Les vides negres importen, incloses les dels vampirs: 'Els pecadors' contra la maledicció dels Oscars

BarcelonaD'això se'n diu revaloritzar una marca: Warner, pendent de ser comprada per Netflix, ha arrasat en les nominacions als Oscars 2026. Els pecadors, amb 16, i Una batalla tras otra, amb 13, són les dues pel·lícules destinades a ocupar els titulars del 16 de març. De moment, Els pecadors, dirigida per Ryan Coogler i disponible a HBO, ja pot presumir de titular: és la més nominada de la història dels Oscars. Hollywood ha decidit donar suport a un film dirigit i interpretat majoritàriament per afroamericans i que explica una història afroamericana. Perquè les vides negres importen, incloses les dels vampirs. El repte és convertir les nominacions en premis i evitar la maledicció que ha marcat pel·lícules com The turning point (1977), El color púrpura (1985) i La gran estafa americana (2013), que es van quedar a zero tot i encapçalar les nominacions; les dues primeres amb 11, i l'altra amb 10. O no ser víctima d'una altra maledicció, la de Martin Scorsese, que ha vist com tres pel·lícules seves que partien amb 10 nominacions s'han quedat sense premi: Gangs of New York (2002), L'irlandès (2019) i Els assassins de la lluna (2023).

Quina història és la d'Els pecadors? En realitat, són unes quantes. Una és la de dos germans bessons (tots dos interpretats per Michael B. Jordan) que el 1932, a les acaballes de la llei seca, tornen al delta del Mississipi després de fer fortuna a Chicago estafant les màfies italiana i irlandesa. Una història negrocentrada, doncs, inscrita en els moviments migratoris del sud cap al nord, on el blues del delta es va fer elèctric i els treballadors dels camps de cotó van esdevenir obrers industrials. Els germans, que han fet el camí invers per obrir un club en territori gestionat pel Ku Klux Klan, es retroben amb el cosí petit, un aspirant a músic de blues.

Els pecadors també explica una història de la música, la que comença amb la llegenda segons la qual Robert Johnson va pactar amb el diable en una cruïlla al mig del no-res i que continua fins al present. Una de les escenes més interessants de la pel·lícula és precisament la que il·lustra aquesta evolució que passa pel jazz, el soul, el rock i el hip-hop. En una altra escena es planteja una batalla entre músiques negres i músiques blanques, un combat que situa el blues i el folklore d'arrel europea com a origen de la música nord-americana (com sempre, amb l'aportació dels nadius americans fora de camp).

La música del diable

Dins del relat musical, Coogler és molt hàbil inserint-hi el caràcter diabòlic de la música popular: el diable, assedegat de música, malda per compartir els seus coneixements amb els humans i alhora robar-los l'ànima. En la tradició europea seria la llegenda del tríton, l'interval dissonant que alguns anomenaven diabolus in musica. Tot plegat forma part de la dialèctica entre la música de Déu i la música dels homes, que a Els pecadors es mostra confrontant el gòspel (la llum del dia i l'església de la plantació) amb el blues (els dotze compassos nocturns i el club on es balla). La pel·lícula, per cert, també apunta que fins i tot el diable viu tenallat per la nostàlgia i que per això prefereix el blues acústic al blues elèctric.

Els pecadors encara té més històries. Per exemple, la de la ficció com a restauradora de la justícia històrica. Com va fer Quentin Tarantino a Maleïts malparits cremant la cúpula nazi en un cinema, Ryan Coogler dona als protagonistes la possibilitat de carregar-se tot un capítol del Ku Klux Klan. Aquesta acció directa contra el racisme s'adiu amb el que han fet altres cineastes afroamericans com Jordan Peele, que a Deixa'm sortir, també amb els codis del cinema de gènere, va mostrar una venjança contra una colla de racistes. En tots dos casos, la violència és pura supervivència. D'aquesta manera, tant Coogler com Peele proposen un relat que no necessita explicar les grans històries negres amb el desplegament dramàtic de les grans narracions, sinó que trien històries menys solemnes i les expliquen amb les eines del cinema de gènere, una mica com va passar amb les pel·lícules de la blaxploitation dels anys setanta però transcendint un nínxol comercial i estètic determinat.

Els pecadors és un film amb un relat poderós i engrescador, connectat amb altres aventures de vampirs com Obert fins a la matinada (Robert Rodríguez, 1996) i Vampirs (John Carpenter, 1998), en què els que combaten les forces del mal són una colla de digníssims arreplegats que no tenen gaire a veure amb els herois gòtics tradicionals. També inclou un parell de moments cinematogràficament molt reeixits, sobretot quan hi ha música i ball pel mig, tot i que desaprofita algunes potencialitats, com ara el look imponent dels protagonistes i algunes subtrames, i sovint podria anar més enllà en el muntatge i els moviments de càmera. En qualsevol cas, funciona precisament per les diferents capes superposades, que permet que se'n gaudeixi des de diferents sensibilitats estètiques i narratives. És la màgia de la música.

Una tradició amb altres exemples

No és la primera vegada que les nominacions als Oscars reconeixen històries negres dirigides i protagonitzades per afroamericans. 12 anys d'esclavitud (2013), del britànic d'origen caribeny Steve McQueen, optava a 9 premis i en va guanyar 3, inclòs el de millor pel·lícula. Moonlight (2016), de Barry Jenkins, va tenir 8 nominacions i també es va endur l'Oscar al millor film. En una altra pel·lícula de Jenkins, El blues de Beale Street (2018), que va rebre 3 nominacions, Regina Park va ser reconeguda com a millor actriu de repartiment. Lee Daniels va aconseguir que Precious (2009) fos seleccionada en 6 candidatures i va rebre 2 premis. Jordan Peele va guanyar una estatueta el millor guió amb Deixa'm sortir, que tenia 4 opcions en quatre categories. Boyz n the hood (1991), de John Singleton, va aplegar 2 nominacions, les mateixes que va tenir Spike Lee amb Do the right thing (1989) i Malcolm X (1992). Spike Lee, el gran director del cinema d'històries negres, va guanyar abans un Oscar honorífic, el 2016, que un per una pel·lícula: el de millor guió adaptat per Infiltrat al KKK (2018), que tenia 6 nominacions. Perquè la història dels Oscars és plena d'injustícies.

Com Els pecadors, la pel·lícula El color púrpura (1985), de Steven Spielberg, també una història negra però dirigida per un jueu blanc, va ser la més nominada, amb 11 candidatures, les mateixes que Memòries d'Àfrica, de Sydney Pollack. Però els acadèmics van deixar Spielberg sense recompensa: zero premis mentre que el film de Pollack se n'enduia set.

Ryan Coogler, que abans d'Els pecadors havia dirigit films com Creed. La llegenda de Rocky (2015), Black Panther (2018) i Black Panther: Wakanda forever (2021), ja ha tingut bones experiències als Oscars. Creed va tenir una nominació (per a l'actor Sylvester Stallone), i les dues pel·lícules sobre l'heroi africà de Marvel van rebre 5 nominacions cadascuna; la primera va guanyar 3 Oscars i la segona 1. Ara és torn d'Els pecadors, que si esquiva la maledicció, pot continuar fent història.