Una col·lecció que recupera la infantesa

Barcelona"Estem en un moment de grans canvis: necessitem saber qui som i cap on anem. Per aquest motiu fa un any vam començar a demanar a escriptors i altres personalitats catalanes que reconstruïssin el seu món, un fet que permetria tornar un país i un temps al lector". Izaskun Arretxe, editora d'Ara Llibres, començava amb aquestes paraules la presentació de la nova col·lecció de l'editorial, D'on vinc , acompanyada dels tres primers autors, Joaquim Carbó, Albert Manent i Joaquim Nadal. "Els vam demanar que ens expliquessin els anys d'infantesa, que es recorden amb la mirada neta", va continuar, abans d'elogiar el material que van rebre. En els tres casos "evoca el més entranyable del seu passat i de l'imaginari col·lectiu".

D'on vinc ha de créixer a un ritme de tres o quatre novetats per any, i acudirà no només als que s'hagin dedicat professionalment a l'escriptura, sinó també a perfils públics interessants. La col·lecció buscarà la diversitat geogràfica -Carbó parla de Caldes de Malavella; Manent, de Barcelona i Viladrau; Nadal, de Girona- i neix amb ganes de "recuperar una llengua que perd matís amb els anys".

Mig de carrer, mig de casa bona

Fent tentines per la vida no és el primer llibre de records de Joaquim Nadal. El 2006 va publicar Quaderns de viatge (Curbet), on recollia l'experiència del seu pas pels Estats Units, la Gran Bretanya, Xile i Israel. "Potser encara no tinc edat per asseure'm a escriure les memòries, però quan em van fer la proposta vaig pensar que m'hi posaria amb la intenció de recordar la infantesa i l'educació. Si no em sortia, ho deixaria per més endavant", va explicar Nadal durant la presentació a l'Ateneu Barcelonès. Va dedicar a escriure el llibre "el cap de setmana llarg de la Puríssima i la Constitució". Va aconseguir l'objectiu en quatre dies.

"Vaig néixer a la casa de la plaça de Santa Llúcia, número 1, la casa de l'hort de l'Abadia, com diuen les escriptures", es pot llegir al primer paràgraf del llibre. "Vaig ser el tercer de dotze germans. A partir del cinquè fill, els altres ja van néixer a l'hospital. Recordo que quan sortia de l'institut, em feia cosa anar cap al Barri Xino: estava a mig camí del nen de carrer i del de casa bona -fa memòria-. L'any 2001 vam tornar al pis de dalt de la casa on havia nascut. Al llibre hi dic que m'agradaria morir al mateix lloc. Sortir del clos tancat, anar cap a la vall de Sant Daniel i deixar-me caure en un camp d'orquídies o un racó amb violetes blanques".

Un dels objectius que tenia Joaquim Nadal era distanciar-se de Quan érem feliços , del seu germà Rafel. "No volia que fos un bis del seu llibre", va admetre, i per això en comptes de fer una saga familiar ha optat per centrar-se en el periple personal: "Ni el meu pas pel col·legi del Collell, ni la meva experiència universitària, amb l'Església o amb l'escoltisme tenen a veure amb ell".

L'enfilall d'anècdotes de Carbó

Entre el centenar de llibres que ha publicat Joaquim Carbó n'hi ha un d'autobiogràfic, Viure amb els ulls (Perifèric, 2011). La repassada general se centra, en aquest cas, en els primers anys de vida. "A Pantalons curts dedico força pàgines a la Guerra Civil, que em va agafar de ple quan jo estava a punt de fer quatre anys -diu-. Ens vam sentir tan desvalguts i tan empobrits que gairebé no ens n'adonàvem. No hi havia menjar per a ningú o només una mica per a tots. Quan queien bombes, de vegades era com un espectacle".

Al llibre, Carbó recorda que la casa de barrets de la seva tieta, Modas Piedad, va ser transformada durant la guerra en una verduleria, perquè el que es necessitava era aliment. "Un dels últims barrets que va fer va ser de milicià. Me'l va regalar i jo me'l posava quan veia milicians en camions, a qui saludava amb el puny alçat", recorda. "Fa poc, un taxista em va assenyalar la txeca de Sant Elies de Girona, on havia estat empresonat l'avi de Quim Nadal, i jo li vaig dir que després aquell mateix espai horrorós havia estat una txeca de Franco, perquè el meu pare hi havia estat empresonat. Eren tan bandarres els uns com els altres".

Carbó, que va enllestir el llibre en dos mesos, recorre a anècdotes dels anys de guerra -passats a Caldes de Malavella-, com aquella vegada que durant els últims dies de resistència republicana un parell de soldats van entrar a casa i van demanar una mica de menjar per poder arribar fins a la frontera. "La mare i la tieta els van preparar unes farinetes amb fulles de col i una mica de cansalada -explica-. De gran he entès que l'interès de la mare i la tieta per satisfer la fam d'aquells dos xicots tan desvalguts no va ser un acte desinteressat. Va ser una mena d'invocació al déu de les guerres perquè en algun lloc de la pell de brau algú o altre es compadís del pare i de l'oncle, que aneu a saber per quins camins arrossegaven la seva misèria, si és que encara teníem la sort que fossin vius". El pare del detectiu Felip Marlot va regalar durant la presentació del llibre un record que no apareix al llibre: "Hi havia un noi guenyo que vivia al pis del davant de casa, i que era conegut com el ojo financiero . El noi em cridava: « No me mates, Joaquín! Solo tengo una pistola en casa ». El seu oncle era falangista i deia que si tornaven els aldarulls del 36 se'n carregaria uns quants a trets".

Un nen sense autos de xoc

"La prova més concloent de com era de petit la van tenir els meus pares quan jo tenia cinc anys -escriu Albert Manent a Sota els estels de ca l'Herbolari -. Jo no havia anat encara a l'escola, i als cinc anys van decidir que la mare em portés a les Carmelites amb ella. Tot el temps que vaig anar-hi no vaig badar boca i les monges se'n feien creus, d'aquell nen tan callat, a qui el gat se li havia empassat la llengua". Poc després, recorda que li feien por "els manaies" i "les processons": "No pujava mai als autos de xoc i, menys encara, al tren de la bruixa", diu.

Sota els estels de ca l'Herbolari és un exercici singular, que Manent explica amb un fil de veu: "Pensava que només podria escriure 30 pàgines, però vaig retrobar unes memòries de la Guerra Civil que havia escrit el meu avi Domingo Segimon, amb material sobre la vida quotidiana de la família en un racó del Montseny. Als records de l'avi hi vaig sumar els d' El vel de Maia , escrit pel meu pare". Poeta, prosista, memorialista i personatge clau de la cultura catalana durant dos terços del segle XX, Marià Manent és el gran referent del seu fill.

Albert Manent va ser un dels fundadors de Serra d'Or l'any 1959, va impulsar l'Arxiu Nacional de Catalunya i va assessorar el president Pujol, a més de treballar a la Generalitat. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2011, ha estudiat poetes com Josep Carner, J.V. Foix, Tomàs Garcés i Carles Riba i ha escrit dos llibres "de mitges memòries", La represa. Memòria personal, crònica d'una generació (1946-1956) i Crònica política del Departament de Cultura (1980- 1988) .