Vuit hores perdut en la jungla filipina de la Berlinale

Enviat Especial BerlínSón les 9.30 h del matí al Berlinale Palast, el cinema més gran del Festival de Berlín, i estan a punt d’arrencar les vuit hores i tres minuts de A lullaby to the sorrowful mystery, el nou film riu del filipí Lav Diaz, un director tan habituat als metratges voluminosos -450 minuts a Melancholia, 250 a Norte i 338 a From what is before - que per a ell un curt vindria a ser un film de dues hores.

No és la primera vegada que programen Lav Diaz en un festival de sèrie A. El filipí és un habitual de Venècia, ha participat a Canes i l’estiu passat va triomfar a Locarno. Però sí que és el primer cop que un dels tres grans -Canes, Venècia i Berlín- inclouen un dels seus films en la competició oficial. Això implica desallotjar la programació de secció oficial de tota una jornada i trencar la dinàmica de la premsa. És un gest atrevit per part del festival, que ofereix al cineasta un aparador amb l’esperança de projectar la seva carrera més enllà dels circuits cinèfils.

Malauradament, la Berlinale no ha triat el film de Diaz que més podia brillar en aquest context. Al seu cinema sempre hi conviuen un sentit narratiu i estètic molt modern i l’esperit de la novel·la noucentista. Tot i la llargada, les seves pel·lícules són fàcils de digerir perquè no deixen de ser fulletons històrics amb una gran capacitat de fascinació gràcies al tractament narratiu i la riquesa emocional. Però A llullaby for the sorrowful mystery és un Diaz especialment dens i filmat en un blanc i negre pla. Falta enlluernament. Ambientat en la revolució filipina de finals del segle XIX, la pel·lícula segueix la pista de diferents personatges involucrats en el conflicte.

Premi per als resistents

Al cap d’una hora de projecció, part del públic comença a tenir-ne prou de soliloquis poètics i cançons a la vora del foc i comença a abandonar la sala. A la pantalla, la dona del líder revolucionari Andrés Bonifacio i els seus seguidors s’endinsen a la jungla i s’estan cinc minuts donant voltes a un arbre. Alguns actors filipins que interpreten militars espanyols parlen un castellà de Mart, però és pitjor quan ho fa un actor espanyol que recita el monòleg possiblement més lamentable de la història del cinema. La vergonya aliena és tanta que la premsa castellanoparlant no pot contenir les rialles i em pregunto què deu estar pensant de tot plegat Meryl Streep, la presidenta del jurat. Mentrestant, l’èxode i les puntuals migdiades del públic continuen fins que, a les dues tocades, s’atura una hora la sessió per fer un mos i estirar les cames.

Comprensiblement, molts ja no tornen, però cometen un error. En la segona part de la projecció, A llullaby for the sorrowful mystery creix i es concreta al voltant del trasllat d’un ferit de bala a través de la jungla i la recerca cada vegada més onírica del cos de Bonifacio. Alimentat pel sentiment de culpa dels personatges i amb algun episodi memorable que hauria firmat Buñuel, el film va perfilant un discurs potent sobre la fatalitat de la nació filipina, víctima tant dels colonitzadors com de la seva pròpia revolució.

Quan la pel·lícula acaba són prop de les set i queda un 30% de públic, però la majoria aplaudeix enfervorit. Fa tanta estona de les primeres quatre hores del film que n’hi ha que ja no se’n recorden, com si fos una altra pel·lícula. Però tot i les bondats del film i la remuntada final, es fa difícil de justificar la seva excessiva durada. Quina sorpresa, oi?