Gaudí 1921
Cultura20/11/2021

La crònica de la por (als 'pijos' no mencionats)

'Diario de Barcelona' va acompanyar el 1921 en una festa a l'Hotel Ritz la Junta de Dames de la Creu Roja i a la crònica no se'n van voler deixar cap

BarcelonaAmb el deure d'esbrinar com eren les cròniques de societat de fa cent anys, últimament m'he capbussat en un plaer que havia oblidat: llegir diaris antics. Serveix per recuperar històries perdudes que, a pesar de llunyanes, són completament actuals, ja que l'únic que canvia és la forma del text o l'estètica del que es retrata, perquè el fons és molt similar. Una de les cròniques que més m'ha seduït és la que publicava el Diario de Barcelona el 9 de gener del 1921 sobre el "festival de beneficencia de la Cruz Roja" que la Junta de Dames de la Creu Roja va celebrar el dia de Reis a l'Hotel Ritz. La crònica de la jornada enumera fil per randa els noms de tots els assistents. Fins a tal punt devien haver amenaçat el pobre periodista que allí s'havia de quedar bé amb tothom —els marits de les dames eren les forces vives!— que, malgrat dedicar dos terços de la crònica a mencionar els noms —i títols...— dels assistents, fins i tot es disculpa per si se n'ha deixat algun. "Tarea difícil para el cronista el anotar en su carnet el nombre de todas las personas conocidas que a la fiesta asistieron mas con perdón de las que involuntanamente no sean contadas, no por falta de voluntad sí por falta de memoria", escrivia el pobre i atabalat cronista d'aquella jornada celebrada al gran hall del mencionat hotel, que avui en dia es diu Palace i que molt hàbilment acaba de rellançar aquest mític espai.

Els noms dels invitats són de traca. Alguns, com els dels Vidal Quadras, encara ressonen actualment, encara que no per acudir a festes solidàries. Però els que no ens sonen de res també estan molt bé. Per exemple, el de Titina de Loresecha. M'encanta la idea que algú es pugui dir així. Que tothom et pugui cridar per aquest nom i trobar-ho normal em sembla propi d'un viatge interestel·lar. També m'encanta que la duquessa de Santángelo acudís a la festa acompanyada de la seva filla, a la qual el periodista es refereix com "la condesita de Muntes". El títol, en diminutiu. Extreme cuquiness. Llegir aquestes cròniques m'alegra per no haver hagut de treballar en aquell context, però, alhora, em genera pena per haver nascut 100 anys massa tard i no haver pogut entrevistar cap Titina.

Cargando
No hay anuncios

Finalment, resulta també fatalment fantàstic que la crònica continuï explicant que a la festa s'hi va menjar molt bé i que els organitzadors van rebre "plácemes" per com ho havien fet tot de finament. Per acabar, sense dir quan s'havia recaptat, el cronista clou la peça dient que agents de la policia "con uniforme de gala" es van estar fins que va acabar la festa vetllant perquè els carruatges poguessin arribar i marxar ordenadament. Vist amb ulls d'ara és escandalós, i llavors es publicava. A poc a poc hem millorat socialment. Sempre dic que les cròniques de societat deixen bona mostra d'on ens trobem com a país i aquí, comparant, queda claríssim.

Com els deia al principi, la història és la de sempre: rics gastant més en la festa que amb la donació, el tema que ningú vol llegir a la crònica de l'endemà. Però una cosa sí que ha canviat: aquestes festes ara són menys endogàmiques perquè amb les xarxes la nova lleva d'eterns invitats a les gales és una altra, molt més variada, ja sigui per haver-se'n anat al llit amb un futbolista o per tenir un compte d'Instagram molt nodrit en seguidors. Solc ser melangiós amb qüestions de famoseig perquè hi ha vegades que el panorama fa feredat, però almenys ara hi ha meritocràcia. O demeritocràcia, si volen. Però hi ha partit. Visca la vida pop!