Akram Khan ens desvela un 'Llibre de la selva' postapocalíptic

Si algú pensava que Akram Khan ens faria un Llibre de la selva ple de música i colors alegres, estil Disney o El rei lleó, anava ben errat. Aquesta revisitació del clàssic de Rudyard Kipling estrenat al Liceu, Jungle Book reimagined, no és per a nens. És un espectacle fosc i trist en un món postapocalíptic.

Un ésser, humà o animal, fa de fil conductor. Va amunt i avall amb una ràdio que anuncia incendis forestals, tempestes, l'avís que l'aigua està pujant i cal refugiar-se en terrenys més alts... Elefants, girafes i camells corren sense rumb en un treball d'animació projectat d'una imaginació fantàstica. També hi veiem els tòtems de la cultura occidental destruïts: gratacels, la Torre Eiffel, temples hindús i els humans refugiats en rais que els acaben llançant al mar. Mowgli –en aquest cas una nena– ha caigut per la borda i les balenes l'han salvat i l'han deixat a cura dels animals que s'han apoderat de les terres abandonades. Tot respira desolació.

Escenes poètiques de gran bellesa

L'obra és una barreja de dansa, teatre i animació que sens dubte atrapa l'espectador. Els efectes multimèdia creen escenes poètiques de gran bellesa i les coreografies són inventives i doten de caràcter els personatges principals, de moviments feréstecs i sinuosos. Amb tot, la part dramatúrgica abusa de la veu en off –subtitulada en part en pantalla– i el missatge ecologista acaba fent-se un punt reiteratiu. El fet que tots els ballarins portin el mateix vestuari, camisa vermella i pantalons harem grisos, no ajuda a delimitar els personatges.

Els millors moments són sens dubte aquells en què la música de Jocelyn Pook pren el relleu al diàleg i els ballarins poden simplement ballar. La seva versatilitat és impressionant, amb una Bagheera que es mou realment com una pantera i un ós Baloo que no es pot estar mai quiet, interpretat per un extraordinari Tom Davis-Dunn que aporta tocs d'humor desengreixant. La solució de representar el pitó Kaa amb capses de cartró queda, però, una mica infantil. Les coreografies corals, amb tots els ballarins a l'una, són fascinants, respiren força i energia, sobretot la seqüència inspirada en la dansa índia quan Bagheera reviu el seu passat i l'impactant conjunt dels micos.

Marxem meravellats per les imatges poètiques i la dansa magistral, i amb un missatge claríssim: que som convidats en aquesta terra i hem de cuidar-la.