'L'Emperadriu del Paral·lel': Espurnes d'un foc que no crema

L'Emperadriu del Paral·lel

TNC. Sala Gran (Fins al 13 de juny)

Tot comença al Paral·lel. I acaba al Paral·lel. Taxi... al TNC! (octubre del 2013) era un homenatge al carrer més bohemi i artístic de Barcelona que incloïa un reguitzell de cançons i números de revistes que s’havien vist als anys vint i trenta. Un espectacle lúdic i divertit amb la cara més amable del bulevard dels somnis i amb el qual Xavier Albertí inaugurava la direcció artística al TNC. Vuit anys més tard, el director, que acaba el seu mandat al juny, s’acomiada tornant a aquell món que tant l’excita amb L’Emperadriu del Paral·lelde la mà de la seva musa dramàtica catalana. Lluïsa Cunillé va ser un dels dramaturgs de Taxi... al TNC! i seu és ara el llibret d’aquesta comèdia musical que defuig els lluentons i la brillantina per mostrar la cara més trista dels qui en aquell temps habitaven els voltants del famós carrer. I si el 2014 la figurinista era María Araujo, que va morir l’any passat, d’ella és el magnífic vestuari de l'espectacle, fet a partir del seus patrons reconeixibles i a la qual s’honra amb una exposició al foyer del teatre.

“La política és com els grans magatzems: l’important és l’aparador i no el que hi ha a dins”, diu un dels personatges. Com al Paral·lel. Si a Taxi... al TNC! vèiem l’aparador, a L’Emperadriu veiem l’interior d’un trist edifici de cinc plantes on s’ha instal·lat la vetlla de Palmira Picard, morta quan havia assolit la fama. Allà hi fa cap un periodista (un sempre solvent Pere Arquillué) que ha d'escriure l’epitafi de la vedet. Amb les intencions de Buero Vallejo a Història d’una escalera però amb les maneres d’Ibáñez a la Rue del Percebe (fins i tot i hi ha el gat negre) i amb la sostracció emocional que la caracteritza, Cunillé ens presenta un ventall de personatges, des del professor de piano fins a la dona que llegeix la mà passant per l’emperador de Barcelona, Alejandro Lerroux, amb les seves penes i preocupacions, en un seguit d’escenes de vida quotidiana i cançons adobades amb humor. Els retalls de context ideològic són com espurnes d'un foc que no agafa.

Després d’una primera escena gairebé prescindible a tall de contextualització sociopolítica i simbolista, la funció millora en gran part gràcies a la bona direcció de Xavier Albertí i a la seva sagacitat i domini de la partitura. En el completíssim repartiment brilla la desimboltura còmica d’Oriol Genís, la llum interpretativa de Mont Plans, la veu de Maria Hinojosa i la virtuositat pianística de Jordi Domènech.