Dani Flaco (Bellvitge, 1977) inaugura demà el festival BarnaSants amb el primer dels tres concerts que farà a la sala 3 de L'Auditori de Barcelona, i hi repetirà divendres i el 6 de febrer. Les actuacions serviran per presentar Versos y madera (Granja Beat, 2014). La fusta del títol fa referència a la guitarra acústica que marca el to del disc.
Per què has fet aquest disc?
Volia tancar una etapa vital. He fet unes quantes cançons que parlen d'un tema determinat i era el moment de gravar-les. Fer discos també és l'excusa que tenim per seguir fent concerts i guanyant-nos la vida.
¿Has pensat a qui li cantes?
Sí, ho sé perfectament. El 90% del disc està cantat a una persona.
Moltes cançons del disc parlen d'una ruptura sentimental. ¿El consol del desamor, com cantes a Por lo menos, és que es poden escriure cançons?
En el meu cas, sí. És un territori molt còmode per escriure cançons. Por lo menos es titula així perquè almenys "em sortirà una cançó i això és bo". Però jo preferia treballar en un forn i no passar per segons quines situacions sentimentals.
Per què has anat a viure a Madrid?
Emocionalment estava una mica saturat. Necessitava aire nou, sortir de la zona de confort, afrontar la vida d'una altra manera. I vaig escollir Madrid perquè hi tinc molts amics. Si hagués tingut amics a Bilbao o a Sevilla hauria anat allà. De tota manera, a Madrid només hi he escrit quatre cançons del disc.
¿Quina influència ha tingut Bellvitge en la teva música?
Totes les coses que m'han passat, bones i dolentes, m'han passat a Bellvitge i a l'Hospitalet. Allà he après a viure, a sentir, a riure, a plorar. En la meva música hi ha molt d'això, de com és la relació entre les persones en un barri obrer com Bellvitge. Això fa que en escriure una cançó tinguis un llenguatge diferent. Encara que en aquest disc les cançons són de desamor, i alguna d'amor, és un amor obrer. Tot i que és un sentiment universal, jo no estimo igual, i no dic ni millor ni pitjor, que una persona que visqui a Sarrià. Serà diferent perquè el meu procés de construcció com a persona és diferent del seu. El meu no és un amor o un desamor de disseny.
¿Fins a quin punt és important la influència de Quique González i Andrés Calamaro en aquest disc?
Suposo que igual que la resta, perquè són gent que he escoltat molt. Tanmateix, en aquest disc ha sigut molt important Jakob Dylan. Vaig escoltar amb molta atenció el disc Seeing things, del 2008, i això em va canviar bastant la meva manera de fer cançons i segurament també la de cantar. A més a més, fa tres anys em vaig comprar una guitarra molt folk, i quan l'agafo i faig un sol major ja sona diferent que abans. Així trobes un camí nou. Quan et dediques a la música està molt bé trobar camins diferents, perquè no tens ganes d'estar fent sempre el mateix.
Per això té un to més acústic?
Menys Luci Pistolas, que la vaig escriure en un bar, les cançons estan fetes a casa, de matinada, tot sol, amb moltíssima intimitat i amb ganes de no molestar els veïns. I el més important és el moment emocional que estava vivint. No és com altres discos, que potser només hi havia una cançó més acústica. En aquest n'hi ha quatre sense bateria, i la majoria tenen aquest to més acústic.
En directe acostumes a explicar històries entre cançó i cançó, una mica com ho fa Javier Krahe, de qui inclous una versió en el disc.
Suposo que és perquè la indústria ha canviat. La meva manera de guanyar-me la vida des de fa vuit anys, quan vaig deixar la Seat, era anar a un bar i cantar cançons. I vaig pensar què havia de fer perquè la gent em dediqués atenció. Llavors, entre cançó i cançó, vaig començar a explicar qualsevol història amb una mica d'humor, per captar l'atenció. Això s'ha convertit en la meva manera d'estar dalt d'un escenari. El dia que no parlo, la gent pensa que em passa alguna cosa estranya.