El dolç encant d’una vida normal

BarcelonaQuan parlem de còmic autobiogràfic sovint ho fem pensant en vides com la d’Alison Bechdel, que va veure com el seu pare se suïcidava incapaç d’assumir la seva pròpia homosexualitat, o la de Chester Brown, amb una mare esquizofrènica i obsessionat pel sexe des de l’adolescència. Però la biografia del quebequès Michel Rabagliati no té res d’especial: un nen feliç amb uns pares protectors i afectuosos; un jove curiós que s’enamora d’una companya a l’escola de disseny i s’hi acaba casant; un home familiar amb dona i filla encantadores, aficionat a la pesca i als còmics de Tintín; una persona sense més traumes que els inevitables de la vida, sense tragèdies ni aventures, sense drames ni heroïcitats. I tanmateix Rabagliati ha fet de la seva vida la matèria primera d’una sèrie d’històries que capturen l’alè de l’existència amb una mirada extraordinàriament empàtica, tan atenta als ritmes del dia a dia com als moments de transcendència emocional. Tan capaç de fer riure el lector com de fer-lo plorar.

Astiberri acaba de publicar Paul en el norte, la vuitena entrega de la saga de còmics autobiogràfics de Rabagliati. Si en altres volums hem vist el Paul -l’ alter ego de l’autor- treballant com a monitor en un campament infantil (Paul va a trabajar este verano), veient morir lentament el seu sogre (Paul en Quebec) o independitzant-se dels pares per anar-se’n a viure amb la nòvia (Paul se muda), aquí Rabagliati viatja a la seva adolescència per contemplar els típics rituals de pas a l’edat adulta: les primeres grans amistats, el primer desengany amorós... Com sempre, res d’especial, però narrat amb un sentit de l’humor i una sensibilitat única. “De vegades em comparen amb Michel Tremblay, el novel·lista més famós del Quebec -explica Rabagliati-. Com ell, treballo amb material ordinari, anècdotes familiars i coses així. Intento extreure la poesia de la vida quotidiana i mostrar les persones que m’envolten en tota la seva normalitat. És un exercici que m’agrada i, aparentment, els lectors s’hi reconeixen”.

Paul ha triomfat especialment al seu Quebec natal Paul, on s’ha convertit en un tresor nacional -el Tíntin del Quebec, en diuen alguns- transcendint el públic habitual del còmic i protagonitzant exposicions en museus i fins i tot una pel·lícula, Paul à Québec. Segurament hi té a veure la importància que Rabagliati dóna al paisatge i la idiosincràsia quebequesa en la seva obra. “Sóc un amant d’aquest país i la seva gent -diu l’autor-. M’encanta parlar de la meva ciutat, del nostre accent tenyit d’anglès i dibuixar paisatges i edificis amb molt detall per situar-hi el lector. El Quebec és un petit país francòfon envoltat d’anglòfons, una terra gran amb una petita comunitat de només 8 milions de persones. I em sento un privilegiat de poder mostrar-lo a la resta del món”.

Optimista i lluminós

Rabagliati va publicar el primer àlbum de Paul als 36 anys. Abans, diu, al Quebec “no hi havia mercat” per al còmic adult, així que es va decantar pel disseny gràfic seguint els passos del seu pare, tipògraf de professió. “A principis dels 90, però, vaig sentir que les coses estaven canviant en el còmic, al Canadà gràcies a l’editorial Drawn & Quarterly -per a la qual va fer encàrrecs com a dissenyador- i a França amb els autors de l’Association”. El 1988 Rabagliati comença a publicar historietes, però, tot i que es declara “molt impressionat per l’obra de Chester Brown”, els seus còmics destaquen pel seu optimisme i lluminositat. “És cert que les meves històries són força assolellades, fins i tot quan toco temés foscos -admet-. Crec que té a veure amb la meva personalitat. Tinc la tendència de recordar els bons moments de la vida i aparcar els dolents. Ja hi ha prou violència i desgràcies als diaris i la televisió, jo vull aportar una mica d’esperança. Estranyament tinc una faceta molt depressiva, és una mica paradoxal”.

Per a un lector de la saga de Paul, familiaritzat amb la vida de l’autor com si fos un vell amic, és xocant assabentar-se que Rabagliati s’ha divorciat fa poc de la seva dona. Però també és inevitable preguntar-se com afectarà aquest episodi fosc a la seva obra i si pensa abordar-lo. “No explicaré mai els motius de la separació per respecte a la meva exdona, la meva filla i a mi mateix -afirma-. En canvi, sí que podria explicar com és això de trobar-me solter i vivint sol després de 35 anys de matrimoni. Crec que hi ha material interessant per a alguns lectors i que no ofendrà ningú. I a mi m’aniria molt bé com a teràpia”. Tot i que ha acabat amb les històries de joventut de Paul, encara li queden moltes històries d’adult per explicar. “Però també podria parlar de vides exteriors a la meva. Em sembla un exercici igual de fascinant”, diu.