Efectos secundarios

Una noia i una pistola són els dos ingredients necessaris per fer una pel·lícula. La sentència, de D.W. Griffith -atribuïda, però, una vegada rere l'altra a Jean-Luc Godard-, pateix a Efectos secundarios una notable i feliç variació: per realitzar un noir com cal necessitem una noia, una arma i una bona dosi de pastilles antidepressives.

I és que Steven Soderbergh ha sabut reescriure l'arquetip de la noia pertorbada de cert tipus de cinema noir i portar-lo a terrenys inusitats en el seu currículum: del thriller més o menys clàssic al suspens que frega l'estil hitchcockià, a Efectos secundarios Soderbergh experimenta amb el gènere fins a fer-lo completament seu. El procés és d'allò més estimulant: ritme mil·limètric, personatges distants, fotografia gèlida (a càrrec del mateix cineasta sota l'àlies de Peter Andrews) i un twist a meitat del llargmetratge que faria les delícies del mateix Hitchcock. Tot això per demostrar que, en el fons, som espectadors i alhora protagonistes d'un gran ball de màscares en què cap dels protagonistes és com sembla que sigui.

Perquè la pel·lícula de Soderbergh no només es presenta com un atac a la totpoderosa indústria farmacèutica (magnífic el retrat de la cada vegada més inhumana i dopada -alta- societat nord-americana), sinó també com la constatació que resulta impossible enganyar el sistema. Per molt intel·ligent i boig que sigui el pla per transgredir la llei i la norma, el poder mai deixarà caure un dels seus. El capital ho destrossa tot: Soderbergh anuncia que s'acomiada amb una declaració d'intencions tan contundent com nihilista.