Elena Gadel es reivindica com a cantautora amb ‘Delicada’

BarcelonaDiu Elena Gadel (Barcelona, 1982) que necessita viure “històries” per poder convertir-les en cançons. Potser això explica que hagin passat tres anys entre Tocant fusta (2011) i Delicada (Música Global, 2014), el nou disc que avui, a les 21 h, presenta en concert a la sala Luz de Gas de Barcelona. També hi té a veure que Gadel mai no ha volgut precipitar-se. “El més lògic hauria sigut publicar el primer disc fa dotze anys, quan vaig entrar a Operación Triunfo. Però em vaig esperar nou anys perquè no sentia cap necessitat de crear res ni d’ensenyar res propi”, recorda. A més, diu, “era feliç fent musicals com Mar i cel i Grease i no tenia necessitat de fer res més”.

Un cop satisfeta aquella necessitat amb Tocant fusta, ara torna amb catorze cançons, la majoria cantades en castellà i tres en català, totes compostes per ella i produïdes amb Toni Pagès. “Els temes del disc anterior els vam compondre plegats, però el Toni em va dir que aquest l’hauria de fer sola. Em costa molt creure en mi, però hi vaig estar d’acord perquè va ser important que una persona que valoro com a músic cregués en mi”, assegura.

També ha guanyat confiança en directe. “Quan vaig començar a fer concerts amb les meves cançons em va costar, perquè m’estava despullant davant de tothom. Quan faig un musical és diferent, perquè interpreto un personatge però jo no he escrit l’obra. Va costar, però ara ja ho tinc per la mà”, diu una cantant que en les actuacions combinarà el repertori nou amb alguna repesca de Tocant fusta i un parell de versions: La llorona a partir de la lectura que en feia Joan Baez -“La meva mare sempre la posava a casa”, diu- i Te recuerdo, Amanda de Víctor Jara.

“El disc reflecteix el que sóc. Tinc alguna cançó nova que he fet fa poc i que s’assembla molt a les del disc”, afirma. L’Elena Gadel del 2014 canta sobre formes càlides de pop i cançó melòdica amb un lleuger perfum flamenc, no gaire lluny del que fa Manuel Carrasco, amb qui comparteix la peça Bebiendo a sorbos. “La nostra música és molt semblant. Per això li vaig dir que cantés amb mi, i també perquè la cançó va sortir gràcies a ell després d’una xerrada per telèfon. L’hi devia. I ell a mi”, explica Gadel.

Cantar a absències i desitjos

Com Carrasco, també ella canta sobre absències i desitjos. “M’agrada molt cantar sobre el que vull tenir i no tinc. Cantar d’aquesta manera, des dels budells, m’agrada més que fer-ho des de la felicitat”, diu, i afegeix que potser per això la seva veu s’amara d’aromes flamenques: “Sí, hi pot tenir a veure, perquè és molt potent cantar aquest patiment, allò de «no hi ets i vull que hi siguis»”.

El flamenc també respira en la manera de fer servir la flauta d’Igor Pavliutxkenko a Viajar sin equipaje. “A mi em recorda El Bicho, que també utilitza la flauta. Jo vaig tenir una època molt d’El Bicho”, explica. I del musical, sobretot de la influència d’Albert Guinovart, en recull el coixí del violí i el violoncel. “Quan vaig sentir la música de l’Albert a Mar i cel, em va agradar molt. Cantar allò era tan fàcil, tan bonic i tan orgànic que vaig pensar que en un futur, quan pogués fer una cosa meva, tindria molt a veure amb mi”, diu.

Influència a part, totes les cançons de Delicada parlen de sentiments propis, o d’històries properes. N’hi ha una, Con tu andar, dedicada al seu pare, i una altra, Saltar al vacío, que la canta “a amics que estan a l’atur”. “Tinc una amiga que és mestra i que té molt talent, però entrega currículums i no li truquen mai. Són moments molt durs”, diu. També té una cançó, Bla, bla, bla, sobre “gent que parla molt i que no fa res”, i que canta “enfadada”.