El viatge de Colita i Ventura Pons a una Barcelona mítica

BarcelonaEl 2014 la fotògrafa Colita -només li diuen Isabel a Hisenda, diu- va rebutjar el Premio Nacional de fotografia que li havia concedit el ministeri de Cultura dirigit per José Ignacio Wert. Per a Ventura Pons, aquell va ser un “acte de dignitat” -“Un rampell de 30.000 euros”, segons l’autora del gest- que, sense pretendre-ho, va posar en marxa un projecte singular: “Jo et faré una pel·lícula per intentar donar-te els diners que vas perdre renunciant al premi”, va dir el cineasta a Colita.

Dit i fet. Ventura Pons va reunir un dia vuit amigues de Colita (triades per ella) i les va enregistrar mentre la feien petar i menjaven xurros a casa de la fotògrafa. Teresa Gimpera, Núria Feliu, Maruja Torres, Beatriz de Moura, Anna Maio, Rosa Regàs, Rosa Sender i Marta Tatjer són les amigues que xerren amb Colita dels vells temps i els vells amics. “És un els millors regals que m’han fet a la vida”, assegura l’homenatjada.

Inevitablement, el documental Cola, Colita, Colassa, que divendres arriba als cinemes, acaba transcendint el retrat de la fotògrafa per convertir-se en una doble evocació de la Barcelona dels anys 60 i 70: visual, a través de les fotos de Colita, i verbal, a través de les paraules d’una colla d’amigues que recorden dies feliços. L’ARA es reuneix amb Pons i Colita i, tot i que sense xurros, els proposa repetir l’operació amb ells dos: deixar que la complicitat i els records compartits guiïn la conversa entre dos vells amics.

Les nits de Bocaccio

“Jo vaig conèixer el Ventura perquè anava a les seves obres i ell venia a les meves exposicions -recorda Colita-. Era un nen prodigi; era el més jove, tenia quatre anys menys que jo i ja dirigia teatre”. Tot i ser una mica més jove que Colita, Pons també formava part d’aquella Barcelona que es reunia de nit a la barra del Bocaccio i altres refugis de la Gauche Divine. “Jo recordo la Colita com la paia que feia les fotos més maques del món -diu Pons-. Sempre anava amunt i avall”. “Treballava molt! -replica ella-. Al matí una sessió de fotos, a la tarda la presentació d’un llibre, a la nit una obra de teatre... Sempre al servei de la cultura, eh? Fotos de ministre no en tinc cap”.

El documental arrenca amb una frase de Colita: “Aquest era un país pobre, trist i desgraciat”. “En nosaltres hi havia una reacció contra el franquisme, que va ser espantós i va durar molts anys. Però aquí érem europeus”, diu Pons. “Molts amics de Madrid venien sovint a Barcelona en peregrinació -apunta Colita-. I nosaltres, en canvi, anàvem a Perpinyà, on em vaig fer un tip de veure cinema rus, brasiler i d’Antonioni, que és avorridíssim”. Pons no la renya pas: “Hi estic molt d’acord!”

Memòria i èxit

A Cola, Colita, Colassa, Rosa Regàs afirma que “un dels grans errors del nostre país es que no entén la importància de conèixer el propi passat”. Més que un retrat de Colita, el documental acaba sent un exercici de memòria, un viatge col·lectiu a una Barcelona mítica. ¿Però com han tractat les institucions la generació que va obrir un espai de color en aquella grisor franquista? “Jo crec que la gent m’ha tractat bé, però el poder... Depèn de l’administració. N’hem viscut tantes, ja. Hi va haver una època en què la cultura brillava, però ara no existeix”, diu Colita. “Jo també, em sento estimat per la gent -apunta Pons-. Les institucions... No t’ho sabria dir. Qui mana, en realitat, són els bancs”.

Tant l’un com l’altre relativitzen l’experiència de l’èxit. “Jo faig fotos perquè m’estimin i d’això no em puc queixar”, diu Colita. “Jo, les pel·lícules les faig pel meu plaer -diu Pons-. I si després el públic se les mira, perfecte. Però també sóc el primer que reconeix que de vegades no m’han sortit com volia”.

Barcelonins militants

La importància de la ciutat on viu en l’obra de Colita queda subratllada en el subtítol del documental: Oda a Barcelona. “Sempre l’he estimat -proclama la fotògrafa-. Barcelona m’ha fet feliç, m’ha donat feina, hi he conegut gent meravellosa... I tant el Ventura com jo militàvem de barcelonins quan la ciutat no estava tant de moda”. Pons lamenta que la Barcelona actual “no disposi dels recursos per cuidar la cultura i atendre els hospitals” i critica la política municipal. “Mira, aquí no estem d’acord, jo sóc molt admiradora de Colau”, riu la Colita. “A mi tant me fa qui mani, però que en sàpiga”, replica ell. Discrepen amb afecte: són, al cap i a la fi, dos amics units per la memòria i l’admiració mútua.