Duquende, el 'cantaor' amb veu de metall

BarcelonaLa veu de Duquende (Sabadell, 1965) ve de molt lluny. "El flamenc ja el duia a la panxa de la meva mare", explica en un bar a prop de casa seva, al barri sabadellenc de Can Puiggener. Exagera, però no gaire, perquè de ben petit va demostrar que tenia una màgia especial. "Quan era un nen de quatre anys, venien a casa nostra artistes que li demanaven al meu pare si em podia despertar perquè volien escoltar-me. I jo m'asseia amb ells i cantava", recorda Duquende.

Aquell nen és avui un cantaor de veu profunda, de metall camaronià, que ha depurat una tècnica que ja era prodigiosa quan va començar a cantar professionalment. Amb aquesta maduresa ha enregistrat Rompecabezas (Universal, 2012), un disc produït per Pepe de Lucía que és un recorregut per pals que Duquende domina com si haguessin nascut amb ell. I per acompanyar-lo hi ha tot un dream team de la guitarra flamenca: Paco de Lucía, Juan Manuel Cañizares, Tomatito, Diego del Morao, Niño Josele, Niño de Pura i un Raimundo Amador implicat aquest cop en la puresa flamenca. Aquest és el treball que defensarà aquest dissabte al Mercat de les Flors, amb Chicuelo a la guitarra. "S'hi haurà d'adaptar, però tocant a la seva manera", diu Duquende.

En el disc hi ha dos homenatges explícits: una malaguenya titulada Enrique Morente i la rumba Na más que'r día , que Camarón va incloure al disc Viviré (1984). "Morente va ser un creador. Va crear una escola que han seguit gent com Miguel Poveda, Arcángel i Mayte Martín. En sabia molt, Morente. Podia fer un disc com Omega i després tornar al flamenc perquè coneixia el camí", explica Duquende.

"El flamenc el tenia a casa"

De Camarón podria parlar-ne hores i hores. De fet, el de La Isla va ser el mirall del de Sabadell. "Quan era petit ja volia ser com Camarón. Em tancava a l'habitació a escoltar els seus discos. Anava a la perruqueria amb una fotografia d'ell perquè em pentinessin igual. Em volia vestir com ell", recorda. Però no només de Camarón es va alimentar l'art de Duquende. Com li agrada dir, "el flamenc el tenia a casa". "La meva mare, al cel sigui, em cantava per seguiriyas , per soleás . Cantava tots els pals. Ella m'explicava que quan jo tenia quatre o cinc anys ja cantava sis pals de flamenc. I el gen del cant em ve del meu avi", diu.

Aquell Duquende que encara era un marrec quan Camarón el va convidar a cantar també va viure el flamenc escoltant La Paquera i Terremoto, i sobretot cantant. "Recordo que una vegada anava pel carrer plorant, per alguna cosa de criatures. Dos senyors que passaven per allà van dir: «Mira, aquest és el nano ros que canta». Jo sabia que em farien cantar. M'eixugava les llàgrimes i els cantava una mica. Mai vaig dir que no. Era una persona amb educació", fa broma.

Duquende va construir el seu art assimilant de manera natural la revolució flamenca que van engegar Paco de Lucía i Camarón. Té un domini tècnic fora de mida, però sap que la clau de tot plegat és la transmissió. "Un dia a Central Park, a Nova York, se'm va apropar un home. Em va dir que no entenia les paraules de les meves cançons, però que sí que entenia els sentiments. I l'home es menjava les llàgrimes després de sentir-me cantar per seguiriyas . La que ho entén és la pell", assegura.

Un disc sobre Leonard Cohen

Duquende creu que "un cantaor ha de tenir un punt de bogeria", però controlada. "Hi ha un fil que no s'ha de trencar -diu-. Pots volar, però sempre has de saber on és el niu, que és l'afinació i el ritme. Si la bogeria no té control, se'n va com un globus, que l'infles d'aire i no té rumb".

Aquest control, i la curiositat, li va permetre cantar amb el pakistanès Faiz Ali Faiz i amb la coreana Soojung Chae. I tot just fa una setmana va enllestir l'enregistrament d'un disc basat en cançons de Leonard Cohen. "No té res a veure amb el flamenc, però sí amb mi. Estic posant el meu cor en aquestes cançons, portant-les pel meu camí. Però no hi ha cap músic de flamenc, perquè en aquest disc el flamenc sóc jo", avança Duquende.