El Liceu es vesteix de gala per a una gran nit de ballet

El Liceu va oferir diumenge la primera de les dues gales de dansa que han reunit figures destacades del ballet internacional. En col·laboració amb el Ballet de Catalunya, el Liceu integra així en la seva programació les exitoses IBStage Star Galas, que des de fa deu anys organitza Leo Sorribes (director de la companyia catalana), elevant-ne el nivell amb l’Orquestra Simfònica del Liceu en directe.

Entre les figures convidades, el duet format per Yuriko Kajiya i Connor Walsh (Houston Ballet) va enamorar amb una deliciosa Madama Butterfly de Stanton Welch que flotava entre la delicadesa i la força. Yuriko Kajiya (Houston Ballet) i Ryoichi Hirano (Royal Ballet) van fer vibrar el públic amb una Manon alegre i plena de lirisme que va aixecar els primers bravos; mentre que Hannah O’Neill i Friedemann Vogel (Stuttgart Ballet), totalment entregats, van oferir un Onegin de John Cranko intens i apassionat.

En el vessant més acadèmic, la tècnica impecable de Liudmila Konovalova (Òpera de Viena) al Trencanous va quedar entelada per una interpretació massa rígida i una caiguda, al costat d’un David García (Ballet de Catalunya) dubitatiu. En canvi, Sangeun Lee i Gareth Haw (English National Ballet) van oferir un Cigne blanc delicat i d’execució perfecta, mentre que Chloe Misseldine i Joo Won Ahn (American Ballet) van desplegar virtuosisme i carisma al Cigne negre, tot i que el tempo excessivament ràpid de la directora Andrea Quinn va posar a prova la ballarina en els 32 fouettés. 

Una refinada Olga Smirnova i Jacopo Tissi (Dutch National Ballet) van aportar elegància i grands jettés amplis a Diamonds de Balanchine. I la cloenda amb Don Quixot va ser una explosió d’energia amb un Julian MacKay (Bayerisches Staatsballett) d’elevacions potents i una Maria Khoreva (Mariïnski) fresca, jovial, de puntes segures i pirouettes precises.

En nova creació, el Ballet de Catalunya va interpretar el pas a dos Souvenir, de Vincenzo Timpa, en una coreografia lírica i de moviments sincopats ballada per una magnífica Ellen Mäkelä, dúctil i de cames infinites, i un Paolo Calò de salts orgànics i lleugers, i Fast Avance, del mateix Sorribes, que recorda el llenguatge angulós i geomètric de Forsythe a In the middle,amb vint-i-dos ballarins desplegant energia, precisió i l’esperança de convertir-se en un grup d’alt nivell.