Nacho Duato: "Com menys fatxes ens vinguin a veure, millor"

BarcelonaHan passat quinze anys des que Nacho Duato (València, 1957) va marxar d'Espanya després d’intenses trifulgues amb el ministeri de Cultura quan era director de la Compañía Nacional de Danza. En aquest temps s’ha establert com a director artístic del Teatre Mikhailovski de Sant Petersburg. Ara torna a Catalunya amb la seva pròpia companyia i per partida doble, al Teatre Tívoli del 30 d'abril al 4 de maig i a la Fact Cultural de Terrassa el 9 i 10 de maig.

Què ha passat en aquests quinze anys?

— A mi m’han passat moltíssimes coses i molt bones. He sigut director artístic de l'Staatsballett Berlin, viatjo per tot el món amb les meves coreografies i a Rússia he recreat tots els ballets clàssics de Petipa i n’he creat de nous com Preludio, Invisible i Romeo y Julieta. També he dirigit dues òperes, Carmen i Eugene Onegin, i ara estem parlant de fer La flauta màgica o La Bohème. Són produccions de dos o tres milions d’euros i tinc dues orquestres, els millors cantants del Kírov i les millors ballarines del món: l'Óssípova, la Lopatkina, la Zakhàrova.

Però Rússia és un país en guerra.

— Sí, ara diuen que el senyor Duato treballa a la Rússia de Putin, i que Putin és un assassí. Què he de fer, marxar? Al Mikhailovski tinc 180 ballarins, 35 ucraïnesos casats amb russes. Quanta hipocresia! Tots els països estan implicats en la guerra, o sigui que no podríem treballar enlloc. Espanya també deixa que passin armes, i els Estats Units són els terroristes del món. Fa 35 anys que estan en guerra constant. Em fa fàstic el que passa avui dia. Que el delinqüent més gran del món no vulgui delinqüents al seu país, perquè ell considera delinqüents els mexicans, però el Capitoli no el consideri delinqüent a ell, quan és el més gran de tots.

No és gaire optimista amb el món.

— El món està en una situació molt delicada. La meva vida ha estat sempre una lluita a la recerca de la bellesa interior i de la veritat. Per què estem així a Gaza? Com és possible que passi això? Cantus, el meu últim ballet, està dedicat als nens de la guerra perquè són els que més la pateixen, es queden sense pares, els fan servir com a tràfic de blanques i com a soldats. Rassemblement era contra el racisme, White darkness perquè la meva germana va morir d'heroïna, Herrumbre sobre la tortura i els atemptats, Hevel sobre la descomposició del cos perquè no hi ha més enllà, Cobalt sobre l'erotisme fosc... I ara he fet tres ballets sobre la guerra. Tots els meus ballets tenen alguna cosa de reivindicatius. Fins i tot Jardí tancat, el meu primer ballet, mostra la lluita del pagès per quedar-se a la terra; i Na Floresta estava dedicat a l'Amazones quan l'estaven cremant.

Està treballant als millors teatres internacionals, per què complicar-se la vida amb una nova companyia a Espanya?

— En realitat és una academy i un programa trainee. Em van venir a veure uns antics ballarins meus i em van proposar fer una escola. Els vaig dir: "Quina mandra, ja estic molt gran". Però em van convèncer. Perquè, tot i que sovint dic que no em sento espanyol, que m’agraden els gitanos i els marroquins, els negres i els africans, soc espanyol i em fa molta ràbia com es fan les coses a Espanya. En un mes teníem dues mil sol·licituds. Tinc dos-cents i escaig alumnes al conservatori i seixanta trainees de tot el món. Hi ha un ambient exquisit i tenim un munt d’actuacions programades i no en tinc més perquè no vull. La idea és formar-los i al cap de dos anys els busco feina en altres companyies. Però ningú vol marxar.

Com pot mantenir-ho econòmicament?

— Tot és amb diners privats. No vull cap polític a la meva vida, ni un duro públic. Les noies paguen una quota i recuperen els diners amb les actuacions i els nois estan becats. Sovint treballo a pèrdues, no m’importa gens, i si cal hi poso diners. Venc ballets a tot el món, i estic cobrant del Mikhailovsky un sou de nassos. Ningú és aquí per fer-se ric, hi som per amor al que fem, per donar suport a aquests nois, i cada vegada tindrem més gires i s’autofinançarà amb els espectacles, els contractes i el conservatori. Però no volem no comprar-nos un xalet.

I es diu CND, Companyia Nacho Duato, igual que CND, Compañía Nacional de Danza.

— Ho vaig fer amb tota la mala llet. Però ja hem decidit canviar-li el nom per CDND, Companyia de Nacho Duato, perquè callin. Però tenen tan poca categoria que fins i tot això els molesta.

Dolgut encara amb les institucions espanyoles?

— És que en aquest país les coses no funcionen. Després de vint anys al capdavant de la CND i amb la companyia al capdamunt en prestigi internacional, el ministre em va convocar per dir-me que havia de marxar perquè “eclipsava el ministeri”. Es queixava que a Hong Kong i hi hagués una foto meva de vuit metres i a la dreta en petit "ministeri de Cultura". I li vaig dir: "Doncs si vol, hi posem una foto seva i faig un ballet ben dolent perquè no tingui èxit". Jo pensava que em trucaven perquè aquell any havíem ballat a Moscou i ens havien donat dues màscares d’or, també a l’Òpera d’Austràlia, i a Xile havíem rebut el premi a la millor coreografia. Però no, era per acomiadar-me. I li vaig contestar: "Em dona permís per sortir del seu despatx?". I em diu: “Per què?” I jo: "Per vomitar". I després aquella nova ximpleria que es van inventar de contractar els directors només per cinc anys. Hi havia alguns directors generals que eren compositors i volien que fes servir les seves músiques i no ho vaig fer, per això em van acomiadar. Si un dia parlo… Ja sé que, quan dic això, em titllen de cregut i antipàtic, però és que jo he viscut aquest moment de "vostè m’eclipsa". I no, no penso callar, parlo lliurement de qui em dona la gana. A Espanya hi ha molta enveja.

Fa poc va sortir a Instagram dient que la gent dels partits de dreta són com els animals copròfags.

— Sí, i em van posar a parir. L’Ayuso em va dir: “Si no et retractes públicament, et cancel·lo les actuacions”. I ho va fer. I també a Múrcia. Doncs com menys fatxes ens vinguin a veure, millor. ¿Que em retracti públicament per dir que la dreta són com els animals que ensumen merda? No ho faré. La meva germana em diu que si hagués nascut abans de la guerra, m’haurien matat, com a Lorca: “Perquè ets maricon, ets artista, tens èxit, parles idiomes i ets guapo. I t’haurien enxampat igual que a Lorca”, encara que no em vull comparar amb ell. I com que ara no em poden matar, doncs em van acomiadar.