L'apoteosi del taloneig de Rocío Molina

Cal escalfar-se abans de començar. I si estàs escalfant-te, més val que continuïs escalfant-te perquè si ho deixessis hauries de tornar a començar. I això sempre és difícil. Ho diu la bailaora Rocío Molina, i per això, mentre els espectadors s’asseuen a les butaques i no paren de xerrar, ella fa exercicis sobre una màrfega al bell mig de l’escenari buit. I per això quan després de dues hores d’apoteosi de talons, de la salutació de la resta de la companyia i d’un entregat aplaudiment amb tota la platea dempeus i sense voler marxar, ella seguirà talonejant mentre sona l’Achilipú de Dolores Vargas, la Terremoto.

Hi ha doncs en aquest trepidant espectacle una mena de prevenció sobre el futur i una reivindicació de la festa. Talonejar tot parlant amb ella mateixa i amb els espectadors. Sobre el cos, sobre les cames, sobre la respiració, sobre la suor, sobre l’esgotament. Només són 35 minuts d’escalfament.

Quina manera d’arrencar la funció! En el flamenc més tradicional el repte del taloneig és la velocitat i no la durada, però Rocío Molina no està pel que és tradicional. Arrels flamenques amb infiltracions contemporànies, amb una mirada oberta i una imaginació desbocada que el dramaturg argentí Pablo Messiez ha sabut modelar i modular per evitar caure en reiteracions innecessàries.

Però escalfar-se no és només fer exercici. Pots enfervorir-te en un duo amb una cadira metàl·lica. Pots excitar una mirada amb un home assegut al davant. Pots enardir els que s’han passat la funció dins d’un cub de metacrilat cantant la Jurado i ballant perquè surtin i participin en una mena de rave flamenca rubricada amb un número on la Molina taloneja sota una piràmide de cadires emulant el Tortell Poltrona.

Talonejar fins i tot quan la mort et ve a buscar i li dius que no has fet les maletes i que et queda encara molt per ballar. Per si de cas, és clar, és millor que no deixis d’escalfar-te, de talonejar.