El cinema català empaita el Tiger de Rotterdam

Rotterdam"Suposo que al festival tothom deu estar fent broma sobre mi, perquè no és habitual que pugui optar al premi a nou talent una persona que té més de 60 anys!", bromeja Lluís Miñarro. Amb una carrera de 30 pel·lícules produïdes en 17 anys i amb dos llargmetratges documentals al darrere (Family strip i Blow horn, tots dos realitzats el 2009), Miñarro ha aterrat al Festival Internacional de Cinema de Rotterdam amb Stella cadente, el seu primer treball de ficció com a director i amb el qual opta a un dels tres premis Tiger de la secció oficial, dedicada a primers i segons treballs de nous directors.

Miñarro ja havia visitat aquest certamen com a productor, però és el primer cop que ho fa concursant com a realitzador. "Rotterdam és un festival molt especialitzat -explica-. Com Locarno o Viena, té molt prestigi perquè és on es poden veure les millors propostes cinematogràfiques que s'estan fent avui dia. Jo li tinc molt respecte".

Se'l veu entusiasmat, però també tranquil. Ahir va presentar Stella cadente davant del públic del festival acompanyat per dos dels seus protagonistes, Alex Brendemühl i Lola Dueñas. És conscient del gran interès que ha generat el seu film, un treball d'època amb el qual dibuixa un retrat molt sui generis del rei Amadeu de Savoia, que només va governar dos anys i mig en l'Espanya convulsa de la segona meitat del segle XIX.

"Vaig començar a fascinar-me amb el personatge d'Amadeu de Savoia perquè la meva àvia em va regalar una moneda en què apareixia -recorda-. Més endavant vaig documentar-me sobre la seva figura i em va sorprendre que fos estranger, un aristòcrata llogat per fer de rei d'Espanya. El seu cas, a més, em permetia investigar un aspecte molt recurrent de la història d'Espanya: el rebuig de tot el que és estranger i il·lustrat. I això, crec, ho vincula amb l'actualitat. Ara som en un temps que sembla una nova Contrareforma, perquè totes les lleis que s'havien aprovat en democràcia estan retrocedint cap enrere. Ho trobo molt simptomàtic del caràcter espanyol: el rebuig de la novetat, del progrés, del que ve de fora".

La pel·lícula, assegura Miñarro, "pot semblar una mica frívola, però està basada en fets històrics", tot i que també està "molt allunyada del gènere dels biopics ". " Stella cadente no vol presentar un personatge i punt, o ser una pel·lícula històrica més -afirma el director-. És una pel·lícula que, amb l'excusa del cinema històric, deriva cap a un vessant més creatiu".

Aquesta aposta creativa i arriscada és, sens dubte, la que ha acabat de convèncer els programadors del Festival de Rotterdam per incloure Stella cadente al concurs oficial, una competició que en els seus 43 anys d'història només ha guardonat amb un Tiger tres pel·lícules de l'Estat: El cielo gira (Mercedes Álvarez, 2006), Yo (Rafa Cortés, 2008) i Finisterrae (Sergio Caballero, 2011), totes tres produïdes en l'àmbit català. "Crec que, a diferència del cinema de Madrid, nosaltres fem un cinema més connectat amb les sensibilitats cinematogràfiques dels països europeus. Més contemporani", reflexiona Miñarro sobre l'interès de Rotterdam pel nostre cinema.

Tarkovski i 'Kung Fu Panda'

Per Sergio Caballero, el Festival de Rotterdam "et posiciona en l'àmbit internacional". Amb Finisterrae, el codirector del Sónar va guanyar un Tiger el 2011 i ara torna al certamen amb dos treballs sota el braç: el curt Ancha es Castilla / N'importe quoi, amb què competia en la categoria de curtmetratges, i La distancia, amb què opta al premi Big Screen.

Ancha es Castilla / N'importe quoi, una mena de remake d'El exorcista amb elements de vudú protagonitzat per uns ninots lletjos i bruts, marxa amb les mans buides de Rotterdam, tot i que, com anuncia Caballero, serà la imatge del Sónar 2014. Caballero el va rodar en només sis dies i en un ambient domèstic quan estava enmig de la postproducció de La distancia. "Fer Ancha es Castilla va ser com tirar-me a una piscina d'aigua freda: una experiència molt refrescant després de tota la feina del llargmetratge".

La distancia, que ja va servir d'imatge del Sónar el 2012, és una de les pel·lícules del programa del festival que més curiositat ha provocat i Caballero porta un bon grapat d'entrevistes amb mitjans internacionals des que ha arribat a Rotterdam. L'expectació és comprensible perquè el film és un producte 100% fill de Rotterdam: va ser escollit com a projecte al programa de coproducció Art:Film del festival i l'any passat també va ser un dels treballs destacats al mercat de coproducció CineMart, un dels més importants d'Europa. "Els mercats de coproduccions són molt intensos i de vegades estressants, però funcionen -confessa Caballero-. Porto un parell de dies a Rotterdam i unes quantes reunions i de moment ningú ha parlat de crisi. És molt estimulant, una injecció".

Com passava a Finisterrae, el nou film de Caballero barreja estils d'una manera heterodoxa i molt lliure. "Per mi, el cinema és com pintar un quadre -assegura el director, que també és artista plàstic-. M'agrada molt treballar amb la física dels materials. Després ja escric el guió".

La distancia explica la història d'un robatori realitzat per uns nans que es comuniquen telepàticament i per un científic tancat en una fàbrica perduda en un paisatge postapocalíptic. "Volia fer una pel·lícula més convencional, amb plantejament, nus i desenllaç, i que tingués elements de gènere, de cinema fantàstic, però també de cinema negre, de cinema de robatoris -explica Caballero-. Per mi, La distancia és més aviat un lloc, un espai amb un tempo com el de Tarkovski però amb sortides de to com a Kung Fu Panda. I això és precisament el que buscava". ¿Recompensarà el jurat presidit pel palestí Elia Suleiman la creativitat i el geni del nou cinema català? La resposta, aquest diumenge.

El rei de la selva i l'èxit de la Pompeu Fabra

A Josep Pujiula, conegut com el Garrell, no l'ha guiat cap altre propòsit que el de passar-s'ho bé. Al llarg de 45 anys, Pujiula ha aixecat amb les seves mans impressionants construccions a Argelaguer: cabanyes, laberints, coves..., una selva on fer pel·lícules de Tarzan i sentir-se con el nen que mai ha deixat de ser. Pijiula és el protagonista de Sobre la marxa, de Jordi Morató, el tercer film català al Festival de Rotterdam -i el primer llarg realitzat per un alumne de la Universitat Pompeu Fabra com a treball final de comunicació audiovisual-. Realitzat sota la supervisió d'Isaki Lacuesta, és un documental singular, ple de poesia. Amb Sobre la marxa, a més, segueix la bona sintonia entre el festival holandès i la universitat barcelonina: el 2010 el certamen ja va dedicar un programa al màster de documental de creació de la UPF. Ahir el film era entre els cinc treballs més votats pel públic del Rotterdam.