklis (Jerusalem, 1954), que aquest dissabte presenta la pel·lícula al BCN Film Fest abans de l'estrena oficial el 20 de juliol, era conscient de la contradicció. “Tanmateix, ja havia fet pel·lícules sobre palestins i drusos [minoria religiosa d’arrels musulmanes], i la novel·la en què es basa la pel·lícula m’havia encantat, així que vaig contactar amb l’autora per Facebook –explica–. Això sí, la primera pregunta va ser si per a ella tenia sentit que un israelià expliqués la seva història. I li va semblar una gran idea”.

A Riklis, que amb la premiada El llimoner (2008) va firmar una lúcida paràbola del conflicte entre Israel i Palestina, no va costar-li gens empatitzar amb unes dones que, tot i estimar-se el seu país, cada vegada se senten més alienades pel seu govern, fins al punt de contemplar l’exili. “És la gran pregunta: ¿et quedes i lluites o bé marxes? –diu el director–. Jo he nascut a Israel, i hi he viscut tota la vida. Sento que no puc marxar. Però la situació de les meves actrius és diferent: algunes van marxar de l’Iran per evitar la presó o per no ser apallissades”. És el cas de la protagonista, Golshifteh Farahani, que es va exiliar quan actuar amb Leonardo DiCaprio (a Xarxa de mentides, el 2008) la va situar en el punt de mira del règim; el 2012 va ser oficialment desterrada per aparèixer mig despullada en una revista. Farahani interpreta una professora de literatura que torna al seu país arran de la Revolució Islàmica i descobreix que la nova societat iraniana no tolera la literatura i el pensament crític. “La Golshifteh deia que aquesta pel·lícula seria un nou dossier a afegir a l’expedient que ja tenen d’ella els serveis secrets iranians”, diu Riklis.

Evidentment, la pel·lícula no es va rodar a l’Iran, sinó en una Roma disfressada de Teheran. “Vam rodar a Itàlia perquè els diners eren italians –admet Riklis–. Dos directors d’art que em van dir que era impossible fer-ho, així que no vaig treballar amb ells”. El director està molt satisfet del resultat. “Molts iranians han vist la pel·lícula i m’han preguntat com m’ho he fet per rodar a l’Iran”, explica orgullós. I amb expressió múrria, afegeix: “Jo sempre responc: «El Mossad, ja sabeu. Tenim els nostres mètodes»”.

Riure per no plorar

L’humor és una de les armes de Riklin per sobreviure al “període difícil” que travessa el seu país. “Es diu que el sentit de l’humor va salvar molts jueus, però no als sis milions de l’Holocaust”, ironitza el director que, tanmateix, advoca per “un delicat equilibri” entre “prendre’t la vida amb humor i prendre-te-la seriosament”. I tot que reivindica que “una mica d’optimisme és necessari per fer cinema”, reconeix que la situació actual convida al pessimisme. “El que veiem a Gaza sembla la fi del món –diu–. El 7 d’octubre va ser una catàstrofe, d’una violència increïble. Però la resposta militar està totalment fora de control. Hi ha un munt de gent a Israel que no és ingènua ni estúpida i que exigeix la fi de la guerra. Però també hi ha molta gent que diu que a Gaza tothom és terrorista. Fins i tot els nens i les dones!” Segons Riklis, “a Israel hi ha una guerra interna entre dos bàndols, com un Barça-Madrid. Tant de bo tinguéssim eleccions i canviés el govern, i també el govern palestí, perquè tots dos són per plorar”.

Les postures crítiques de Riklis no han fet que, de moment, tingui problemes per treballar a Israel. Tot i rodar a l’estranger els seus últims films, sempre ho ha fet amb finançament públic i privat israelià. “Em pregunten per això des del 1991, quan vaig presentar a Venècia Cup final, sobre un soldat israelià que comparteix afició per la selecció italiana del 1982 amb els palestins que l’han fet presoner –explica–. Però és cert que la situació és ara molt delicada”. Riklis coneix el propietari d’una cadena israeliana de cinemes, un home "més aviat de dretes" que sempre ha invertit en les seves pel·lícules. Quan li va explicar els arguments d’El llimoner o Leer Lolita en Teherán no va tenir cap problema. Però quan fa uns mesos va dir-li que volia adaptar el llibre de l’autor israelià A. B. Yehoshua El túnel, no en va voler saber res. “I el llibre és sobre un arquitecte, ni tan sols parla del túnel entre Gaza i Israel! Però res, no hi ha manera”, lamenta.