La veu del fill esquizofrènic d’Einstein

Barcelona“No es tracta de natura. Es tracta de valor. Ell ha tingut valor per a tot. Desafiar la Gestapo, ser un dels primers a donar suport a la causa dels negres, contribuir a la creació de l’estat jueu, desafiar l’FBI, no doblegar l’esquena, no renunciar mai, escriure a Roosevelt per construir la bomba contra Alemanya i escriure a Roosevelt per aturar la bomba destinada al Japó. Ser a primera fila. Però anar a veure el seu fill el supera. Ha trobat els seus límits. Només l’Univers no coneix límits”. Són els pensaments (ficcionats) d’Albert Einstein (Ulm, Alemanya, 1879 - Nova Jersey, Estats Units, 1955). El gran científic, que va ser capaç de formular la teoria de la relativitat i plantar cara a Hitler, va tenir un fill del qual pràcticament no parlava mai: Eduard Einstein.

Era el petit i tenia una ment brillant, talent per a la música i devorava els llibres. Va començar a estudiar medicina -era un fervent admirador de Freud-, però quan tenia 20 anys li van diagnosticar esquizofrènia i el van internar a la Clínica Burghölzi de Zuric. En va sortir en algunes ocasions, però sempre hi acabava tornant. Va arribar a fer-hi una celebració peculiar: el 33è aniversari de la seva estada. Eduard és l’únic que té veu pròpia a El cas Eduard Einstein (Angle Editorial), de Laurent Seksik. Els seus neguits, la seva innocència i la seva ràbia corren paral·lels als pensaments del pare, Albert, i als d’una mare abnegada, Mileva, la primera esposa del científic.

Seksik s’ha documentat a fons: ha consultat la correspondència entre Mileva i Albert Einstein, les cartes entre Albert Einstein i Michele Besso i Carl Seelig, els poemes d’Eduard, les citacions del científic i totes les seves biografies, així com articles de premsa. Amb tot aquest material ha construït uns retrats punyents. Però és la veu d’Eduard la que, en alguns moments, pot ser més colpidora. L’home és vulnerable, lúcid a vegades, caòtic, esbojarrat i absolutament sincer. I, sobretot després de la mort de la mare -entregada en cos i ànima al seu fill sense pràcticament cap suport-, està molt sol.

Un dels infermers de la clínica li diu: “De totes maneres, no l’he suportat mai, aquest paio. Em pregunto per què t’apreciava tant, a tu i als que són com tu. Cuidar-vos és un ofici”. Aquest “paio” és Carl Seeling, un home que té una gran estima per l’Eduard i que està escrivint una biografia sobre Albert Einstein. Seeling és qui li comunica la mort del pare a Eduard. El fill del científic, que llavors tenia 45 anys, li pregunta si ha d’estar trist. Seeling li respon que això és el que passa quan una persona pròxima se’n va. I el fill petit d’Einstein li respon: “Això significa que he viscut vint-i-tres anys amb un pare pròxim i vint-i-dos sense un pare pròxim. Vostè, que és tan bo en matemàtiques com en filosofia: ¿es pot dir que he perdut una persona pròxima?”

Les tenses i complexes relacions entre el gran científic i el seu fill petit no són les úniques que reflecteix el llibre. També hi surt el dolor, la frustració, l’odi i l’amor entre Albert Einstein i la seva primera esposa, la brillant Mileva. Coixa i envellida prematurament, va renunciar a tot pel fill. Per El cas Eduard Einstein també hi desfilen els grans conflictes del segle XX: la persecució dels jueus a l’Alemanya nazi, el racisme als Estats Units, el llançament de la bomba atòmica i la Caça de Bruixes.

L’impostor roig

Einstein i el seu fill petit no es veuen durant vint anys: els últims de la vida del geni. El científic tampoc va tenir una vida fàcil als Estats Units. En ple maccarthisme -la persecució de sospitosos de ser comunistes impulsada per Joseph McCarthy- tenia l’aversió de part de l’opinió pública. El 12 de febrer del 1950 el New York Post titulava: “Deporteu l’impostor roig Einstein!” John Edgar Hoover va jurar que li provocaria la ruïna. Corria el rumor que el seu expedient de l’FBI era més gruixut que la Bíblia. El científic va morir el 1955. El seu fill petit moriria deu anys més tard. A l’article necrològic que es va publicar el 19 de novembre del 1965 al setmanari de Zuric Wir Brückenbauer s’hi pot llegir : “ Em va explicar que hauria tocat el piano amb molt de gust, però que la seva música molestava els altres pacients i ell ho entenia. No treballava la terra per gust, però d’altra banda entenia que li anava bé. Ell s’hauria conformat a dormir més, però sabia que això no podia ser...” Per acabar, el mateix Eduard va confessar: “Tenir de pare el geni del segle mai no m’ha servit de res”.

Sopar relativista a Barcelona

Einstein va arribar en tren a Barcelona el 22 de febrer del 1923, convidat per l’enginyer i director del Laboratori General d’Assaigs i Investigacions, Esteve Terrades. A l’estació ningú no l’esperava, així que es va dirigir a la casa de Terrades i va deixar una nota en què li preguntava a quin hotel s’havia d’allotjar. Poc després, en el seu diari, Einstein va anotar: “22-28 de febrer. Estada a Barcelona. Molta fatiga, però gent molt amable (Terrades, Campalans, Lana, la filla de Tirpitz), cançons populars, balls, Refectorium. Ha sigut agradable!” La Mancomunitat li va pagar 3.500 pessetes per les conferències. Es va organitzar un sopar relativista en honor del físic. Entre altres coses, s’oferia “home platònic a la Diògenes amb salsa Michelson”. L’acudit estava dedicat a Plató, que havia definit l’home com un bípede sense plomes, i Diògenes, com a burla, li va enviar un pollastre desplomat. Einstein també va visitar el monestir de Poblet, l’Espluga de Francolí i les esglésies de Terrassa -en aquesta visita el va acompanyar el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch-. També es va entrevistar amb Àngel Pestaña, dirigent de la CNT. La premsa va assegurar que s’havia declarat revolucionari científic, cosa que ell va desmentir més tard.